Coneixent el Comapedrosa

Andorra es caracteritza per lo humanitzat que està en general i per l’accessibilitat de totes les seves valls, però en la meva opinió, n’hi ha una especialment diferent, solitària, tancada, però que a la vegada és la que guarda el millor premi per a l’esquiador. És, ni més ni menys , la vall del Comapedrosa, el cim més alt d’Andorra amb els seus 2942m. Així doncs a pesar de les males condicions de neu previstes decidim endinsar-nos-hi, així almenys ens servirà per conèixer de primera mà la zona, i fer una temptativa de condicions de l’objectiu.

Ja d’entrada, el què fa tirar enrere a la majoria de gent és el desnivell de qualsevol sortida que es plantegi en aquesta vall, ja que el punt de partida és ni més ni menys que 1550m, a uns metres del peu de pistes d’Arinsal. Comencem amb esquís a l’esquena els primers metres de la pista

Al cap d’una estona ja hi ha suficient neu contínua per calçar esquís, devem ser a uns 1700m.

Sense més història anem avançat, fins arribar a l’esplanada a on hi ha el refugi, i a on desemboca la canal de l’Alt, a uns 2000m. Ja sabíem que no era dia propici per temptar grans pendents ja que, o bé estarien congelades, o bé haurien purgat el dia anterior. Ni més ni menys. Aquí s’aprecia com ha purgat tota la Canal de l’Alt. Dimensió considerable, i ha baixat fins acumular-se en un petit clot com es veu a la foto.

Passem el refugi i de mica en mica s’obre el cel, tal i com estava previst, perfecte, així ens podem orientar una mica, que cap de nosaltres havia estat abans per la zona i la boira ens despistava una mica. Mirada enrere amb un lleuger ressol i l’acumulació de l’allau de la canal....Caldrà esperar que torni a quedar ben tapada, almenys amb aquesta allau segurament que ha fet caure les plaques que encara quedaven a la part alta de la canal. A partir d’aquest punt l’espessor de neu és espectacular, i a la mínima que surt el sol comencem a flipar amb la quantitat de possibilitats de baixades que té la zona, a cada mirada una de millor!! M’agrada la zona!

Encarem ja a O per pales sostingudes direcció el Pic de Baiau, bona pendent i longitud. Si aquesta és l’itinerari clàssic i ja té una bona inclinació i desnivell, la resta imagineu-vos. El Dani i el Nando en ple esforç, encar estem a 2250m i queda un bon tros. Seguim pujant sense ganivetes amb una crosta que anem trencant, però ja veiem que de mica en mica el gruix de la crosta és major.

A uns 2500m ens toca posar ganivetes ja que la crosta és massa espessa i ni es trenca, així que seguim remuntant amb calma i pensant en com patirem a la baixada....

Arribem al circ superior, a uns 2650m, i enfilem cap a la canal que condueix al coll de Malhiverns (2830m), aquí la neu canvia, però no a pols, sinó que veiem neu granulada en superfície amb alguna agulla. Seguim remuntant la canal fins a uns 2750m. A partir d’aquí comencem a fer “sumes”: som conscients que trobarem mala neu en qualsevol orientació+estem en una inclinació al voltant dels 35º NE després d’un temporal de SW+fem un forat a la neu i hi ha una placa compacta de 40cm sobre neu menys cohesionada+tenim una convexitat just sobre els nostres caps+no ho acabem de veure clar.....resultat, ja en tenim prou per avui, jeje....no semblava inestable del tot, i segurament amb esquís a l’esquena i a prop de les roques haguéssim pujat, però mira, un altre dia serà. L’objectiu del dia que era conèixer la vall estava complert, per tant avall que fa baixada. És una baixada patidora fins a 2300m, una crosta immunda que demostra que ens falta molt per esquiar perfectament en totes les situacions. Almenys l’entorn fa que t’oblidis de la neu i imaginis futures baixades envoltat d’una estela de neu pols...

A partir de 2300m es fa la llum, tornem a recobrar les facultats i tornem a esquiar, i gaudim d’un bon “papapow”, que com tots sabeu m’encanta!!

Mirant amunt penso....cullons....quin backside que té Arinsal, i que poc ens currem al Piri el backcountry desde les estacions. Remuntant els 150m de desnivell (30-40 minuts com a molt!!!) que separen l’últim remuntador d’Arinsal fins al Port Vell tens accés a una baixada de 1000m de desnivell que et condueix de nou a pistes sense caminar excessivament pel fons de la vall. No acabo d’entendre com la gent que fa temporada i té dies per descobrir totes aquestes coses no ho fa, o almenys no se’n sent a parlar. Això fos una estació del Alps amb renom i segur que estaria ressenyat en nosequants llibres (I si ens currem un llibre de backcountry desde remuntadors al Piri???¿¿??? mmmmm, no sé, millor m’ho guardo pels amics, coneguts i saludats... jejeje)

Després d’aproximadament unes 6 hores entres una cosa i una altra tornem a ser al cotxe, i fem un últim cop d’ull al “secret més ben guardat d’Andorra”. Es veu “La pala del Ruf” al sol, també fa pinta de disfrutona. Tornarem, segur!!

Apa, per a que no em digueu que no us il•lustro!! Aquí us poso una pano (podeu fer zoom) feta desde el Pedrons fa un parell de setmanes, en verd he marcar la part de l’itinerari que vam fer de pujada. Moltes opcions de baixada i totes bones...