Per fi ja el tinc a casa....Material a punt!!!

Com que lo promès és deute, aquí va una petita informació de l’equip que penso fer servir aquesta temporada.

Bàsicament es dividirà en 2: Els esquís del dia a dia, els que ja vaig fer servir l’any passat per tot arreu i n’estic força content:

Ja en vaig parlar aquí al blog al principi de tot, són els fischer Watea101... un esquí de 192cm, amb un patí de 101mm. Un esquí força gros, però a la vegada noble, com tots els Fischer, amb una espàtula que flota a la perfecció i un patí una cues amb la duresa adequada per agafar velocitat i recepcionar salts. Com tots els Fischer té aquella sensació de juganer, de noble, un esquí viu....M’agrada! Estan muntats amb unes Marker Duke, per tenir la possibilitat de la recerca de pow però a la vegada poder esquiar amb la seguretat i precisió d’una fixació d’alpí. Està clar que no és un esquí de travessa 100%, ja que per la longitud i amplada, les voltes maries es compliquen quan la pendent és considerable. Ara bé....en condicions de pow, seguirà sent l’esquí que treuré a passejar per randonnée!!jaja.. A més després de veure la pelí de l'Axel Naglich, MOUNT ST ELIAS, i veure com els esquís que fa servir són aquests vaig veure la llum!!!jaja

I ara les novetats d’aquest any, recordo que ho havia comentat fa uns mesos que tenia en ment alguna joguina nova...doncs ja està aquí, són uns G3 Reverend en 177cm de longitud, i tenen unes cotes de 126-93-114. Vamos un esquí tot terreny (potser al travessero de tota la vida o “malles culoprietas” com carinyosament els hi diem, els hi seguirà semblant de dimensions rídiculament grans) muntat sobre unes Dynafit Vertical FT12, la joia de la corona...El conjunt deu pesar un 30-40% menys que l’altre, i sobretot, la dynafit és més natural foquejat, això encara ho he de comprobar. Com ja s’ha comentat fins la sacietat, ens el fons és un tema de conceptes. I en general, la majoria de gent que ens critica els que anem “grossos” són gent que no els ha provat mai, o que no tenen el suficient nivell d’esquí i fluïdesa per gaudir-ne. Jo en canvi no critico els “superlleugers”, hi ha gustos per tot, hi ha gent que només va a gaudir de l’excursió i el paisatge, doncs llavors millor sabates petites. Però quan el què es busca són línies estètiques, baixades remotes, canals exigents, descensos amb neu fonda i fresca, i a sobre vols gaudir-ho al 100%, doncs les sabates ja han de ser unes altres.

Aquest segon equip el tinc pensat per travessa pura, dura, i més llarga....Quan anem a buscar corredors estres, llargues aproximacions, o a fer ascensions de varis dies......, Per una Haute Route o si cau un Monte Rosa o un Elbrus (xinitooooo, recupera’t ja!!!). Tot serà qüestió d’anar provant els dos parells i veure quins i quan fer servir...

I, és clar, ara per anar amb aquest equip falta alguna coseta pels peus.....doncs ale!! Altra cop la casa per la finestra, i m’he fet ni més ni menys que amb unes Dynafit TITAN, tenen una pinta espectacular, i en sec, les sensacions de duresa i reacció són com unes alpines, també s’haurà de comprovar. Anar-les provant i ajustant-les als merdosos peus que tinc, que tot em fa mal....Espero convertir-les en quasi les botes del dia a dia...

Aquí unes fotillos de l’equip, apa, va, opinions!! Vinga Raimon, que estaves esperant aquest post!!

PD...que petits es veuen els G3, als costat dels Fischer..jeje...

L'Espace Killy, un secret ben amagat

Finalment ha arribat el retorn ansiat, ja som de tornada a casa, amb el mono controlat (o potser ara més aviat s’ha desbocat) i de cop ganes i il•lusió en una nova temporada.

