dimecres, 20 de gener del 2010

THE PERFECT STORM (4/4)

Es lleva dimarts, sisè dia, altre cop radiant però congelat. Serà el desenllaç final de la setmana, els postres, tot i els espectaculars dies anteriors encara que no ho sembli és un dia important ja que en deixarà un regust o un altre. És com després d’un magnífic jalancio et porten un cafè nefast o un cafè deliciós. La pregunta del dia és, seguirem esquiant neu fonda??? 5 dies seguits???? La resposta està clara. SI. Això si, ara ja no és tant fàcil, caldran petites caminades, entre 5 i 30 minuts, per trobar-la, però la trobarem.....i a més a més de la bona.... Són d’aquells dies on preval la qualitat per sobre de la quantitat (com el cafè), i si al final s’ha de dedicar 1hora i mitja, o 2h en total a caminar i trobar, val la pena. Les baixades s’assaboreixen millor.

Comencem per la pala darrere del pic de Serre Chevalier, zona que ja tenim prou apamada, ens decantem a mà esquerra fins un camí que ha trepitjat una ratrac, millor, més fàcil, caminem fins a encarar una vaguada amb abrets sense ni una traça!!! Perfecte....obrim la pala cadascú per la seva línia. GLORIA PROFUNDA. Sabem que un cop la gent vegi que s’ha obert la veda ens seguiran, però no ens importa, nosaltres ja l’hem petat...Primera baixada i el cafè comença a tenir bon gust.

Agafem l’arrastre de l’Eychauda que et deixa per sobre de 2600 i tens un munt de possibilitats, de fet, tant sols una pista trepitjada recorre una part facilota. Fem un parell de línies que encara no tenen traces, i a la tercera, schuss per la pista que careneja, enllacem amb un caminet i arribem a un replà. Fora esquis, 5 minuts amunt, i un turonet sense traçar...Repetim un parell de cops.



Després en el camí a Monetier toca la Balme. S’arriba a la cadira i es camina just per davant l’arribada, un cop a dalt, es pot resseguir la cresta buscant la línia escollida. Ja està la diagonal i la traça trepitjada, millor (si es fa obrint traça amb neu per sobre dels genolls, doncs 20minuts es poden convertir en 1hora a part d’una pallissa considerable). Per la llum, el lloc, els colors, les formes...m’encanten aquestes fotos










Espectacular el “backside” d’aquesta zona, amb el Dome de Monetier (3404) just darrere, amb un baixada brutal de més de 1500m, que si es segueix pel Vallon de Chambran s’arriba a la Vallouise a uns 1200m. Aquest cop no ens hem aventurat, però venien ganes de carregar les pells, tirar avall i després pujar per on es pugui. De fet, mirant topos, tant, per darrere l’Eychauda fent el bowl, es pot arribar a una pista on amb 30-40 minuts de pells has de poder enllaçar amb els remuntadors de la zona de Briançon. Com veieu moltes possibilitats s’obren aquí, i aquestes possibilitats m’agraden, “dominis oberts” els hi dic jo...






Al fons del Vallon de Chambran es veu l’estació d’esquí de Pelvoux




Acabem el dia amb una pujada a la Cucumelle i un descens pels suaus vallons. Ja no queda cafè a la tassa, coincidim amb que ha estat un bon cafè, amb cos, assaborint-lo lentament, si senyor.




. Pleguem altre cop quan ens fan fora, i marxem amb més deures que no pas coses hem pogut fer....Sorpresos per la immensitat d’un domini amb moltes possibilitats, afortunats per unes condicions nivoses excepcionals i espantats perquè el llistó que ha deixat és tant alt que serà difícil de superar, i com tots sabem quan un ha viscut l’excel•lència no es conforma amb un terme mitjà.

Així, supero ja la desena de dies d’esquí aquesta temporada, i de moment cap ni un als estimats Pirineus, en canvi amb la coincidència d’haver pogut esquiar les dues grans nevades alpines. 10 dies, tots ells amb condiciones “poudreuses”. Per sort els Piris també han estat agraciats amb nevades, espero començar de nou a fer feina a casa nostra.....

Ale...AU REVOIR.......

