Freeride Road Trip’08 (2/3)

La segona etapa del viatge va recaure a CHAMONIX (a tan sols una hora en cotxe desde Verbier) punt de peregrinació obligada per a qualsevol amant de l’alta muntanya: centenars de glaceres, desenes de pics superiors a 4000m, infinitat de canals i itineraris possibles; Chamonix és sens dubte el bressol de l’alpinisme i això es respira pels quatre cantons.

Com a estació d’esquí és una estació atípica ja que és en realitat un conjunt d’estacions no unides per remuntadors al llarg de tota la vall. Però si el què ens interessa és el fora-pista i el terreny verge s’ha de canviar la mentalitat i veure els remuntadors com un ajut per arribar a les canals o baixades desitjades, no com a part d’un “resort” intercomunicat. Però per aconseguir això primer cal tenir els dominis i les muntanyes més o menys apamades, perquè aquesta mateixa particularitat que confereix una sensació més gran de llibertat, alhora comporta una responsabilitat i risc més elevat. Aquest era l’objectiu, començar a conèixer aquesta zona.

El primer dia va tocar la zona de Brevent-Flegère , és tot el vessant S del “massif des aiguilles rouges” que dóna a la vall de Chamonix. En realitat són dues àrees separades, unides per un telefèric de connexió (o no.....) accedides directament des del poble per telecabines. Les vistes són impressionants, ja que davant tens els gegants blancs i la profunditat de la vall és la més espectacular dels Alps.

Degut a la calor i l’orientació (S en general) vam trobar neu dura-primavera, llàstima, això ens va fer tirar enrere en moltes ocasions, i en d’altres ens va fer patir..... Això si: Els pisters són de molt ajut sempre!! Pregunteu sempre per les condicions fora-pista, t’informen amb detall sense problemes (no com aquí): si val la pena, si no, quins vessants cal anar amb compte, per on ho trobarem millor....etc. Això si que és ajut, i no com al Piri, fer veure que no existim, per, segons ells, no fomentar-ho.....grr......

Bé, després del rotllo inicial passem a les fotos, que ja sabeu que si començo a escriure no paro... Com deia, per anar de Brevent a Flegère no hi ha cap pista, només un telefèric que salva una vall, però hi ha una altra opció, que és just a dalt de la cadira de l’Index; cal posar-se els esquís a l’esquena i pujar al Coll de la Glière, per posteriorment baixar tota la vall de la Glière fins al lloc on el deixaria el telefèric, uns 600-700m de desnivell amb molt bona orientació, a on degut a ella vam trobar neu pols....

Aquí en Dani en ple esforç superant la pendent inicial, amb Chamonix als seus peus:

El camí que queda per recórrer, ja més suau després del pendent inicial, però encara queda un tros, en total són uns 20-30minuts a ritme tranquil:

Després d’enllaçar amb la Flègere, unes quantes baixades amb neu primavera. La Flègere és una zona un pèl més oberta, és com una gran pala petada de neu i amb un pendent constant. Ideal per dedicar-hi un dia sencer després del paquet per petar neu sense parar, ja que és TOT esquiable degut a les grans quantitats de neu que acumula i de pistes trepitjades no en té masses:

Una foto de la zona baixa de la flègere: torrents, arbrets, canvis de rasant, pedretes, un playground magnífic:

Des d’aquí es té una bona vista també de Grands Montets , aquí en primer terme la Combe de la Pendant:

De retorn a Brevent, podríem anomenar Brevent com el paradís de les canals, i especialment les que baixen del pedrot de Brevent ja que la baixada acaba a chamonix poble, 1500m més avall. Llàstima que a l’hora que era la neu ja tornava a endurir, tot i això vam descartar la més difícils i vam baixar per Charles Bozon, que és començar per la pista, o pel costat que hi ha una olleta maca i un cop arribats a l’olla gran enfilar la canal directa a cham. Mare meva com vam patir, la neu regelada i encostrada, lo que requeria un esforç esquiant força gran i un cop superada la canaleta, un mar de boles d’antics allaus i arbres trencats, aquí la prova:

I mirant enrere cap a la canal que acabàvem de “patir” (he de dir que de tant en tant va bé aquests tipus de proves....per agafar registres en diferents tipus de neus, de condicions i tenir així un ventall més amplis de recursos):