Doncs si, una de les sorts, és que dins del grup hi ha algun meteoman que ja va dir fa unes setmanes, oblideu-vos dels Piris per la puri....retornem als Alps. I això vam fer, després d’una temporada 100% Pirinaica, la primera esquiada la faríem a l’espace killy. Un lloc que no ha de dur a engany a ningú, i dic això, perquè la gent es pensa que macrodominis com aquest estan encarats a l’esquiador mitjà, a l’esquiador “borrego” de tots en un ramat i avall. I res més lluny de la realitat, en el fons es tracta d’una àrea d’unes 10.000ha d’extensió molt ben connectada per remuntadors on la major part de domini és forapista, i a sobre amb molt desnivell. Per a tenir una idea de les dades que es manegen només cal comparar la proporció de km de pistes vs hectàrees de domini. A part de les aproximacions a muntanyes properes que es poden fer a partir dels remuntadors. Però bé, no cal entrar en més detalls, qui no s’ho cregui pitjor per a ell.....jaja....però dels llocs que he visitat sempre l’he considerada entre les millors zones, a l’alçada ni més ni menys de Verbier.

La meteo ens havia regalat una nevada d’uns 40cm el dia abans d’arribar, pensàvem (mentalitat pirinenca) que amb un dia ja ho trobaríem tot trillat.....juas.....en els quatre dies que vam rondar la zona no s’acabava la feina!!!! Ens ho volíem prendre amb calma al ser l’obertura de temporada, i així va ser. Ens varem “limitar” a retrobar sensacions i a buscar de nou la fluïdesa en els moviments després de tants mesos sense esquís als peus. Que fàcil és quan tens una neu seca sota els esquís

Primera pujada cap a La Tovière i ja coneixent una mica la zona directes avall cap a Val d’isere per pujar cap a Solaise.......D’aquí, encara freds i encarcarats sobre els esquís ens tirem de cap al pastís que es veuen a les pentes de la Combe de Laisinant....bufff.....neu per sobre la bota, com un merengue suau....glòria de nou

Amunt i canviem de vall cap a le fornet....I aquí ens regalem obrint línies amb molt bona qualitat de neu.

Pugem a Pisaillas, a veure com pinta la cosa per la zona del “Pays Desert”. Ha ventat una mica i la neu no és tant lleugera i fonda com a l’altra banda, no perdem el temps en mitges tintes i tornem on hi ha la feina a fer de veritat

Des d’aquí panoràmica espectacular de la Grande Motte i la Grande Casse....que per cert, per la cara N, té una línia maca maca....todo se andará....

L’endemà tornem de cap a la zona i PREMI....obren l’arrastre del Signal, que et deixa a 2921m, amb una pala cap al O petita, però maca.....i darrera l’accés als Grands Vallons, una penta constant orientada a N, molt àmplia i amb infinitat de racons que arriba fins Le Fornet 1000m més avall.....

No hi havia temps per gaire cosa...s’acumula la feina.....només una foto de rigor a la “paleta” frontal un cop la vam trillar suficient.

Decidim al dia següent donar una volteta per la zona de Tignes. Primer de tot panoràmiques des del peu de la Grande Motte. Que bonic tornar a contemplar l’immensitat alpina

Anem a veure què es pot fer a l’olla de les Aiguilles du Chardonnet..i llàstima una mica encostrat i el Guifré amb poques ganes de caminar i emmerdar-se a les canals. Una zona maca, seria comparable a un Cataperdís, però amb una olla bastant més grossa a la sortida

D’aquí pugem fins al Palafour per veure opcions a la zona i buaf!!! Uns paios s’han currat una pujadeta per darrere les Rocher Rouges, per baixar per la canal i conseqüent pala E frontal. Uns 500m de desnivell du pur plaisir......Ens quedem mirant la baixada i després com un llamp m’acosto fins on han acabat a preguntar......pure powder em diu el tiu....buaaaa.......sol no m’arriscaré, però ja em van explicar com arribar-hi, jeje, en 1horeta de res es fa!!! De fet ells ja venien d’encadenar una canaleta a les Aiguilles du Chardonnet."

Decidim apuntar els deures per futures visites, i tornem a Val d’isère a tastar les pales dels Marmottons que em semblen que estaran en bon estat....i sip, dit i fet....Ens acomiadem amb un superba baixada d’uns 800m de desnivell de no res...."

L’endemà no té més història que un dia encapotat, poca visibilitat, mig nevant i per tant poqueta cosa a fer......pleguem d’hora, cotxe i carretera...I a mig camí gasto en material de travessia...jeje....ja ho tenim tot!!! Però bé, això ja ho explicaré un altre dia

Ara torno a tenir la il•lusió i motivació que semblava no arribava, semblava que aquest any no en tenia ganes.......falsa alarma!!!