PD. Ja estic enamorat de les Dynafit TITAN.....m’agafen millor que les meves Tecnica velles, són igual de dures i caminen com qualsevol de muntanya. S’han convertit en les botes del dia a dia.

dimarts, 19 de gener del 2010

THE PERFECT STORM (3/4)

Sense tenir ni idea de què ha fet el Barça amb el Tenerife ens llevem dilluns amb un dia radiant (Si ara ja sé que van fotre un partidàs). Perfecte, el dia anima a l’acció, directes amunt.....Passem de llarg la cresta de la Balme sense ni fer una baixada, aquest cop la joguina del dia serà l’Yret i la Cucumelle. L’Yret és la cota alta de l’estació a 2800m, i realment, a part de 2 pistes la resta és tota ella un forapista. Es pot baixar per qualsevol banda, directe o flanquejant per encarar altres pales.....una delícia. Al final del dia encara quedaven línies..... En aquesta foto s’aprecia la part “frontal” des de dalt la cadira que té uns 500m de desnivell. També es pot baixar per darrere, per la cara N, ja sigui cap al Vallon de la Montagnole o les diferents cares de la Pointe des Neyzets.




Just davant de l’Yret hi ha la Cucumelle, 2698m, la perla de l’estació. Dic la perla en sentit freerider, ja que no té ni una sola pista, només la vermella que baixa pel fons del vallon i “recull” les diferents possibilitats d’itineraris, així com els que baixen les canals de La Balme. El remuntador només arriba a 2500m, al coll, punt des del que es pot baixar pel “vallon” tranquil•lament, però qui vulgui el premi de les possibilitats que té la muntanya, primer se l’ha de guanyar, i pujar a peu el 200m de desnivell per la carena, pujada fàcil i sovint traçada, que es fa en 30m anar fent.

En aquesta foto s’aprecia la cara O-NO de la Cucumelle, la més heavy per entendre’ns, amb algunes línies de nivell per baixar i gaudir com un camell. D’aquelles que les vas veient i et van captivant, et criden i no pots evitar els cants de sirena.....(La carena no es puja des del remuntador que es veu al peu, això serien 300m de desnivell)




Des de dalt de la Cucumelle, a part de la citada cara, i les pendents més suaus del vallon, en direcció al Grand Pre s’obren infinitat de possibilitats, de les quals només en varem veure alguna, simplement mireu un topogràfic de la zona i ho veureu, moltes de les baixades acaben a Monetier o Villeneuve, més de 1000m per sota d’on han començat. Ho sento, no puc ressenyar amb profunditat aquesta zona perquè
Tan sols en varem fer un tastet. A dalt la Cucumelle hi hauria una trentena de traces, a cada pas un parell o tres es perdien cap a una baixada, fins acabar només seguint un parell de traces. Això si, compte amb aquesta zona, queda allunyada de tot, amb barrancs i torrents, boscos espessos a la base. Queda apuntada com a deures per una futura visita.

Aquí sota una foto des de dalt de la Cucumelle mirant cap al NE, al col du Grand Pre, a mà esquerra queda la baixada cap a Monetier coneguda com Les Grands Pres, recte es pot pujar a la Tete du Grand Pre i buscar més canals, fent una diagonal per la dreta i pujant un altre collet s’obren encara més canals i opcions




Mirant a la banda pendent, cap al col de l’Eychauda....quién dijo miedo??




Ara mirant cap als suaus vallons, encara sense traçar, la gent, conscient, saben que en els plans amb la quantitat de neu que hi ha segurament tocarà remar, està tothom esperant que algú sigui el primer, i així un cop oberta la traça als plans ja es pot fer sense problemes. Evidentment amb la quantitat de baixades possibles que encara queden a d’altres sectors no ens hi dedicarem fins que algú s’ho curri i obri el camí.




Deixem la baixada més evident per emmerdar-nos més i així intentar conèixer la zona, fem la diagonal per la dreta i remuntem cap a una de les puntes de la zona....seguim esquiant per la carena fins entrar a la frontal de Villeneuve, uns quants girs en neu fonda, obrint traça, quina delícia!! Acabem pel bosc fins a una canal d’uns 3m d’amplada....derrapar una miqueta (Està tot trillada, ja que moltes baixades van a espetegar aquí) i sortida directe a Villeneuve.




