dimecres, 28 de maig de 2008

Final de Temporada a Ordino

Tot i tenir grans expectatives en la Setmana Santa, no tot pot sortir bé, i finalment em vaig quedar tirat, sense esquiar.....buaaaa...... bé, si vaig pujar un dia al Port a “estirar les cames”, però no vaig fer cap escapada alpina (o pirinenca) a explorar forapistes i pendents verges com hagués desitjat.

Tot i això, vam tenir regal en forma de neu que feia presagiar una bona recta final de temporada, i alhora em van arribar les noves eines:



Així, que la setmana següent teníem previst petar el paquet a Tavascan, però una trucada al refu ens diuen que no obren, que per un dia passen de tenir accidents amb els allaus i tal...doncs què hi farem, de cap a Ordino!!! Van ser dos caps de setmana seguits pujant a Ordino i descobrint racons i més racons. És que a Ordino amb quantitat suficient de neu i ganes de fer exercici hi ha molta molta feina. A més, com que hi ha diferents orientacions es pot escollir zona en funció de les condicions, per exemple recordo el primer cap de setmana, força calurós començant esquiant tota la zona de la Portella que era la primera que havia transformat, i en canvi a la setmana següent començar per la Coma perquè encara quedava neu pols de les nevades dels dies anteriors.

Llàstima que passat Setmana Santa ja van desistir de reobrir Creussans, si ja tal com estava es va convertir en un punt de trobada de gent buscant la seva baixada, arriben a obrir Creussans i allò es converteix en una FreerideFest. L’ambient d’aquests dos últims caps de setmana va ser molt maco, molta gent caminant, buscant canals, força esquis amples...Ordino hauria d’aspirar a mantenir això durant la temporada.

Fotos del cap de setmana del 29-30, molt assolellat i força calurós, ens vam dedicar només a zones dins el domini:

La cara NE del Pic d’Arcalís, 2776m, aquest any no ha aconseguit acumular massa neu, però si l’han vinent acumula la suficient, la baixada pel centre no se’ns escapa!



La cara SE, a la dreta de la Portella, a la foto no s’aprecia però la pala tenia forces purgues, boles, i petites esllavissades a la zona rocosa, no ens hi vam aventurar


La zona a l’esquerra de la portella, d’orientació E-NE, bones baixades:


Un “saltet”, potser si us hi fixeu molt veieu els meus empastes, mare meva, recepció massa plana. S’havien de tenir dos collons i saltar avall per no caure en pla, ara ja ho sé...jeje


Durant la setmana la meteo ens deixava un altre regalet en forma de neu, i el meravellós circ de la Coma va conservar la neu en pols. La idea era, en aquest ordre, buscar la neu pols dins del domini, un cop fet això fer una canal del Cataperdís per anar-lo coneixent, i finalment provar les pells i les duke amb una mica de foqueig...DIT I FET!!!!


El Cataperdís, 2804m (ara que ja ens coneixem, l’any vinent intentarem intimar....):



Un parell de zooms:



I llavors vam decidir foquejar fins el Port del Rat i des d’allí fins la Cresta direcció Cabeyrou. Vam passar el Cap de Coste Grande.


Fotos Mirant Cap al Port del Rat i el Cataperdís des d’una altra perspectiva:



El cap de coste grande:


Fotos mirant cap a França, i més enllà la Pica d’Estats:



Fotos del què ens espera, una neu polseta maca maca....


I un cop feta la feina un record de les firmes que hem deixat




Molt bon dia d’esquí, ja és tard i decidim deixar-ho aquí amb un regust de boca immillorable. Però aquest regust es torna amarg quan en la baixada cap a l’aparcament en una caiguda a la zona de la Canal Gran em trenco.....i la resta ja la sabeu...i si no mireu les primeres entrades d’aquest bloc....per cert, ja camino decentment, i fins hi tot pujo i baixo escales...

dilluns, 26 de maig de 2008

Repúblika Freeride a Tavascan

Després de les nevades de principis de març que per fi havien creat la tan ansiada base va continuar una setmana sahariana, amb temperatures molt altres, especialment el cap de setmana, però tot i les condicions vam decidir participar a la Repúblika Freeride que s’organitzava a Tavascan. Va valer la pena, primer per conèixer Tavascan, al qual no tenia el gust tot i que feia temps que li tenia ganes, i segon perquè l’ambient que es va viure a la concentració va ser boníssim.



