Més fotos de l'Ordiguer

M’han arribat algunes fotos més, i algunes estan força bé. Quina il•lusió, quan avui les he vist, sumat a les pèssimes previsions meteorològiques per al cap de setmana, doncs com a mínim el record de la baixada i l’esperança de tornar a fer coses similars en breu m’ha alegrat el dia.

Just superant el ressalt empotrat

En plena ascensió, no em negareu que l'entorn és espectacular, dins la canal, sentint la respiració del Cadí

I més del tram final. Primer jo superant el pendent final enmig la ventolera. I la segona, quan ja arribava el Dani, intentant sortir de la paret, que té la seva “cosa” quan estàs “agafat” literalment a la paret i aconsegueixes treure el cap com una mustela

Una mica d’spray després d’haver saltat el ressalt inferior

Això és tot, ara sí....Feliços per haver complert un dels projectes, i encara més feliços perquè en tenim un munt de pendents i estem motivats per anar-los fent. Aquesta foto resumeix el meu estat d’ànim

Ambient a l'Ordiguer

Després d’un bon dia al Puigmal ja començàvem a tenir ganes de fer baixades més exigents, i anar a visitar la cara nord del Cadí és un bon recurs per trobar-les. La serra del Cadí és d’aquelles muntanyes que captiven la vista, de les més “dolomítiques” que tenim en tots els Pirineus i que tot i no ser ni massa altes ni massa grans deparen grans alegries sempre. Ja el dissabte desde Puigmal la seva imatge apareixia omnipresent.

Així que sense objectiu concret ens plantem de bon matí al Coll de Pallers el Dani, l’Edu i un servidor.

Davant nostre nombroses opcions que intentem visualitzar i endevinar-ne l’estat....Sàbat, Ordiguer, Ticó, són noms que surten de les nostres boques; però observem el vent a les crestes i coneixent la previsió meteorològica finalment ens decantem per pujar per l’Ordiguer que queda molt arrecerada enmig del rocam i veure com es presenten allí les condicions

Sortim doncs direcció Prat de Cadí, hem deixat el cotxe a 1490m i carreguem tots els trastos a l’esquena per fer el caminet. Tot i que el boig del Dani es calça esquís just a l’inici del camí, hi ha trams sense neu o amb poca neu que aconsellen caminar la primera part, a uns 1700m el gruix de neu ja és suficient per foquejar tranquil•lament. Així anem fent el bonic camí enmig del bosc. A mesura que anem pujant i a la vegada acostant a la roca el gruix de neu creix exponencialment

Arribats a Prats de Cadí (1820m) l’imponent roca de l’Ordiguer apareix just davant nostre amb les dues canals més populars, Cristall a l’esquerra i la pròpia canal de l’Ordiguer a la dreta. Ens creuem amb un parell de grups de muntanyeros, però ningú amb esquís. El dia encara aguanta i ens permet veure un grup enmig de l’ordiguer; millor pensem, així obriran traça de pujada!

Seguim pujant per l’evident obertura del bosc encara amb esquís als peus, i curiosament, a diferència del què passa en altres llocs, la traça de pujada és més aviat de caminar, i com que és força profunda fins hi tot es fa difícil encaminar els esquís per dins, així que en sortim i obrim les pròpies ziga-zagues fins ben bé al peu de la canal

Un petit esforç més amb unes voltes cada cop més obligades i unes desenes de metres abans del ressalt en una zona menys pendent fem el canvi, tot aprofitant per contemplar l’escenari....Aquí ens ajuntem amb una parella que també pujaran l’Ordiguer, bon ambient....

Sense massa treva, enfilem amunt i ens trobem amb el ressalt inferior (de fet és l’únic, la resta ja estan tapats) que té suficient neu per pujar-hi per un cantó

I a partir d’aquí agafar el ritme de pujada, concentració i amunt sense parar massa. L’escenari a l’interior de la canal espectacular, totalment encaixonat dins la muntanya

Al mig trobem un altre estrenyiment amb una pendent considerable, a la foto s’observa com per les parets baixa neu del cim empesa pel vent que deu bufar.