Però va servir pel què desitjàvem, conèixer la zona, i visualitzar la canal més coneguda, l’ENSA desde baix. Aquí una altra foto de la força de l’allau, arbres trencats per tot arreu.....ara recordo la llet que em vaig fotre al enganxar una branca trencada que no sé d’on collons va sortir

I ja des de l’aparcament un parell de fotos a l’objectiu final de l’endemà: El pas del chèvre a Grands, que en aquestes fotos sembla una minúcia, fins hi tot la punta de Grands sembla petita sota Le Dru:


Un pèl de zoom:

L’endemà tocava Grands, una estació en forma de piràmide culminant per sobre de 3200m. Tot i estar a 3200m et sents petit sota l’immensa Aiguille Verte. La part frontal no té gaire secret, àmplia i pendent, amb tanta neu que pots esquiar per on es vulgui.

Una foto cap a Chamonix, espectacular el desnivell i la profunditat de la vall.

I amb un zoom es s’aprecia la baixada de brevent a cham, 1500m directes, a l’ombra, per l’esquerra de la roca a la foto l’ENSA, quasi res:

I ara cap a la glacera d’Argentière:

Un cop baixant per la zona del Glacier des Rognons fins enllaçar amb la d’argentière, foto de l’immens front de gel (no s’aprecia la proporció, però a les cascades de gel de l’altre cantó vam veure algú fent escalada en gel i costava d’apreciar la gent, el front deu uns 200-300m d’amplada, i una mica més amunt just per on es podia travessar deurien ser uns 400-500m, costa relativitzar les dimensions en aquestes valls), abans d’aquest front de gel hi ha un tros pla a on les esquerdes estaven totes tapades i vam veure algun grup pujant cap al Col de Chardonnet, potser un altra any ens animem a foquejar fins el coll per baixar tota la glacera de Tour, o ens acostem a fer la NE de Les Courtes, o el couloir Barbey a l’Aguille d’Argentière....hi ha tantes i tantes possibilitats que seria necessària una vida dedicada només a això...

Ara viceversa amb el dia d’ahir foto cap a La Flègere; tot el què es veu a la foto és el domini d’esquiable de la flègere, molt divertit. A l’esquerra de tot, a l’ombra hi ha la vall de la Glière que també comentava abans:

I ara més a l’esquerra cap a Brevent, com comentava un paradís de canals, la majoria accessibles després de patejades d’entre 10 i 25minuts:

Per cert, després de 4 dies sense nevar és difícil trobar coses sense traçar a Grands, tot i que nosaltres ho seguiem intentant, i alguna cosa es trobava

Finalment per acabar el dia decidim fer el pas del chèvre, tot i veure que poca gent s’aventura, demanem a la caseta de pisters i ens diuen: “bon mais non super”..... a veure. Té el risc que desde Grands no hi ha forma de reconèixer-ho, ni de veure-ho, com es veu a la primera foto que penjava de Grands la part alta és convexa i amaga la baixada. Decidim fer la canal central, i és espectacular com al mig de la canal (molt ampla) encarada al sud trobem neu primavera molt desfeta i uns metres més avall quan girem al NO trobem pols de la bona...si com sempre hem estat capaços de trobar powder; ho sento no hi ha temps per fotos, anem tardet per variar... La part final és complicada, sabem aproximadament per on anar, i concretament per on NO anar; només hi ha un parell de passos de la morrena fins la mer de glace i com que són molt estrets (3-4m) la gent ha baixat enduent-se la neu i s’ha d’anar amb compte amb les pedres....Un cop arribats abaix, creuem la Mer de Glace, patejem l’altre cara de la morrena i enllacem amb un caminet que ens duu fins a Chamonix poble... Bus de retorn a argentière, i ja arribem amb l’aparcament buit passades les cinc de la tarda.....Feina feta.

L’endemà toca l’aiguille du midi, després de visitar l’oficina d’alta muntanya la nit anterior descartem les baixades del Glacier Rond i les Cosmiques per la poca informació sobre el seu estat i la possibilitat de neu dura degut als vents dominants, ens vam dedicar a conèixer les baixades possibles fins Montenvers.

Primer de tot fotos de rigor desde l’arribada del telefèric:
Mirant la peregrinació de l’aresta (abstendre’s de fer això la gent amb vertigen, són 10-15 minuts davant un precipici vertical de moooooolts metres, el poble de chamonix es veu molt petit allà a baix. Tot i les cordes fixes si es disposa de crampons molt millor).