Tavascan és una estació per motivats, què vull dir amb això, doncs que si , que des de la cadira tens accés sense patejos a algunes canals maques, i bastanta neu pols per trillar, però per arribar a lo realment bo de Tavascan t’ho has de guanyar, ara, la recompensa acostuma a ser immensa, la temporada vinent segurament serà junt amb Ordino la nostra segona casa, perquè volem passar moltes hores explorant el terreny. Tavascan ja està bé com està, potser tant sols demanaria un arrastre desde dalt de la cadira cap a l’esquerra, cap al coll de la cim, res, una cosa molt curteta i petitona, simplement que et deixes al coll i des d’allà cadascú busqués la seva línia.....

Tornant al tema, el primer dia un derby per parelles, on degut a les condicions de neu la part inicial molt bé, una canal seguida d’una pala on es podia quasi sense girar, llavors un pla pegamento, entrar en una altra pala, sortir volant en el ressalt de la riera, i encarar la part final on ja era esqui de combat contra herbes, arbres,i pedres, on lo millor era anar recte sense girar i sense apretar gaire els esquís ja que la base era justeta. En Marc surt amb el primer grup i a l’entrada a la canal ja es veu que van bé, entren de recte i els perdem, també surt en Raul i en Molluna en grups posteriors, tots molt bé, llàstima que a mesura que passa gent pelen l’entrada de la canal....

A mi em toca en l’últim grup amb la mala sort que quan ja han sortit tots i just abans la nostra sortida un xàfec de neu granulada barrejada amb pluja ens toca els ous. Ens donen la sortida i molt bé, em foto primer i entro primer a la canal, però noto com em pica l’esquí amb alguna cosa i al següent gir ja dins la canal, no sé com el perdo....mare meva, em quedo sols amb un esquí i vaig per terra, sort que em paro abans de les roques, i per sort l’altre esquí m’ha quedat aprop, bufff, quin susto... em recupero,em fico l’esquí i avall, m’han avançat tots però li enxufo de recte a la pala i abans del pla ja els torno a tenir darrere, excepte un que ja ni el veuré, com que no tinc ningú davant, no em conec la zona decideixo i després de la llet que m’he fotut prefereixo reduir una marxa i anar fent, al final mala posició,

A la nit classificacions i sortejos, com que la meva parella és una noia, resulta que som els primers mixtes....jeje premi de forfet de cap de setmana per l’any següent....I a sobre tant al Marc com a mi ens toquen regals, tot i que el Marc s’emporta un premi millor, una jaqueta GoteTex paclite de Haglofs, quin cabrón.

L’endemà tocava la Jam Session, en definitiva una prova de freeride on cadascú busca la seva línia i es puntua estil, fluïdesa, dificultat, impressió general, etc..... Durant la nit ha regelat molt i el dia tampoc es lleva excessivament calurós, caldrà esperar una bona estona perquè la neu estigui en condicions. Comencem el pateig una hora més tard, i quan tothom més o menys està a lloc i comprovem les condicions de la zona in situ, es veu que la cosa està dura dura encara, l’organització decideix suspendre la prova, però ja que estem allà alguna cosa haurem de fer???? Doncs apa, com que les cares S i SE ja estan transformant mirem amunt i alguns ens decidim a fer el Campirme on hi ha una cornisa formada sobre una pala que pot ser divertit, dit i fet....

Aquí una foto que demostra el perquè del “bojos” al Dani i companyia..juas juas com vaig riure,




La resta als enllaços que poso al final dels companys que van fer fotos....

Quan arribem a la zona on s’havia de fer la prova ja ha transformat, per tant aprofitem per baixar les línies que teníem pensades, i acabem deixant la zona ratllada:





Com que està la gent engorilada, algú proposa fer una baixada xina fins al refu on ens espera la barbacoa, comencem pel caminet i quan aquest gira tothom saltant per tot arreu de recte, quina colla de bojos que estan fets tots plegats!!!Quina gent..... Llavors carn a la brasa i força rialles, es nota que la gent ha vingut a gaudir i tot i les condicions ho vam aconseguir. L’any vinent repetirem.


També dir que sota el meu punt de vista hi va haver força coses a millorar, com el derby, tenir una normativa més clara respecte les parelles que es poden fer, o que si és per parelles s’hauria d’arribar plegats, o també fer el recorregut una mica més llarg, començant de més amunt..... Però bé, l’idea és passar un cap de setmana en germanor en un entorn com Tavascan, i això ja val la pena...