Superat l’estrenyiment, en comptes d’enfilar la clàssica sortida a la dreta, seguim les traces ja fetes que condueixen directament al Puig de la canal del Cristall (2583m). El tub final és on més s’incrementa el pendent, aquí trobo a faltar un segon piolet per anar més segur, per sort l’Edu ja és a dalt i me’n pot passar un per fer la sortida de la cornisa amb seguretat. No ho sé, devem rondar els 50º en aquest punt, o potser fins hi tot més.

És sortir a dalt i congelar-se a l’instant de la ventolera que fa, hi ha torb que no deixa veure a gaire distància, llàstima, les vistes des d’aquest punt han de ser boníssimes. Esperem l’arribada del Dani, que va junt amb els altres dos que ens hem trobat a baix i deliberem una mica. La pendent i el tub inicial fa respecte, els altres dos decideixen buscar el Cristall, però no és moment amb el torb que hi ha, així que decidim desfer la pujada. Mentre calcem esquís i ens posem a punt, veiem de tornada la parella. No han trobat l’entrada al Cristall, així que baixaran com nosaltres. Ens miren relativament incrèduls com entrem amb els esquís al tub, i entre el Dani i jo trenquem intencionadament una petita placa que s’havia format sota la cornisa. Ara sí que ja estem a punt; així que dues respiracions profundes, convicció i avall....

La neu està perfecte per fer aquest tipus de descensos, estable, pols compactada que ofereix unes condicions òptimes perquè la baixada es converteixi en un plaer. Des de dalt, mentre ens miren i ens veuen desaparèixer en la boira enmig d’udols i crits deuen seguir pensant quina gent més rara.....

Esperem a l’Edu, que no ho ha vist clar i ha preferit destrepar el primer tros amb els crampons als peus. Realment allà dalt, amb el vent que feia, el torb, la pendent, etc. etc. no és fàcil tenir el cap sempre clar, i si un mateix no ho acaba de veure del tot clar doncs la prudència s’imposa. Fa gràcia veure com baixen enrere, és com un “deja vu” de fa una estona, però com si el vídeo anés enrere, jeje!!

Seguim ja els tres amb esquís als peus i a mitja baixada, just abans de l’estrenyiment trobem una altra parella que pugen, i que ens comenten que portaven estona preguntant-se d’on venia la purga ¿¿??¿¿?? També bastant sorpresos al veure gent amb esquís per allí. De nou esperem que passin per no “purgar-los” més i seguim avall, encaixonats a la roca, “Ambiance”!!! Realment no m’esperava gaudir tant la baixada, bona neu, bon pendent, espectacular entorn, i bona companyia: l’essència de l’esquí!

Arribem al ressalt final, i amb el subidón d’adrenalina que portem us imagineu com el superem oi??? Un saltet i avall!! Ens recordem de les paraules que sempre dèiem temps enrere: que al “backcountry” ens tornàvem més conservadors....jaja....I ara si, gaudim dels 300m de desnivell que queden fins a Prat de Cadí a través del bosc i la neu fonda, amb l’escenari de la Cerdanya de fons. El colofó a un gran dia, absolutament satisfets d’haver fet l’Ordiguer en aquestes magnífiques condicions.


Aquí teniu el mapa de l’itinerari que varem traçar. En total quasi 1100m de desnivell.

Just abans d’arribar al cotxe, la nevada apreta i tornen a caure cebes del cel.

Un altre dia per guardar al calaixos de les esquiades memorables.

Puigmal d'Err (2910m)

Dissabte dia 20....Ens acostem de bon matí a l’estació d’esquí de Puigmal amb l’idea de veure com ho ha deixat la nevada del dia anterior, divendres. La cosa no estava malament del tot, però com de costum el vent havia fet de les seves al bowl superior i s’havia de buscar. Per variar hem trobat unes vaguades amb “cosa tova” i ens hem regalat força bé.

Passades les 11 ja hi havia massa gent pel nostre gust, i com que això de les cues cada cop ens costa més “d’assumir” hem decidit posar pells i amunt, que ens havien dit que al cim del Puigmal i havia una cafeteria amb moltes dones i bona cervesa!!