Cap al Mt Blanc, sembla que allargant el braç es pugui tocar:

Contemplant la immensitat:

Comencem per l’envers du plan, força traçat, tot i que si es busca encara es poden fer traces noves, ull amb allunyar-se gaire per buscar, que a la que et despistes et pot desaparèixer el “terra”......A mig camí aturada obligatòria mentre finalitza una evacuació d’una noia que semblava haver-se fet mal:

El ritme que portàvem no donava per gaires aturades, i no vaig fer cap més foto fins al final.....prometo un altre cop fer-ne més.... Arribats a baix preferim baixar amb cremallera i estalviar-nos el caminet, ja que volem repetir. Mentre esperem la sortida aprofito per fer fotos del què tenim davant, el pas del chèvre desde Grands:
A la zona alta les dues canals principals, amples i sense complicacions:

I ara la part baixa, la morrena, com podeu veure és la més “complicada” de trobar, per això cal demanar les condicions abans de ficar-s’hi perquè com la part baixa no sigui esquiable, si no es porten cordes per rapelar ja m’explicareu com es surt d’aquí......La baixada que vam fer és la que queda a l’ombra a la foto i sembla que baixi en una espècie de diagonal:

I aquí la immensitat, la part baixa de la Mer de Glace, costa d’apreciar, però s’hi us fixeu els puntets més negres al mig de la glacera són persones, com que aquí baix la neu no era fonda no feia falta remar, un schuss d’uns quants kilòmetres i ja està....jejeje...

Segona baixada, ja amb solet a l’aiguille du midi, foto cap a la part italiana, de la que no en parlaré perquè no vam tenir temps de conèixer, però todo se andará.....

En aquesta foto desde el replà després de l’aresta comentar que la baixada del Grand Envers seria seguint l’aresta que es veu, i el de l’envers du plan decantant-se un pèl cap a l’esquerra. Tot i que a la part baixa s’uneixen i ambdós passen a esquerra del Refuge du Requin

Amb un zoom bona foto per reconèixer el pas del chèvre, i en especial el “couloir rectiligne”, evident quin és....que és la tercera opció i la més complicada de baixar el chèvre, finalment també va quedar pendent ja que no havia tornat a nevar i la part baixa no ens motivava. Estètic com ell solet serà un dels deures per properes aproximacions a Grands....

Decidim tirar per la “Vrai Vallée Blanche” que com el seu nom diu és la que baixa realment per la glacera de la Vallée Blanche (la ruta normal baixa pel Glacier du Geant) i diria que és la més perillosa, la que et fiques més a les entranyes de la glacera, combinant pales de neu amb passos estrets entre esquerdes on no es veu el fons. Segurament degut a això és a on trobem menys traces i per tant més neu pols per trillar, un cop passat el refuge Requin a mà dreta a l’arribar al “pla” ja s’enllaça amb la ruta habitual d’on ve força gent. La concentració del moment de veure per on es baixa, reconèixer la ruta fa que altra cop no pensi en fotos....

L’endemà ja es dia de canvi, però ens proposem tornar a visitar l’Aiguille, així ho fem, ens llevem d’hora, agafem la primera cabina compartint amb molt muntanyeros i algun grup amb guia matiners, baixem l’aresta i ens tornem a decidir la per “vraie” en aquesta moment ja hem deixat tots els grups enrere i intentem fer la baixada sense parar amb un ritme constant, sense pressa però sense pausa. Aquest cop en comptes de la part mitja agafem una altra variant que fa que passem just a l’esquerra del Requin i ja recte avall....Arribem a temps d’agafar el primer tren de retorn, però és un moment màgic, sols, sense ningú en quilòmetres a la rodona (vam baixar en uns 35-40minuts), en el moment que el sol s’eleva darrere les Grands Jorasses i Le Dru; una sensació de tranquilitat, satisfacció i felicitat t’envaeix per complet, un moment màgic....

Arribats a Chamonix city, pugem a Brevent, però aquí la neu està com un roc i el dia és fresc i sembla que es taparà, amb lo qual poca cosa farem, per tant decidim recollir d’hora, cotxe, manta i cap a LA GRAVE.....

Marxem satisfets d’una bona feina, tot i que les condicions de neu no eren les òptimes en molts casos degut a la calor, i havent estat capaços de trobar neu fresca 5 dies després de l’última nevada, deixem molta feina pendent per així tenir motius per retornar a un lloc tant especial