Aquí poso uns quants enllaços de cròniques que van fer companys, i àlbums de fotos que han penjat per la xarxa, per si us voleu perdre....


www.surfzone.org
http://masterofriders.blogspot.com
http://www.flickr.com/photos/_sml/sets/72157604141925847

dimecres, 21 de maig de 2008

I vam tornar a Ordino

Després de dos dies a Formiguères no en tenia prou, i diumenge 9 calia rebuscar on quedaven racons lliures, ja que la gent anava molt afamada i ho petaven tot... Però amb el boig del Dani ens quedava un as a la màniga, Creussans, encara no l’havien obert després de l’últim període de nevades, i si l’obrien aquell diumenge??? I així va ser, El vam trobar obert per nosaltres i ens vam inflar a fer canaletes amb bona neu a les orientacions corresponents i més transformada a les cares S. Fins hi tot en vam signar unes nosaltres, jeje, podríem dir que les vam obrir i les vam tancar!!!

Quin engorile que vam portar, fins a la data va ser el millor dia d’aquesta temporada que havia tingut al Pirineu fins llavors

No cal dir gaires coses més, les fotos a continuació parlen soles......














Tornar a recuperar les sensacions forapistes, de neu no tractada, canals, velocitats, roques....quin plaer, la setmana següent tocava visita a Tavascan a la Repúblika Freeride!!

diumenge, 18 de maig de 2008

I va arribar març... i per fi la neu pols

Després d’acomiadar-me del meu germà, ja casat i camí cap a la British Columbia, tot va canviar, les previsions van començar a donar nevades i nevades, i per fi les muntanyes van començar a acumular neu. Però tot no va ser perfecte i cal dir que aquestes primeres perturbacions van entrar amb molt de vent, per tant calia buscar llocs amb arbres i arresserats.

Així, i seguint la regla no escrita dels 30cm, que diu que si cauen més de 30cm de neu fresqueta em demano festa de la feina em vaig acostar en companyia d’en david (david_ al Fòrum) a Formiguères, i tot i que segurament les expectatives de “deep powder” no es van complir (en part perquè la base era inexistent i en alguns llocs s’havia d’anar amb compte amb els taurons, oi davids?) si que es van poder fer linietes i bones baixades, especialment dissabte quan van obrir la zona alta. Allà ens va, reunir una bona colla de malalts assedegats de powder, com en Raúl i una altre david.

Algunes fotos del delicte:
Caminant el primer dia cap a les zones tancades a trillar powder:


Aquí es veuen les acumulacions de la nevada al costat de la pista:



El bosc de Formiguères que encara guarda alguns SS (secret spots) hi havia llocs on la neu realment arribava per sobre dels genolls...Vallée du Gaube forever...Sinó mireu quin pastisset:


I ara aquí dues fotos del “grup exterminador” del dissabte, dic exterminador perquè no vam deixar cm de neu pols sense ratlla:


I la segona en Raúl fent un botillo on quasi perd un Chopstick...



Bon inici de març, definitivament havia començat la temporada, i les previsions apuntaven a una successió de perturbacions...

dijous, 15 de maig de 2008

Un febrer per oblidar...

Encara en un núvol de neu pols i muntanyes immenses al nostre cap vam arribar al Pirineu, per repetir un febrer per oblidar, en el qual vaig esquiar poc i de poca qualitat. Si val va fer fred i encara podiem mantenir a ratlla el mono i mantenir les cames fent pisteta, fins hi tot un finde a GV vaig tornar-me a calçar els eslàloms i reconec que em vaig divertir fent girs molt curtets, però és que era lo únic que es podia fer, no havíem aconseguit consolidar una base com Déu mana a febrer i el desànim s’apoderava de tots quan ens venia a la memòria la temporada anterior.

Tot i això, ens alguns llocs determinats es va poder gaudir del forapista i bona neu, tot i que amb comptagotes i a sobre jo no ho vaig poder tastar, però si que em van arribar veus que tant a la F.A.S. com a El Dorado van tenir bones condicions de neu, no molta quantitat, però si polseta.

No cal enrotllar-me més, només deixar un parell d’imatges preses el 16-f a GV; en la primera es veu l’estat deplorable del Pic Blanc, ni una canal esquiable....I és que no ens enganyem, GV no té ni de bon tros la innivació de la vall d’Ordino, i queda a anys llum de l’innivació del circ de la Coma i zones adjacents. M’agradaria tenir registres meteorològics per confirmar la diferència, però no sé on trobar-los, si algú em fot un cable benvingut serà.





I una segona foto mirant les cares soleis de la zona de Grau on ja es notava les setmanes que feia que no nevava, pelat pelat....





