Freeride Road Trip’08 (3/3)

Comencem el nostre viatge de retorn a terres catalanes, però abans de donar-lo per finalitzat quedava l’etapa final: la visita d’un mite, la visita de LA GRAVE...... Era l’únic de les tres etapes que no coneixia pròpiament. Si bé ja havia estat un parell de cops a la veïna i democratitzada Les Deux Alpes, no havia mai travessat l’embassament que separa dos mons, dos conceptes d’esquí, i en molts casos dos conceptes de vida.

També s’ha de dir que en aquesta zona vam trobar les pitjors condicions de neu del viatge, degut a la meteo de dies anteriors (vent, calor, i una setmana sense neu nova), però com que era el primer cop que visitàvem la zona tampoc ens va privar de gaudir-ne.

La vallée de la Romanche, és una vall freda i tancada, que un cop deixat enrere el desviament de Les Deux Alpes segueix en direcció al col du lautaret, per una carretera estreta i tortuosa guanyada a la pedra de la muntanya que dóna una sensació d’estar creuant una frontera, com si de l’entrada al Món Perdut es tractés. I un cop passat aquest “peatge” arribats al poble de LG t’adones d’on ets, quatre cases, quatre gîtes d’étape portades per uns quants frikis i algunes autocaravanes on viuen “penjats” de la muntanya (i que penjats no s’entengui com a despectiu, sinó tot el contrari, gent que ho ha deixat tot per viure i gaudir cada minut de la seva vida en llocs com aquest). A més al ser gener i entre setmana està la cosa molt buida, i es nota encara més l’ambient local.

L’ambient, la gent, el lloc et trasllada anys enrere, abans dels macrodominis comercials actuals, quan la gent de la muntanya vivien en total harmonia entre ells. De fet si t’hi fixaves una mica t’adonaves que cada una de les botigues d’esports tenien marques i coses diferents, i si en un lloc preguntaves i no ho tenien, t’adreçaven a la del costat; com si d’una gran família es tractés. Segur que tots ells companys d’esquiades i dies on la febre del powder els deu fer tancar les botigues per anar-lo a buscar...

Vam estar a la Gîte Le Rocher , totalment recomanable, portat per dues noies psicodèliques (i potser psicotròpiques;)) que estan bastant al seu món, però molt simpàtiques. Recordo que des del primer dia vam intentar pagar-li i ella ens deia que no patíssim, que quan vulguéssim marxar la busquéssim i ja ho arreglaríem, sense preocupar-se i fent patent aquest esperit de gran família que comentava abans. A més l’avantatge d’aquesta gîte és que està a peu de remuntador.

Només tot això que he comentat, de l’ambient, al gent i la sensació d’estar en un llogarret remot ja ens va agradar.

L’endemà ja estàvem a primera hora per pillar la cabina i descobrir el domini. Aquí una foto des de la gîte mirant el pic de la meije 2500m sobre els nostres caps, per sobre de 3900m. I enmig el curiós i vell Teléphérique des Glaciers de la Meije.

Des del poble de LG a 1460m, el telefèric et duu a 3200m al Col des Ruillans, però abans té 2 parades intermitjes, la P1 a 1720m i la P2 a 2400m, on hi ha un canvi de cabina obligatori. Un cop a la Gare des Ruillans al peu queda el Glacier de la Girose, on hi ha l’altre remuntador de LG, un teleski muntat en dos trams i amb un sistema suspès molt peculiar que arriva a la cota alta, a 3550m.

Una foto de la zona on hi ha els telesquís (aquí dalt hi ha l’única pista trepitjada de LG)

I una altre mirant més avall, l’immensitat de la glacera de la Girose, i també l’inici de molts dels itineraris llegendaris i perillosos de LG. A la foto, al marge dret s’aprecien uns puntets negres d’esquiadors que es dirigeixen cap al Col du Lac per enllaçar amb el Vallon du Chancel.