Petats de tot el dia, però amb les cames que ja comencen a transmetre sensacions bones, comencen a ser “petxugues” en bona forma, arribem a temps per agafar el remuntador d’enllaç a Villeneuve per anar fins a Chantemerle. I sorpresos ens adonem que el remuntador aquest encara no l’havíem agafat i dona accés a una zona de bosc bastant gran que no teníem fitxada....i com moltes altres coses tampoc ens donarà temps a visitar. Altra vegada amb el nostre horari de jornada laboral (8 hores de feina incansable...jeje....de 9h a 17h....) arribem a punt a l’apartament per celebrar-ho amb un caldo calent, un bon formatge i una bona ampolla de vi.

Sembla mentida que després d’un gran dia d’esquí et llevis l’endemà amb la idea que ja res serà igual, que no pot ser que el dia sigui millor que l’anterior. Això vulgui o no et fa començar la jornada com desmotivat, expectant, però de mica en mica, baixada rere baixada, en aquest viatge sempre hi ha hagut alguna cosa nova, molts cops millor, altres simplement diferent, però que sempre ha mantingut la il•lusió al màxim i al final de cada dia teníem motius suficients per obrir l’ampolla de vi i celebrar la jornada.

dilluns, 18 de gener del 2010

THE PERFECT STORM (2/4)

Diumenge, dia quatre, es lleva de nou nevant, per variar. Durant la nit s’han acumulat uns 20cm més de neu nova. Porta més de dos dies nevant....increïble. Si em demanessin que definís les condicions perfectes per esquiar no s'allunyarien molt de les que hem trobat!! Entre 50-80cm de neu nova, temperatures al voltant dels -10ºC, zero vent, i que un cop acabat de nevar aclarís ràpid per asserenar el cel i fer baixar la humitat. És a dir, les condicions que es donarien al llarg de la setmana, de moment ja havíem tingut el paquet, ara faltava que el mercuri es mantingués baix i no aparegués ni vent ni núvols.

Segons les previsions ha d’anar aclarint a mig matí, i dit i fet, al cap d’un parell d’hores para de nevar i comença a lluir un sol que ja no recordàvem. Directes muntanya amunt!! A petar els bowls superiors. Serre Chevalier està format a les cotes altes per multitud de bowls, pales i canals. Dediquem bona part del dia a la “Crète de la Balme”. Amb una sola cadira dóna accés a dalt de la cresta, uns 2600m i a partir d’aquesta resseguint la mateixa cresta (és tota descendent, amb lo qual simplement és fer diagonal) decantant-se cap a un costat (SO) o l’altre (NE) hi ha infinitat de possibilitats, fins a espetegar a un remuntador 600m o 900m (en funció de la banda) més avall. La cara SO és més solana i de baixades evidents, amb bon pendent per gaudir de valent. L’altra cara, la que va a donar als Vallons de la Cucumelle, és més abrupta, amb nombroses canaletes i un bosc a la part més baixa guapíssims, a més guarda molt bé la neu, de fet, en aquesta època no hi dóna el sol en tot el día.

Des de dalt la cadira es divisa tot el Vallon de la Cucumelle, així com darrere la muntanya de l’Yret i l’enllaç amb Monetier.








Després de dies de “mal” temps, s’agraeix el solet que fa, s’agraeix el fred a la cara, s’agraeix tornar a esquiar pales i canals deixant els boscos una mica de banda. La neu és lleugera i profunda, no tenim white room però en alguna recepció de salts, o algun gir més ajupit encara tenim algun faceshot. És un escàndol......Al final del dia, la baixada “principal” més senzilla està petada, però encara queden moltes zones sense traçar. De totes maneres, després de 8 o 9 baixades ho donem per bo i anem a voltar la zona de Briançon.






Aprofitant que el cel s’ha encapotat disminuint així la visibilitat a les parts altes, descobrim Briançon, és una zona poc concorreguda, i amb moltes possibilitats. Des del Prorel fins al poble són més de 1200m de desnivell. Vistes magnífiques de la vall que s’obre cap al Sud.