Almenys...com sempre en mi, puc mirar el got mig ple, com que es casava el meu germà (el tiu cabrón de viatges de noces se’n va a la BC.... Ride the Horse ....i a petar paquet a Whistler ) tenia compromisos, comiats solter, etc etc....i tampoc hagués pogut gaudir el paquet, millor que passés com va passar i el paquet va arribar a març.

diumenge, 11 de maig de 2008

Freeride Road Trip’08 (3/3)

Comencem el nostre viatge de retorn a terres catalanes, però abans de donar-lo per finalitzat quedava l’etapa final: la visita d’un mite, la visita de LA GRAVE...... Era l’únic de les tres etapes que no coneixia pròpiament. Si bé ja havia estat un parell de cops a la veïna i democratitzada Les Deux Alpes, no havia mai travessat l’embassament que separa dos mons, dos conceptes d’esquí, i en molts casos dos conceptes de vida.

També s’ha de dir que en aquesta zona vam trobar les pitjors condicions de neu del viatge, degut a la meteo de dies anteriors (vent, calor, i una setmana sense neu nova), però com que era el primer cop que visitàvem la zona tampoc ens va privar de gaudir-ne.

La vallée de la Romanche, és una vall freda i tancada, que un cop deixat enrere el desviament de Les Deux Alpes segueix en direcció al col du lautaret, per una carretera estreta i tortuosa guanyada a la pedra de la muntanya que dóna una sensació d’estar creuant una frontera, com si de l’entrada al Món Perdut es tractés. I un cop passat aquest “peatge” arribats al poble de LG t’adones d’on ets, quatre cases, quatre gîtes d’étape portades per uns quants frikis i algunes autocaravanes on viuen “penjats” de la muntanya (i que penjats no s’entengui com a despectiu, sinó tot el contrari, gent que ho ha deixat tot per viure i gaudir cada minut de la seva vida en llocs com aquest). A més al ser gener i entre setmana està la cosa molt buida, i es nota encara més l’ambient local.

L’ambient, la gent, el lloc et trasllada anys enrere, abans dels macrodominis comercials actuals, quan la gent de la muntanya vivien en total harmonia entre ells. De fet si t’hi fixaves una mica t’adonaves que cada una de les botigues d’esports tenien marques i coses diferents, i si en un lloc preguntaves i no ho tenien, t’adreçaven a la del costat; com si d’una gran família es tractés. Segur que tots ells companys d’esquiades i dies on la febre del powder els deu fer tancar les botigues per anar-lo a buscar...

Vam estar a la Gîte Le Rocher , totalment recomanable, portat per dues noies psicodèliques (i potser psicotròpiques;)) que estan bastant al seu món, però molt simpàtiques. Recordo que des del primer dia vam intentar pagar-li i ella ens deia que no patíssim, que quan vulguéssim marxar la busquéssim i ja ho arreglaríem, sense preocupar-se i fent patent aquest esperit de gran família que comentava abans. A més l’avantatge d’aquesta gîte és que està a peu de remuntador.

Només tot això que he comentat, de l’ambient, al gent i la sensació d’estar en un llogarret remot ja ens va agradar.

L’endemà ja estàvem a primera hora per pillar la cabina i descobrir el domini. Aquí una foto des de la gîte mirant el pic de la meije 2500m sobre els nostres caps, per sobre de 3900m. I enmig el curiós i vell Teléphérique des Glaciers de la Meije.

Des del poble de LG a 1460m, el telefèric et duu a 3200m al Col des Ruillans, però abans té 2 parades intermitjes, la P1 a 1720m i la P2 a 2400m, on hi ha un canvi de cabina obligatori. Un cop a la Gare des Ruillans al peu queda el Glacier de la Girose, on hi ha l’altre remuntador de LG, un teleski muntat en dos trams i amb un sistema suspès molt peculiar que arriva a la cota alta, a 3550m.

Una foto de la zona on hi ha els telesquís (aquí dalt hi ha l’única pista trepitjada de LG)


I una altre mirant més avall, l’immensitat de la glacera de la Girose, i també l’inici de molts dels itineraris llegendaris i perillosos de LG. A la foto, al marge dret s’aprecien uns puntets negres d’esquiadors que es dirigeixen cap al Col du Lac per enllaçar amb el Vallon du Chancel.


