EL RETORN: Pow pow al Font Blanca

Últim diumenge de gener, un dia important, era el retorn de l’inseparable company de fatigues, el Dani, el retorn després d’una lesió desafortunada. Era un pow day i no era plan del primer dia engorilar-se massa, aixi que ens vam decantar per l’opció muntanya, a on no cal córrer per tenir la teva línia, a on ningú te la pren, a on l’esforç sempre té recompensa.

Ja podem dir que comencem a conèixer força les muntanyes que entren dins del nostre “radi d’acció”, com són afectades cada una per la meteo, i quins vents afavoreixen mes a unes que a d’altres. Això es mes important del que sembla, ja que d’aquesta manera fa que en moltes ocasions puguis ser en el lloc adequat en el moment adequat. I de nou així va ser! Teníem clar que ens decantaríem per alguna de les valls al nord d’Andorra, a la divisòria, i finalment tenint en compte que era el primer dia, i que podria haver cert risc en funció de la neu caiguda ens vam decantar per lo conegut i sense aproximació prèvia, es a dir, el Font Blanca.

Passem per la pastisseria d’ordino a atiborrar-nos de croissants i ensaïmades, que no havíem esmorzat, i quan arribem al pont veiem que ja hi ha algun cotxe, bueno.....serà qüestió de posar fil a l’agulla. Abans de començar un parell de fotos.

Mirant cap a Arcalís i pensant en com la gent gaudiria

I aquí observant com el Dani torna a cavalcar sobre esquis

Seguim la traça mal feta per una zona de bosc emmerdada, però que ràpidament sobre al primer replà. Hem començat a bon ritme, es nota el material lleuger als peus, i les cames comencen a moure’s alegrement, encarem la pala abans del segon replà i allà avancem al grup que després sabríem que ens “coneixíem” virtualment, i un cop arribats al segon replà, atrapem als 2 que anàvem obrint traça i que es desvien cap al Besali.

Toca obrir traça amb una neu molt fonda, o sigui, que a regular-se i no fondre’s abans d’arribar a dalt.

Girem per encarar la vall que ens dura a la carena.. A la meitat una paradeta per recuperar energia, veure el camí fet, i també contemplar les vistes d’Arcalís i el Pic de l’Hortell (quantes baixades possibles s’imagina un amb aquesta perspectiva¿?¿?¿ Espectacular)

Encarem ja l’últim collet abans de fer l’aresta final, aquí amb compte perquè ha estat a sotavent i al collet s’aprecia una tímida cornisa,que no es pot despreciar.

Finalment superat tot lo anterior arribem a l’aresta, quan encara seguim amb el dubte de com trobarem la baixada, si estarà massa ventada, o s’hauran format plaques. Així com també amb el dubte de si ens acabarà engolint el mal temps o no. Per sort, era el nostre dia, d’aquells a on set posa tot de cara, trobem la pala O colgada sobre 50cm d’una neu lleugera (ens trobem a 2903m) i el cel ens ofereix una finestra per baixar. No m’ho puc creure, els esquis no toquen fons, la neu em comença a picar al pit i seguim pendent avall encadenant girs i gaudint sense parar. En un tres i no res ens hem cruspit els 500m de desnivell de la pala, i arribem a un replà.

Enllacem amb l’itinerari de pujada per una canal colgada de neu, a on altra vegada tornem a sentir la neu rebotant al pit i ja d’aquí sense parar seguim fins al cotxe gaudint de la baixada fins a l’últim gir.

Un dia per recordar. L’any passat ja vam obrir traça a l’Aneto i gaudir de la baixada a Aigualluts immaculada, aquest cop al Font Blanca ha estat encara amb més quantitat de neu recent. Sortides com aquestes són de les que fan afició, o més ben dit de les que creen addicció.

Avui (dilluns) hem esquiat a Arcalís, altra vegada la sort ens somriu i després que ahir les ordes de powderhounds trillessin mil milions de vegades la zona de la Portella, avui als pocs que corríem per la zona ens han regalat amb l’obertura de Creussans, freeride en estat pur, tubets, canaletes, caminades, roquetes, de tot i molt, llàstima que la càmera ha fallat i no tinc un record gràfic, perquè la veritat entre la brillantor de la neu nova i que no hi havia ni un sol núvol al cel era un dia per fer fotos. C’est la vie......

Des d’Arcalís aixecant el cap i mirant al Font Blanca ja no es veien les nostres traces d’ahir a la pala somital, el vent combinat amb la lleugeresa de la neu les havia escombrat, com si no volgués ensenyar a ningú que ahir va perdre la virginitat, jo me la mirava de reüll encara somrient, com dient-li que no pateixi, que no ens trobi massa a faltar, que ens tornarem a veure, jeje.