Hem posat pells més o menys a uns 2200m i hem enllaçat amb la traça de pujada que ja havien obert uns grups abans

La pujada poca història, amunt i amunt, i de tant en tant girar-se i riure una miqueta amb els “intents” de voltes maria dels altres. Dir que el David, era el primer cop que calçava uns esquis de muntanya, i bé, muntanya muntanya tampoc són, que fer voltes maria amb uns esquis de 192cm no és trivial per una nèofit o no neòfit. Jeje, encara recordo jo al principi amb els altres esquís, la sensació d’ànec marejat...

Ja al cim, els últims 100m de desnivell molt ventats, però amb neu. Bona vista cap al Pic d’Eina, Nou Fonts, Bastiments, etc.....Pirineu Oriental en la màxima expressió

El Guifré ja arriba, primer cim “important” amb esquís als peus, felicitats!! La plana ceretana als peus.

I com sempre, l’espectacular imatge del Cadí-Moixeró amb la Tossa d’Alp en primer terme i la temptadora paret nord sempre vigilant, pensant quant ens veuríem cara a cara, segurament més aviat del què ens imaginàvem.

Això és tot nois, demà més i millor!

Pic de Pedrons (2715m)

2n diumenge de febrer, amb les estacions a tope, toca travessia. Intentem pensar en algun lloc on el vent no hagi fet massa mal, evitant sempre cares S SE carregades. Finalment decidim anar a conèixer la zona del Pedrons, a cavall entre Pas de la Casa i Porté. Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha uns metres més enllà del Pont de Baladrà, a sota de l’antiga mina i amunt.

Cap al fons de l’Ariège la vall està nevada fins a baix de tot, i en canvi els cims s’aprecien molt ventats.

Ràpidament veiem que la pujada és i serà molt facileta, resseguint un suau llom, que al cap d’uns quants minuts ja et veus l’objectiu final al fons

La pujada no té massa història, a part de una bona feina de cames, i més encara després del tute del dia anterior. Això és bo, un bon mastí dels Pirineus ha de tenir unes bones cames. El nostre amic austríac, en Matthias, seguia a bon ritme tot i el poc rodatge d’aquesta temporada, ell ha vingut Catalunya a escalar, no s’havia ni endut el material d’esquí perquè no s’imaginava que aquí esquiéssim i la gent d’allà li havia dit que la temperatura d’aquí era sempre alta, jaja, quina cara que feia quan veia tantes muntanyes nevades i tants pics esquiables.

En una miqueta més d’un parell d’hores arribem al cim havent superat els quasi 850m de desnivell, parada i fonda, i de pas contemplar el paisatge!! Per cert, un bon pati, des del Carlit fins l’Aneto, no m’ho esperava

I aquí, en primer terme, desafiant-nos, una de les baixades que tenim entre cella i cella aquesta temporada, la Canal de l’Alt del Comapedrosa, una canal orientada al SE de ni més ni menys que 900m de desnivell, tot una raresa als Pirineus, però que de moment tants allaus i plaques en aquesta orientació ens està retenint, esperarem el què haguem d’esperar, la canal no es mourà de lloc, però els nostres esquís lliscaran per allà

A la dreta, també sempre elevada per sobre els cims andorrans la “nostra” Pica d’Estats

I finalment, mirant al O, per sobre de Soldeu, d’Arinsal, de la Vall Ferrera, i per sobre de tota la Vall d’Aran, com si ens vigilés, s’alça el “rei” majestuós com sempre

I davant nostre també tenim 360º tant de vistes com de possibilitats. El vessant O del Pic de la Mina, quina descoberta!!! Una canal central molt neta i de pendent constant, buff, més deures a la llista.

Mirant cap a O, el Pic negre d’envalira i tota la divisòria andorrano-catalana plena de canals i opcions, això si, amb molta menys neu que la zona nord andorrana.

Mirant cap a O, la canal O del Pic de Pedrons és una bona baixada, amb pendnet i patí maco, llàstima que no té ni de bon tros suficient neu. I és que està clar que ha ventat molt.

