Estanyó's North Face

Aquest diumenge ens decantem per una altre dels “grans” andorrans, amb la cara nord de l’estanyó com a objectiu del dia; que el Dani ja li havia posat l’ull l’any passat. Després de la dificultat d’aconseguir esmorzar alguna cosa el dia de la constitució andorrana, arribem fins l’aparcament de Sorteny (1750m) força ple, es nota que estem en “temporada alta” d’esquí de muntanya i les valls andorranes estan plenes a vessar de neu. A part d’algun comentari una mica sorneguer respecte la quantitat de material que carretegem, ens posem a la feina per la pista barrada, i en uns 20-25 minuts ja hem arribat al refugi de Sorteny (1969m). En temporada més avançada, amb el cotxe quasi s’arriba al refugi, que queda poc més enllà del final de la pista. El Serrera majestuós apareix ja al fons, amb la cara nord completament ventada, que aquesta si que haurà d’esperar

Passat el refugi i mirant enrere, tornem a fer un cop d’ull al Serrat de Coma Obaga, que ja vam veure la setmana passada des dels Aspres de Banyells, i si bé es veu amb moltes possibilitats, no fa una pinta massa bona en quant a estabilitat es refereix: moltes cornises, moltes purgues, molt carregat i molts graus....quin còctel oi?? Ja trobarem el moment oportú

I ja una cop entrem a la Pleta de la Serrera, just al costat de la cabana que hi ha, a uns 2200m, veiem l’objectiu del dia: la nord de l’Estanyó. Una olla immensa, a on el pendent va increscendo en tot moment, d’una mica més de 450m de desnivell arribant a uns 2850m, al què seria l’avantcima de l’Estanyó.

Seguim dubtant ja que sembla ventat, però decidim acostar-nos al peu de la pala i valorar-ho llavors, veiem que hi ha una zona que sembla dura i ventada, que ha deixat al descobert la última crosta, però pel mig de la pala, tot i fer pinta de ventat sembla factible, així que ho provarem, ens arribarem directes a la franja rocosa, que és on les condicions no semblen tant bones i si és possible des d’allà directes a dalt pel tubet central

Com sempre per aquestes valls, el fontblanca omnipresent

A mitja pujada ens anem engrescant, les condicions no són perfectes ja que hi ha una espècie de crosta de vent superficial de poc gruix, però a nivell d’estabilitat sembla bo, així que decidim seguir fins a dalt.

Un cop ens posem dins la canal superior, el pendent es manté molt constant, i mai per sota de 45º.

Ja apareix la Pica d’Estats dominant l’horitzó.

A partir de la meitat del tub, just a un estretament, la neu empitjora degut a que la zona està més pelada i la neu més dura, però sobretot augmenta la pendent i molt, especialment als últims 50 metres, no ho semblava tant des de baix i la cosa es posa tiesa, així que assegurem cada pas, ben concentrats i un cop sortim a dalt respirem alleugerits. Com podeu comprendre no hi ha fotos, ho sento, però cada cosa al seu temps.

No ens arribem fins el cim que queda just a sobre, però des d’aquí les vistes són espectaculars. Cap a l’est infinitat de pics nevats del desconegut Ariège.

Al nord és un espectacle, quantitats industrials de neu que cobreixen muntanyots com el Font Blanca, la Pica d’Estats, i Arcalís al mig, al bell mig del “paquet” dels Pirineus.

I cap al Nord-Est segueix l’espectacle desde la Pica Roja, fins la Comapedrosa, amb “o Rei” al fons, i la zona dels Estanys d’Angonella i Pic de Les Fonts enmig. Fem un zoom cap al Comapedrosa, contents perquè les condicions de neu primavera que es preveuen per la setmana vinent segurament faran les delícies en descensos orientats a sud.

I ara toca baixar, després de fer un mos i avaluar les condicions que hem trobat pujant, som conscients de l’exposició que hi ha a l’entrada amb la neu més dura i la forta penta (segurament per sobre de 50º just a l’entrada), així que finalment decidim baixar-ho però ens assegurarem fins a superar aquest punt.

Dit i fet, preparem material, baixa primer el Dani muntant el tema, s’assegura i és el meu torn. Recullo material, un parell de girs, recullo més material, i al fer l’últim gir just a l’alçada del Dani no sé com però em sembla que pico amb un tros de neu dura, em desequibilibro i caic. M’aguanta la corda, bufff, però un esquí surt a 200km/h canal avall, nooooooo!! Per sort, al primer estretament l’esquí surt volant i queda clavat a la neu. Així que em tocarà baixar uns metres amb crampons fins a recuperar-lo.

Això ho hagués pogut obviar, i explicar que ho hem fet tot perfecte i ha estat una baixada d’escàndol de dalt a baix, en canvi prefereixo mostrar-ho perquè veieu que no sempre tot són flors i violes, per tant cal avaluar les condicions en tot moment i la seguretat ha de primar davant de tot. Quan es vol fer aquest tipus d’esquí ens hem d’ajudar de tècniques d’alpinisme i sempre tenir un pla B, perquè es pot cometre un error i més quan les condicions de neu no són les òptimes. Mantenir la calma i no voler córrer per sortir lo abans possible dels “fregats” també s’ha d’aprendre. També una altra cosa que hem après avui és que dilluns mateix aniré a comprar una cinta per lligar els esquís a la cama per quan ens posem per llocs així, és un marrón considerable perdre un esquí i veure’l com arriba al fons de la canal centenars de metres avall, sort que avui s’ha parat als pocs metres.

Hem perdut força estona entre una cosa i altra, però un cop recuperat l’esquí no ens ha impedit gaudir del resta de baixada descarregant la tensió acumulada

A partir d’aquí avall que fa baixada acabem de gaudir d’una neu pols molt bona per dins el bosquet i enllacem amb la pista fins al cotxe, quan arribem ja no queda ningú a l’aparcament, normal amb l’hora que és.