A l’esquerra de la línia per on van els esquiadors es terreny “Grave”, només apte per gent amb nivell i coneixedors de la zona, hi ha desenes de canals i descensos que arriben directament al fons de la vall (és a dir descensos de 3550m a 1300m sense descans), l’orcière, la chirouze, la girose, couloirs de maisonneuve, couloir de la Vaute, Muretouse, etc. però només un d’ells és possible de fer-lo sense necessitat de muntar algun ràppel, la resta en necessiten un, dos, o més..... De moment aquests no eren el nostre objectiu del primer viatge, ja els farem en bones condicions de neu i segurament el primer cop acompanyats d’un guia.

Per tant, tocava trillar la zona habitual de LG, dit i fet, en un dia vam fer tots els clàssics, dos descensos pels vallon de la meije, i quatre per chancel tot i que 2 d’ells entrant pel col du lac i per tant esquiant la glacera de la girose a l’esquerra (baixant) del rognon de la glacera. Així per Chancel vam fer un cop l’itinerari habitual i els altres tres doncs vam aprofitar per fer les canals del llac: La Terrasse o Patou, La Banane, i le derobé o coulir du lac. Són tres canals amb un desnivell d’uns 150-200m, amb bona pendent.

Le Patou o couloir de la Terrasse:



La Banane:



Le derobé:

L’endemà vam repetir i vam estar buscant el Couloir des Freaux, que està just a la sortida del llac, per sota del refugi de chancel i condueix directament per una canal estreta i pendent al poble dels Freaux, 1000m més avall, si bé el problema és que l’entrada tampoc és tant evident com sembla ja que el vallon de chancel és com un balcó i per sota no veus mai que queda, així com també hi ha el risc d’entrar en altres canals (i en aquest cas la dels Freaux és la única sense necessitat de rapelar). Com que l’estar de la neu no ens donava confiança, sumat a que el dia anterior vam veure un helicòpter per la zona (segurament algú que es va equivocar de canal, o que les condicions de neu eren perilloses) vam desistir i deixar-la per més endavant. LG és un d’aquests llocs que cal anar amb compte, s’ha d’anar segur ja que no perdona, cada any moren varis esquiadors, fins hi tot molt experimentats, com va passar fa un parell d’anys amb en Doug Coombs i un company seu al couloir de la Polichinelle.

Així després de dos dies intensos i molt desnivell acumulat a les cames vam decidir posar fi a la nostra visita a La Grave, l’endemà voliem acostar-nos a l’Alpe d’Huez per fer-ne un reconeixement.

Dos fotos de comiat:
La primera desde la P1 mirant cap a l’oest, i veient com es pon al sol desde la Vall del Romanche.



La segona cap al poblet de La Grave, com veieu petit. Un lloc de conte, d’aquells que no s’haurien de dir en veu alta, xiuxiuejant d’orella a orella, com si d’un secret es tractés.



L’endemà a l’ADH doncs la història va ser molt poca. Dia anterior de calor, i el dia es lleva tapat i comença a entrar un front, resultat la neu com una pedra, inesquiable;i a sobre la visibilitat quasi nul•la, així que després de fer tant sols una baixada, decidim que no ens mereixem que l’últim dia sigui un suplici i no estem disposats a circular per pistes i menys encara pistes molt dures...o sigui que posem fi al periple alpí i fem cap a la Catalunya estimada.... Això si, l’espina que ens ha quedat de l’Alpe d’Huez, ja ens la traurem ja, perquè lo poc que vam veure del domini ofereix bones possibilitats. De fet l’àrea delimitada per Serre Chevalier-LG-ADH-L2A és de les millors zones d’esquí amb possibilitats forapistes, ja no només dels Alps, sinó diria que de tot el món!!!!! Però això ja serà un altre viatge.

Així després d’onze dies (o més ben dit deu i mig) d’esquí sense parar, amb molt, moltíssim desnivell a les cames, i també ja força cansanci acumulat s’acaba el que de moment per mi ha estat el millor viatge d’esquí que he fet mai, i que espero que es pugui anar repetint durant molts anys..... Quan es pot compartir el gaudi de la passió (o quasi obsessió) amb companys que la viuen amb la mateixa intensitat i en uns entorns com els que hem viscut durant aquests dies puc afirmar que per uns instants he conegut el significat de la paraula felicitat

dimecres, 7 de maig de 2008

Estat de la lesió

Bé companys, avui fa exactament 1 mes del fatídic dia i ha coincidit que ja m'han fet deixar l'immobilitzador de pota, que no vol dir que sigui capaç de caminar. Sembla que ha curat força bé i que la cicatriu porta un procés normal, cosa que caldrà confirmar amb una ecografia.