Realment en tota la setmana no varem poder esprémer el domini al màxim, i aquesta zona no la tornarem a visitar en el què queda de setmana. A l’estar a l’extrem oposat de L’Yret i la Cucumelle (zones més freeride) fa que la deixem de banda, tot i que segur que en temporada alta, quan la muntanya s’omple de gom a gom, aquesta sens dubte deu ser un dels pocs racons tranquils que queden. La muntanya de Prorel també guarda algunes canals en alçada d’alt nivell, això si, s’ha de suar, de fet l’últim dia ja es veia alguna línia a les canals, bona feina:



De nou, de tornada a l’apartament acabem amb una baixada pel bosc des de dalt a Prorel fins a baix, per si no estiguéssim prou cansats, doncs 1100m de desnivell de bosc de fades.

divendres, 15 de gener del 2010

THE PERFECT STORM (1/4)

El títol d’aquesta pel·lícula s’ajusta a la perfecció a la setmana viscuda a Serre Chevalier. Recapitulem: Primer dia dijous, de reconeixement, a la tarda, just plegar es posa a nevar i no pararà fins al cap de dos dies i mig.....si tal com ho llegiu, tot divendres nevant, tot dissabte nevant i diumenge es desperta també nevant!!! Llavors diumenge de cop asserena i es mantindrà assolellat la resta de dies. Les temperatures rondaran tots els dies els -8º / -12º. I tot això sense ni una gota de vent. La nevada perfecta. Això se’n diu estar en el lloc adequat en el moment adequat, ja que degut a la gran extensió de bosc de Serre Chevalier i al tipus (Làrix, com explicava en una altra entrada) permet perfectament l’esquí entre arbres els dies de nevada i un cop surt el sol pujar amunt i dedicar-se a petar tots els bowls que hi ha per sobre la línia d’arbres.

Però anem a pams....que val la pena.....Us havia deixat al segon dia. Tal i com he dit el tercer dia altre cop segueix nevant, durant el dia ho fa més lleugerament. Obren els telecadires de Prorel i l’Aiguillette, és a dir accés al “Forêt des Eduits”. La cadira de l’Aguillette són 500m de desnivell (aprox. de 1750 a 2250m) tot dins de bosc. Això significa que tot aquest bosc encara estava intacte de la gran nevada....no hi temps a perdre, comencem a coincidir amb els mateixos malalts del dia anterior. Fins hi tot un em saluda amb una rialla còmplice. Tots bojos per submergir-nos de nou en neu sense fons dins de boscos que semblen encantats. Amb tanta neu i tant bona sembla fàcil fer qualsevol cosa, saltar sobre de pillows de 1m de gruix, saltar roquetes, etc....Tot és més fàcil, surt de forma natural, sense forçar moviments






Acabem el dia amb una baixada fins a baix a Chantemerle (1350m) per dins els bosc. De nou espectacular, molt poc traçat, de fet, molt menys traçat que l'altre, ja que aquestes baixades ja acaben a peu de pistes....amb alguna zona oberta, alguna caseta.....per recordar, més de 1000m de desnivell en bosc:







Acabem el dia com es mereixen els grans dies.....arribem a baix quan ja estan els remuntadors tancats i menjant-nos una crêpe a la terrasseta just quan la nevada es torna a intensificar i a moments cauen cebes del cel. És un moment màgic, de pau pel gran dia viscut i a la vegada alegría per la nevada que torna a caure. Un moment de FELICITAT

dissabte, 9 de gener del 2010

THE WHITE ROOM

A la nostra estimada Catalunya tots coneixem els efectes d’una llevantada amb tota regla, doncs bé als Alps també tenen algo similar, l’anomenen “retour d’est” i és un fenomen que es produeix quan una baixa travessa França d’oest a est i s’acaba posicionant al golf de Gènova. En general al arribar al Mediterrani es reactiva, i el moviment (antihorari) dels vents tot i la baixa està al mediterrani fa que la humitat i nubolositat arribi als Alps per l’est i sud. Això és el què anomenen Retour d’est i en zones com Serre Chevalier entra perfectament i al xocar amb els Ecrins descarrega amb intensitat.