I ara ja és moment de pensar en intentar gaudir, observant la baixada. Difícil, ja que on no està dur amenaça de caure. Finalment ens decantem per un tub bastant directe i sort! Neu pols a dins, cosa que ens permet fer uns girs fluids i divertits, llàstima que siguin pocs per la “gana” que portem. Un cop a la base una interminable diagonal descendent ens porta de nou al cotxe

Aquí s’aprecia la neu irregular de la part alta, entre dura i encrostada, tot i que el Matthias fent gala de la tècnica de tot monitor de l’escola austríaca d’esquí, sembla que sigui bufar i fer ampolles

Powcalís returns

Després que el cap de setmana passat per compromisos no pugés a la neu, el mono de pols ja no podia més, el meu cap em demanava lliscar, fluïdesa, adrenalina, i no sé quantes sensacions més. Som addictes, no en dubteu, quant una sensació et provoca una plaer tant gran et genera addicció i això és el què ens passa als malalts del powder.

Estava clar que amb les nevades i sobretot la ventada que va fer aquesta setmana calia escollir bé el lloc, i Arcalís quasi mai decep, i més tenint en compte que feia dos dies que ho tenien pràcticament tot xapat.

Arribem en david i jo a primera hora, i malament rai, cadira tancada i donant llargues que tenen problemes mecànics. Hem fet el què podíem per lo què quedava mentre l’obrien, que han tardat quasi 2 hores. Ja els val, a una estació de primer nivell que diguin que se’ls hi ha congelat no sé què.....jo si que tenia els cullons glaçats del fred que feia!! Jaja!! I un cop ha funcionat han hagut de pujar els treballadors primer, osti, que no tenen motos de neu per pujar-los abans!! Bé, com de costum a casa nostra....

Hem vist el Raúl pujar amb el “grup” de currantes abans que ningú, osti titu quina enveja!! Però un cop nosaltres erem a dalt hem aclarit els dubtes de la neu, a la zona de la Portella era powder “comme d’habitude”, i aquí ja ens hem encès. Per tant ho sento, ni una foto fins que no ho hem petat tot!!! Jaja.

Després hem anar a veure si per la Coma i feixans quedava algun raconet. Ara si, foto del circ

I ara el Cataperdís, força ventat, veurem si la setmana vinent la meteo el regala amb una nevada sense vent i podem veure espectacle al Dorado

Desde Feixans cap a la Portella estava maco, bons salts a l’entrar i girs controlats dins els arbres. Però ja comença a haver-hi massa traça pel nostre gust, així, que comencem a fer alguna diagonal sota el Cataperdís cap al Rat, i trobem un bon regalet.

Zoom del david gaudint

Repetint ara pategant fins una mica més amunt per fer els tubets, un per cada un, pura delícia!!

Finalment ha estat un bon dia d’esquí, com ho són en general els dies de paquet a Powcalís. Per variar Creussans estava tancat, fins hi tot hem sentit un parell d’explosions molt fortes i es veia el forat i la marca de la pólvora. Han fet caure força plaques, suposo que demà ja ho obriran.....La zona mitja-baixa, es veia literament enterrada en neu, en zones a on en teoria hi ha tubets ni es veien!! Demà serà la jungla allò. He recuperat una foto del dilluns 1, quan vam tenir la sort de ser-hi a l’obertura després de la nevada i la imatge parla per si sola

Ja a l’acabar el dia hem vist en Raúl i la gent del Dorado baixar per un tubo del Cataperdís. Bona feina nano......aquí t’he pillat!!

EL RETORN: Pow pow al Font Blanca

Últim diumenge de gener, un dia important, era el retorn de l’inseparable company de fatigues, el Dani, el retorn després d’una lesió desafortunada. Era un pow day i no era plan del primer dia engorilar-se massa, aixi que ens vam decantar per l’opció muntanya, a on no cal córrer per tenir la teva línia, a on ningú te la pren, a on l’esforç sempre té recompensa.

