THE PERFECT STORM (3/4)

Sense tenir ni idea de què ha fet el Barça amb el Tenerife ens llevem dilluns amb un dia radiant (Si ara ja sé que van fotre un partidàs). Perfecte, el dia anima a l’acció, directes amunt.....Passem de llarg la cresta de la Balme sense ni fer una baixada, aquest cop la joguina del dia serà l’Yret i la Cucumelle. L’Yret és la cota alta de l’estació a 2800m, i realment, a part de 2 pistes la resta és tota ella un forapista. Es pot baixar per qualsevol banda, directe o flanquejant per encarar altres pales.....una delícia. Al final del dia encara quedaven línies..... En aquesta foto s’aprecia la part “frontal” des de dalt la cadira que té uns 500m de desnivell. També es pot baixar per darrere, per la cara N, ja sigui cap al Vallon de la Montagnole o les diferents cares de la Pointe des Neyzets.

Just davant de l’Yret hi ha la Cucumelle, 2698m, la perla de l’estació. Dic la perla en sentit freerider, ja que no té ni una sola pista, només la vermella que baixa pel fons del vallon i “recull” les diferents possibilitats d’itineraris, així com els que baixen les canals de La Balme. El remuntador només arriba a 2500m, al coll, punt des del que es pot baixar pel “vallon” tranquil•lament, però qui vulgui el premi de les possibilitats que té la muntanya, primer se l’ha de guanyar, i pujar a peu el 200m de desnivell per la carena, pujada fàcil i sovint traçada, que es fa en 30m anar fent.

En aquesta foto s’aprecia la cara O-NO de la Cucumelle, la més heavy per entendre’ns, amb algunes línies de nivell per baixar i gaudir com un camell. D’aquelles que les vas veient i et van captivant, et criden i no pots evitar els cants de sirena.....(La carena no es puja des del remuntador que es veu al peu, això serien 300m de desnivell)

Des de dalt de la Cucumelle, a part de la citada cara, i les pendents més suaus del vallon, en direcció al Grand Pre s’obren infinitat de possibilitats, de les quals només en varem veure alguna, simplement mireu un topogràfic de la zona i ho veureu, moltes de les baixades acaben a Monetier o Villeneuve, més de 1000m per sota d’on han començat. Ho sento, no puc ressenyar amb profunditat aquesta zona perquè
Tan sols en varem fer un tastet. A dalt la Cucumelle hi hauria una trentena de traces, a cada pas un parell o tres es perdien cap a una baixada, fins acabar només seguint un parell de traces. Això si, compte amb aquesta zona, queda allunyada de tot, amb barrancs i torrents, boscos espessos a la base. Queda apuntada com a deures per una futura visita.

Aquí sota una foto des de dalt de la Cucumelle mirant cap al NE, al col du Grand Pre, a mà esquerra queda la baixada cap a Monetier coneguda com Les Grands Pres, recte es pot pujar a la Tete du Grand Pre i buscar més canals, fent una diagonal per la dreta i pujant un altre collet s’obren encara més canals i opcions

Mirant a la banda pendent, cap al col de l’Eychauda....quién dijo miedo??

Ara mirant cap als suaus vallons, encara sense traçar, la gent, conscient, saben que en els plans amb la quantitat de neu que hi ha segurament tocarà remar, està tothom esperant que algú sigui el primer, i així un cop oberta la traça als plans ja es pot fer sense problemes. Evidentment amb la quantitat de baixades possibles que encara queden a d’altres sectors no ens hi dedicarem fins que algú s’ho curri i obri el camí.

Deixem la baixada més evident per emmerdar-nos més i així intentar conèixer la zona, fem la diagonal per la dreta i remuntem cap a una de les puntes de la zona....seguim esquiant per la carena fins entrar a la frontal de Villeneuve, uns quants girs en neu fonda, obrint traça, quina delícia!! Acabem pel bosc fins a una canal d’uns 3m d’amplada....derrapar una miqueta (Està tot trillada, ja que moltes baixades van a espetegar aquí) i sortida directe a Villeneuve.

Petats de tot el dia, però amb les cames que ja comencen a transmetre sensacions bones, comencen a ser “petxugues” en bona forma, arribem a temps per agafar el remuntador d’enllaç a Villeneuve per anar fins a Chantemerle. I sorpresos ens adonem que el remuntador aquest encara no l’havíem agafat i dona accés a una zona de bosc bastant gran que no teníem fitxada....i com moltes altres coses tampoc ens donarà temps a visitar. Altra vegada amb el nostre horari de jornada laboral (8 hores de feina incansable...jeje....de 9h a 17h....) arribem a punt a l’apartament per celebrar-ho amb un caldo calent, un bon formatge i una bona ampolla de vi.

Sembla mentida que després d’un gran dia d’esquí et llevis l’endemà amb la idea que ja res serà igual, que no pot ser que el dia sigui millor que l’anterior. Això vulgui o no et fa començar la jornada com desmotivat, expectant, però de mica en mica, baixada rere baixada, en aquest viatge sempre hi ha hagut alguna cosa nova, molts cops millor, altres simplement diferent, però que sempre ha mantingut la il•lusió al màxim i al final de cada dia teníem motius suficients per obrir l’ampolla de vi i celebrar la jornada.