A l’esquerra de la línia per on van els esquiadors es terreny “Grave”, només apte per gent amb nivell i coneixedors de la zona, hi ha desenes de canals i descensos que arriben directament al fons de la vall (és a dir descensos de 3550m a 1300m sense descans), l’orcière, la chirouze, la girose, couloirs de maisonneuve, couloir de la Vaute, Muretouse, etc. però només un d’ells és possible de fer-lo sense necessitat de muntar algun ràppel, la resta en necessiten un, dos, o més..... De moment aquests no eren el nostre objectiu del primer viatge, ja els farem en bones condicions de neu i segurament el primer cop acompanyats d’un guia.

Per tant, tocava trillar la zona habitual de LG, dit i fet, en un dia vam fer tots els clàssics, dos descensos pels vallon de la meije, i quatre per chancel tot i que 2 d’ells entrant pel col du lac i per tant esquiant la glacera de la girose a l’esquerra (baixant) del rognon de la glacera. Així per Chancel vam fer un cop l’itinerari habitual i els altres tres doncs vam aprofitar per fer les canals del llac: La Terrasse o Patou, La Banane, i le derobé o coulir du lac. Són tres canals amb un desnivell d’uns 150-200m, amb bona pendent.

Le Patou o couloir de la Terrasse:

La Banane:



Le derobé:

L’endemà vam repetir i vam estar buscant el Couloir des Freaux, que està just a la sortida del llac, per sota del refugi de chancel i condueix directament per una canal estreta i pendent al poble dels Freaux, 1000m més avall, si bé el problema és que l’entrada tampoc és tant evident com sembla ja que el vallon de chancel és com un balcó i per sota no veus mai que queda, així com també hi ha el risc d’entrar en altres canals (i en aquest cas la dels Freaux és la única sense necessitat de rapelar). Com que l’estar de la neu no ens donava confiança, sumat a que el dia anterior vam veure un helicòpter per la zona (segurament algú que es va equivocar de canal, o que les condicions de neu eren perilloses) vam desistir i deixar-la per més endavant. LG és un d’aquests llocs que cal anar amb compte, s’ha d’anar segur ja que no perdona, cada any moren varis esquiadors, fins hi tot molt experimentats, com va passar fa un parell d’anys amb en Doug Coombs i un company seu al couloir de la Polichinelle.

Així després de dos dies intensos i molt desnivell acumulat a les cames vam decidir posar fi a la nostra visita a La Grave, l’endemà voliem acostar-nos a l’Alpe d’Huez per fer-ne un reconeixement.

Dos fotos de comiat:
La primera desde la P1 mirant cap a l’oest, i veient com es pon al sol desde la Vall del Romanche.

La segona cap al poblet de La Grave, com veieu petit. Un lloc de conte, d’aquells que no s’haurien de dir en veu alta, xiuxiuejant d’orella a orella, com si d’un secret es tractés.

L’endemà a l’ADH doncs la història va ser molt poca. Dia anterior de calor, i el dia es lleva tapat i comença a entrar un front, resultat la neu com una pedra, inesquiable;i a sobre la visibilitat quasi nul•la, així que després de fer tant sols una baixada, decidim que no ens mereixem que l’últim dia sigui un suplici i no estem disposats a circular per pistes i menys encara pistes molt dures...o sigui que posem fi al periple alpí i fem cap a la Catalunya estimada.... Això si, l’espina que ens ha quedat de l’Alpe d’Huez, ja ens la traurem ja, perquè lo poc que vam veure del domini ofereix bones possibilitats. De fet l’àrea delimitada per Serre Chevalier-LG-ADH-L2A és de les millors zones d’esquí amb possibilitats forapistes, ja no només dels Alps, sinó diria que de tot el món!!!!! Però això ja serà un altre viatge.

Així després d’onze dies (o més ben dit deu i mig) d’esquí sense parar, amb molt, moltíssim desnivell a les cames, i també ja força cansanci acumulat s’acaba el que de moment per mi ha estat el millor viatge d’esquí que he fet mai, i que espero que es pugui anar repetint durant molts anys..... Quan es pot compartir el gaudi de la passió (o quasi obsessió) amb companys que la viuen amb la mateixa intensitat i en uns entorns com els que hem viscut durant aquests dies puc afirmar que per uns instants he conegut el significat de la paraula felicitat