Ja podem dir que comencem a conèixer força les muntanyes que entren dins del nostre “radi d’acció”, com són afectades cada una per la meteo, i quins vents afavoreixen mes a unes que a d’altres. Això es mes important del que sembla, ja que d’aquesta manera fa que en moltes ocasions puguis ser en el lloc adequat en el moment adequat. I de nou així va ser! Teníem clar que ens decantaríem per alguna de les valls al nord d’Andorra, a la divisòria, i finalment tenint en compte que era el primer dia, i que podria haver cert risc en funció de la neu caiguda ens vam decantar per lo conegut i sense aproximació prèvia, es a dir, el Font Blanca.

Passem per la pastisseria d’ordino a atiborrar-nos de croissants i ensaïmades, que no havíem esmorzat, i quan arribem al pont veiem que ja hi ha algun cotxe, bueno.....serà qüestió de posar fil a l’agulla. Abans de començar un parell de fotos.

Mirant cap a Arcalís i pensant en com la gent gaudiria

I aquí observant com el Dani torna a cavalcar sobre esquis

Seguim la traça mal feta per una zona de bosc emmerdada, però que ràpidament sobre al primer replà. Hem començat a bon ritme, es nota el material lleuger als peus, i les cames comencen a moure’s alegrement, encarem la pala abans del segon replà i allà avancem al grup que després sabríem que ens “coneixíem” virtualment, i un cop arribats al segon replà, atrapem als 2 que anàvem obrint traça i que es desvien cap al Besali.

Toca obrir traça amb una neu molt fonda, o sigui, que a regular-se i no fondre’s abans d’arribar a dalt.

Girem per encarar la vall que ens dura a la carena.. A la meitat una paradeta per recuperar energia, veure el camí fet, i també contemplar les vistes d’Arcalís i el Pic de l’Hortell (quantes baixades possibles s’imagina un amb aquesta perspectiva¿?¿?¿ Espectacular)

Encarem ja l’últim collet abans de fer l’aresta final, aquí amb compte perquè ha estat a sotavent i al collet s’aprecia una tímida cornisa,que no es pot despreciar.

Finalment superat tot lo anterior arribem a l’aresta, quan encara seguim amb el dubte de com trobarem la baixada, si estarà massa ventada, o s’hauran format plaques. Així com també amb el dubte de si ens acabarà engolint el mal temps o no. Per sort, era el nostre dia, d’aquells a on set posa tot de cara, trobem la pala O colgada sobre 50cm d’una neu lleugera (ens trobem a 2903m) i el cel ens ofereix una finestra per baixar. No m’ho puc creure, els esquis no toquen fons, la neu em comença a picar al pit i seguim pendent avall encadenant girs i gaudint sense parar. En un tres i no res ens hem cruspit els 500m de desnivell de la pala, i arribem a un replà.

Enllacem amb l’itinerari de pujada per una canal colgada de neu, a on altra vegada tornem a sentir la neu rebotant al pit i ja d’aquí sense parar seguim fins al cotxe gaudint de la baixada fins a l’últim gir.

Un dia per recordar. L’any passat ja vam obrir traça a l’Aneto i gaudir de la baixada a Aigualluts immaculada, aquest cop al Font Blanca ha estat encara amb més quantitat de neu recent. Sortides com aquestes són de les que fan afició, o més ben dit de les que creen addicció.

Avui (dilluns) hem esquiat a Arcalís, altra vegada la sort ens somriu i després que ahir les ordes de powderhounds trillessin mil milions de vegades la zona de la Portella, avui als pocs que corríem per la zona ens han regalat amb l’obertura de Creussans, freeride en estat pur, tubets, canaletes, caminades, roquetes, de tot i molt, llàstima que la càmera ha fallat i no tinc un record gràfic, perquè la veritat entre la brillantor de la neu nova i que no hi havia ni un sol núvol al cel era un dia per fer fotos. C’est la vie......

Des d’Arcalís aixecant el cap i mirant al Font Blanca ja no es veien les nostres traces d’ahir a la pala somital, el vent combinat amb la lleugeresa de la neu les havia escombrat, com si no volgués ensenyar a ningú que ahir va perdre la virginitat, jo me la mirava de reüll encara somrient, com dient-li que no pateixi, que no ens trobi massa a faltar, que ens tornarem a veure, jeje.