Ja he guanyat una mica més de mobilitat i arribo als 45-50º sense dolor i als 70-80º apretant una miqueta més.

Anem pel bon camí, d'aquí a un mes espero ja poder fer vida "normal sedentària" i en un parell de mesos ja fer esport normalment.

On verra....

diumenge, 4 de maig de 2008

Freeride Road Trip’08 (2/3)

La segona etapa del viatge va recaure a CHAMONIX (a tan sols una hora en cotxe desde Verbier) punt de peregrinació obligada per a qualsevol amant de l’alta muntanya: centenars de glaceres, desenes de pics superiors a 4000m, infinitat de canals i itineraris possibles; Chamonix és sens dubte el bressol de l’alpinisme i això es respira pels quatre cantons.

Com a estació d’esquí és una estació atípica ja que és en realitat un conjunt d’estacions no unides per remuntadors al llarg de tota la vall. Però si el què ens interessa és el fora-pista i el terreny verge s’ha de canviar la mentalitat i veure els remuntadors com un ajut per arribar a les canals o baixades desitjades, no com a part d’un “resort” intercomunicat. Però per aconseguir això primer cal tenir els dominis i les muntanyes més o menys apamades, perquè aquesta mateixa particularitat que confereix una sensació més gran de llibertat, alhora comporta una responsabilitat i risc més elevat. Aquest era l’objectiu, començar a conèixer aquesta zona.

El primer dia va tocar la zona de Brevent-Flegère , és tot el vessant S del “massif des aiguilles rouges” que dóna a la vall de Chamonix. En realitat són dues àrees separades, unides per un telefèric de connexió (o no.....) accedides directament des del poble per telecabines. Les vistes són impressionants, ja que davant tens els gegants blancs i la profunditat de la vall és la més espectacular dels Alps.

Degut a la calor i l’orientació (S en general) vam trobar neu dura-primavera, llàstima, això ens va fer tirar enrere en moltes ocasions, i en d’altres ens va fer patir..... Això si: Els pisters són de molt ajut sempre!! Pregunteu sempre per les condicions fora-pista, t’informen amb detall sense problemes (no com aquí): si val la pena, si no, quins vessants cal anar amb compte, per on ho trobarem millor....etc. Això si que és ajut, i no com al Piri, fer veure que no existim, per, segons ells, no fomentar-ho.....grr......

Bé, després del rotllo inicial passem a les fotos, que ja sabeu que si començo a escriure no paro... Com deia, per anar de Brevent a Flegère no hi ha cap pista, només un telefèric que salva una vall, però hi ha una altra opció, que és just a dalt de la cadira de l’Index; cal posar-se els esquís a l’esquena i pujar al Coll de la Glière, per posteriorment baixar tota la vall de la Glière fins al lloc on el deixaria el telefèric, uns 600-700m de desnivell amb molt bona orientació, a on degut a ella vam trobar neu pols....

Aquí en Dani en ple esforç superant la pendent inicial, amb Chamonix als seus peus:



El camí que queda per recórrer, ja més suau després del pendent inicial, però encara queda un tros, en total són uns 20-30minuts a ritme tranquil:




Després d’enllaçar amb la Flègere, unes quantes baixades amb neu primavera. La Flègere és una zona un pèl més oberta, és com una gran pala petada de neu i amb un pendent constant. Ideal per dedicar-hi un dia sencer després del paquet per petar neu sense parar, ja que és TOT esquiable degut a les grans quantitats de neu que acumula i de pistes trepitjades no en té masses:

Una foto de la zona baixa de la flègere: torrents, arbrets, canvis de rasant, pedretes, un playground magnífic:


Des d’aquí es té una bona vista també de Grands Montets , aquí en primer terme la Combe de la Pendant:



De retorn a Brevent, podríem anomenar Brevent com el paradís de les canals, i especialment les que baixen del pedrot de Brevent ja que la baixada acaba a chamonix poble, 1500m més avall. Llàstima que a l’hora que era la neu ja tornava a endurir, tot i això vam descartar la més difícils i vam baixar per Charles Bozon, que és començar per la pista, o pel costat que hi ha una olleta maca i un cop arribats a l’olla gran enfilar la canal directa a cham. Mare meva com vam patir, la neu regelada i encostrada, lo que requeria un esforç esquiant força gran i un cop superada la canaleta, un mar de boles d’antics allaus i arbres trencats, aquí la prova:



I mirant enrere cap a la canal que acabàvem de “patir” (he de dir que de tant en tant va bé aquests tipus de proves....per agafar registres en diferents tipus de neus, de condicions i tenir així un ventall més amplis de recursos):



Però va servir pel què desitjàvem, conèixer la zona, i visualitzar la canal més coneguda, l’ENSA desde baix. Aquí una altra foto de la força de l’allau, arbres trencats per tot arreu.....ara recordo la llet que em vaig fotre al enganxar una branca trencada que no sé d’on collons va sortir


I ja des de l’aparcament un parell de fotos a l’objectiu final de l’endemà: El pas del chèvre a Grands, que en aquestes fotos sembla una minúcia, fins hi tot la punta de Grands sembla petita sota Le Dru:


Un pèl de zoom:


L’endemà tocava Grands, una estació en forma de piràmide culminant per sobre de 3200m. Tot i estar a 3200m et sents petit sota l’immensa Aiguille Verte. La part frontal no té gaire secret, àmplia i pendent, amb tanta neu que pots esquiar per on es vulgui.

Una foto cap a Chamonix, espectacular el desnivell i la profunditat de la vall.

I amb un zoom es s’aprecia la baixada de brevent a cham, 1500m directes, a l’ombra, per l’esquerra de la roca a la foto l’ENSA, quasi res:


I ara cap a la glacera d’Argentière:


Un cop baixant per la zona del Glacier des Rognons fins enllaçar amb la d’argentière, foto de l’immens front de gel (no s’aprecia la proporció, però a les cascades de gel de l’altre cantó vam veure algú fent escalada en gel i costava d’apreciar la gent, el front deu uns 200-300m d’amplada, i una mica més amunt just per on es podia travessar deurien ser uns 400-500m, costa relativitzar les dimensions en aquestes valls), abans d’aquest front de gel hi ha un tros pla a on les esquerdes estaven totes tapades i vam veure algun grup pujant cap al Col de Chardonnet, potser un altra any ens animem a foquejar fins el coll per baixar tota la glacera de Tour, o ens acostem a fer la NE de Les Courtes, o el couloir Barbey a l’Aguille d’Argentière....hi ha tantes i tantes possibilitats que seria necessària una vida dedicada només a això...



Ara viceversa amb el dia d’ahir foto cap a La Flègere; tot el què es veu a la foto és el domini d’esquiable de la flègere, molt divertit. A l’esquerra de tot, a l’ombra hi ha la vall de la Glière que també comentava abans:


I ara més a l’esquerra cap a Brevent, com comentava un paradís de canals, la majoria accessibles després de patejades d’entre 10 i 25minuts:



Per cert, després de 4 dies sense nevar és difícil trobar coses sense traçar a Grands, tot i que nosaltres ho seguiem intentant, i alguna cosa es trobava



Finalment per acabar el dia decidim fer el pas del chèvre, tot i veure que poca gent s’aventura, demanem a la caseta de pisters i ens diuen: “bon mais non super”..... a veure. Té el risc que desde Grands no hi ha forma de reconèixer-ho, ni de veure-ho, com es veu a la primera foto que penjava de Grands la part alta és convexa i amaga la baixada. Decidim fer la canal central, i és espectacular com al mig de la canal (molt ampla) encarada al sud trobem neu primavera molt desfeta i uns metres més avall quan girem al NO trobem pols de la bona...si com sempre hem estat capaços de trobar powder; ho sento no hi ha temps per fotos, anem tardet per variar... La part final és complicada, sabem aproximadament per on anar, i concretament per on NO anar; només hi ha un parell de passos de la morrena fins la mer de glace i com que són molt estrets (3-4m) la gent ha baixat enduent-se la neu i s’ha d’anar amb compte amb les pedres....Un cop arribats abaix, creuem la Mer de Glace, patejem l’altre cara de la morrena i enllacem amb un caminet que ens duu fins a Chamonix poble... Bus de retorn a argentière, i ja arribem amb l’aparcament buit passades les cinc de la tarda.....Feina feta.

L’endemà toca l’aiguille du midi, després de visitar l’oficina d’alta muntanya la nit anterior descartem les baixades del Glacier Rond i les Cosmiques per la poca informació sobre el seu estat i la possibilitat de neu dura degut als vents dominants, ens vam dedicar a conèixer les baixades possibles fins Montenvers.

Primer de tot fotos de rigor desde l’arribada del telefèric:
Mirant la peregrinació de l’aresta (abstendre’s de fer això la gent amb vertigen, són 10-15 minuts davant un precipici vertical de moooooolts metres, el poble de chamonix es veu molt petit allà a baix. Tot i les cordes fixes si es disposa de crampons molt millor).