El matí es lleva tapat, tal i com indica la previsió, però de cop sorprenentment s’obre lleugerament, agafem el primer remuntador i ja veiem que serà brutal, hi ha uns 40cm de neu nova a 1350m, a sobre de totes les pistes, en zones més arrecerades i dins el bosc la nevada és escandalosa, 50-60cm no sé, se m’enfonsa completament el pal sense poder diferenciar quina neu és la nova i quina la base.
Mireu quin barret tenia la politja de la cadira de la nevada nocturna, nevada a plom:




I alguna zona qualsevol d’un racó qualsevol a Serre Che:


I a la segona baixada descobrim una sensació nova, i és la d’ofegar-se per la neu que t’entra a la boca. Tal i com ho sentiu, amb uns esquis totxos i amb la neu rebotant per tot arreu. Recordo l’expressió que fan servir els americans per això que és THE WHITE ROOM. La sensació és única, vas baixant i t’envolta un núvol de pols, per davant i per darrere, estàs tu sol flotant i aïllat del món exterior, s’ha de viure. És senzill, més del què sembla, fora l’ansietat general de perdre de tant en tant la baixada de vista, acostumar-se a tancar la boca en el moment que la neu et pica i respirar just abans d’encarar el següent gir. I sobretot buscar graus, avui tot allò menor a un pendent de blava totalment inesquiable, et quedaves frenat i amb feina per sortir-ne. Llavors et converteixes, com ens ha passat a nosaltres, en fantasmes deambulants, amb una capa en forma d’estela de neu pols, d’udols malaltissos, i recerca de racons amagats intentant que ningú et vegi com arribar-hi...

Ho sento, però com bé sabeu, aquests dies no són dies de masses fotos. De totes maneres aquí va una captura d’un vídeo.....On està Wally??? Memorable.




I aquí el vídeo, prova del delicte....en David gaudint com un animal!!!




MEMORABLE, cap més adjectiu. A les 12h ha començat a nevar amb força de nou, com no recordava des de l’Arlberg. Vora les 17h ha parat de nevar, veurem que diuen les previsions, però tampoc és imprescindible, com que bona part del domini ha estat tot el dia tancada i els artificiers fotent petardos, només que demà obrin més zones seguirem experimentant la sensació a la que ha d’aspirar gaudir tot esquiador: THE WHITE ROOM

Larix Land

Després de tot el període nadalenc en aturada forçosa per molta feina, reprenem l’any amb una setmaneta alpina. Veient que les previsions es confabulen marcant un clar “retour d’est” escollim destí, Serre Chevalier als Hautes-Alpes. Una zona que feia temps li tenia ganes ja que conserva un bosc de làrix (Melezes en français, un arbre que no es troba a la península, i en molt pocs llocs dels Alps. En canvi és comú a la taiga siberiana), és una conífera de fulla caduca que pot arribar a grans dimensions, i serre chevalier té una de les majors extensions de bosc d’aquest tipus. A més per la separació entre arbres i al no tenir fulles és perfecte per esquiar-hi.
El bosc va desde la base de l’estació (1200m a Briançon i 1500m a Monetier) fins a uns 2300-2400m, quasi res!!!

El domini és immens, i a més la part alta és com moltes bowls on només hi ha una pista i la resta a disposar....té moltes possibilitats, desde bosc amb pendent mitjaneta, fins a zones que fan por només de mirar, però que segur algun local té alguna línia localitzada, a més moltes roquetes i arbres petits enmig, o sigui molts pillows o almenys n’hi ha ara que tenen força neu.

Primer dia de descoberta del domini, pujem a la Cucumelle, pujem a l’Yret cota alta a 2830m i ens posem pel Vallon de la Montagnole, una vall tota forapista fins a enllaçar amb la pista que baixa a Monetier (1500m). Després fem una ullada al bosc de Cibout, buaffff....pensàvem que estaria tot petat però trobem alguna línia, molta neu, llàstima d’una llum plana, sense relleu, cosa que fa que només gaudim de les zones boscoses. Això si, quan trobem zones fresques veiem que si ens neva com està previst pot ser memorable. Aquí un servidor escalfant motors pels dies següents:




Repetim de nou i aprofito per fer alguna foto mirant cap a la pujada que duria al Col du Lautaret:




A l’hora de plegar començar a nevar dèbilment però ja la tenim aquí, no pararà fins l’endemà. Ara a recuperar i a esperar