Cap al Mt Blanc, sembla que allargant el braç es pugui tocar:



Contemplant la immensitat:



Comencem per l’envers du plan, força traçat, tot i que si es busca encara es poden fer traces noves, ull amb allunyar-se gaire per buscar, que a la que et despistes et pot desaparèixer el “terra”......A mig camí aturada obligatòria mentre finalitza una evacuació d’una noia que semblava haver-se fet mal:


El ritme que portàvem no donava per gaires aturades, i no vaig fer cap més foto fins al final.....prometo un altre cop fer-ne més.... Arribats a baix preferim baixar amb cremallera i estalviar-nos el caminet, ja que volem repetir. Mentre esperem la sortida aprofito per fer fotos del què tenim davant, el pas del chèvre desde Grands:
A la zona alta les dues canals principals, amples i sense complicacions:


I ara la part baixa, la morrena, com podeu veure és la més “complicada” de trobar, per això cal demanar les condicions abans de ficar-s’hi perquè com la part baixa no sigui esquiable, si no es porten cordes per rapelar ja m’explicareu com es surt d’aquí......La baixada que vam fer és la que queda a l’ombra a la foto i sembla que baixi en una espècie de diagonal:

I aquí la immensitat, la part baixa de la Mer de Glace, costa d’apreciar, però s’hi us fixeu els puntets més negres al mig de la glacera són persones, com que aquí baix la neu no era fonda no feia falta remar, un schuss d’uns quants kilòmetres i ja està....jejeje...

Segona baixada, ja amb solet a l’aiguille du midi, foto cap a la part italiana, de la que no en parlaré perquè no vam tenir temps de conèixer, però todo se andará.....

En aquesta foto desde el replà després de l’aresta comentar que la baixada del Grand Envers seria seguint l’aresta que es veu, i el de l’envers du plan decantant-se un pèl cap a l’esquerra. Tot i que a la part baixa s’uneixen i ambdós passen a esquerra del Refuge du Requin


Amb un zoom bona foto per reconèixer el pas del chèvre, i en especial el “couloir rectiligne”, evident quin és....que és la tercera opció i la més complicada de baixar el chèvre, finalment també va quedar pendent ja que no havia tornat a nevar i la part baixa no ens motivava. Estètic com ell solet serà un dels deures per properes aproximacions a Grands....


Decidim tirar per la “Vrai Vallée Blanche” que com el seu nom diu és la que baixa realment per la glacera de la Vallée Blanche (la ruta normal baixa pel Glacier du Geant) i diria que és la més perillosa, la que et fiques més a les entranyes de la glacera, combinant pales de neu amb passos estrets entre esquerdes on no es veu el fons. Segurament degut a això és a on trobem menys traces i per tant més neu pols per trillar, un cop passat el refuge Requin a mà dreta a l’arribar al “pla” ja s’enllaça amb la ruta habitual d’on ve força gent. La concentració del moment de veure per on es baixa, reconèixer la ruta fa que altra cop no pensi en fotos....

L’endemà ja es dia de canvi, però ens proposem tornar a visitar l’Aiguille, així ho fem, ens llevem d’hora, agafem la primera cabina compartint amb molt muntanyeros i algun grup amb guia matiners, baixem l’aresta i ens tornem a decidir la per “vraie” en aquesta moment ja hem deixat tots els grups enrere i intentem fer la baixada sense parar amb un ritme constant, sense pressa però sense pausa. Aquest cop en comptes de la part mitja agafem una altra variant que fa que passem just a l’esquerra del Requin i ja recte avall....Arribem a temps d’agafar el primer tren de retorn, però és un moment màgic, sols, sense ningú en quilòmetres a la rodona (vam baixar en uns 35-40minuts), en el moment que el sol s’eleva darrere les Grands Jorasses i Le Dru; una sensació de tranquilitat, satisfacció i felicitat t’envaeix per complet, un moment màgic....

Arribats a Chamonix city, pugem a Brevent, però aquí la neu està com un roc i el dia és fresc i sembla que es taparà, amb lo qual poca cosa farem, per tant decidim recollir d’hora, cotxe, manta i cap a LA GRAVE.....

Marxem satisfets d’una bona feina, tot i que les condicions de neu no eren les òptimes en molts casos degut a la calor, i havent estat capaços de trobar neu fresca 5 dies després de l’última nevada, deixem molta feina pendent per així tenir motius per retornar a un lloc tant especial