PD. Per cert, agrair al Guifré les fotos que va fer....que jo cada cop estic més gos i no vaig treure la càmara ni un sol cop, de fet ni la portava a sobre!!

Retorn a les alçades...

Aprofitant que coincidia amb el Guifré uns dies de vacances ens vam acostar a conèixer un desconegut per nosaltres, el massís del Vignemale. Vam realitzar una circular en 3 díes a tot el massís amb l'itinerari següent aproximat:

Refugi de Bujaruelo (1338m) - Puerto de la Bernatuara (2338m) - Barrage d'Ossue (1834m) - Refugi de Baysellance (2651m) - Pic Long (3294m) - Refu Baysellance (2651m) - Hourquette d'Ossue (2751m)-Refugi Oulettes Gaube (2151m) - Puerto de Mulos (2591m) - Bujaruelo (1338m).

A més a més, com no podia ser d'altra forma, també serviria per imaginar descensos hivernals, veure l'estat de possibles cabanes on fer nit, així com estimar la viabilitat de les aproximacions necessàries.

En resum 3 dies magnífics, una meteo bona i uns paisatges de luxe!!
3 fotillos per fer boca des del cim del Grand Vignemale o Pic Long:

Vinga, info per a qui li interessi: El refu de Bujaruelo obre a partir del 15 de març, i en general ens van dir que la pista d'accés, en aquella època, acostuma a estar en "bones" condicions. Per la zona aragonesa, qualsevol cosa que es vulgui fer a la vall del Ara, o a la vall d'Ordiso, requereis aproximacions llargues i penoses; hi ha dues barraques de pastors al llarg de la vall però no tenen res, només un terra pla, sostre, llar de foc i una mica de fusta, per tant les aproximacions hauran de ser amb força pes.

Llavors hi ha el Valle del Otal, aquest si que és el bo, en 20 minuts desde bujaruelo et plantes a l'inici de la vall, amb un innivació espectacular (vora els 2500mm anuals), i a sobre orientat al E-NE, amb lo què hi ha un vessant orientat a pur N.....Al final de la vall té una cabana, suposo que amb poques comoditats, però que pot ser el punt de partida per les ascencions, i així anar més lleuger.

Banda francesa. Vallée du Gaube, sense comentaris, orientació, innivació i possibilitats infinites. El refu d'Oulettes obre el 15 de febrer, i l'aproximació és de 3-3,5hores des del Pont d'Espagne sortint del cotxe amb esquís als peus. Des del refu, a 2151m. hi ha mil possibilitats a l'abast.

Vallée d'Ossue. Una altra espectacular, tot el vessant N del massís del Vignemale té un desnivell brutal, i amb força o molta pendent; jo diria que es pot fer una directa des del Grand Tapou (3150m) fins al Barrage d'Ossue (1834m) que deu estar entre el top ten de baixades. En aquest cas les aproximacions són més llargues, excepte entrada la primavera que obren la pista fins a l'embassament, llavors deu ser el millor moment per atacar la zona.

Bé......ja veieu, com sempre oferint informació...jeje....

Per cert, vull felicitar des d'aquí al company de fatigues, al Dani, per completar en un mes la trilogía: Mont Blanc-Monte Rosa-Cervino, i aquest últim en solitari. Ara a pensar en la recuperació...ÀNIMS.

I també comentar que tinc noves joguines de travessa.....no tant totxes.....que espero m'acompanyin i em facin gaudir de moltes baixades, i perquè no també moltes pujades.

O Rei Aneto (3404m)

Per fi m’he postrat davant de sa majestat, per fi he estat a tocar del Rei, era un compte pendent que tenia, ara ja em puc considerar una mica més pirineísta que ahir.....Hem fet l’Aneto, i a sobre amb unes condicions escandaloses..

Anem a pams, es va gestar una sortida de 2 dies, passant primer per Boí per acabar de rematar la neu pols que pogués quedar, a la tarda pujar a Renclusa, i dilluns fer l’Aneto.

Diumenge a Boí primera sorpresa del día.......sembla que encara queda feina per fer, i que la neu es manté pols tot i haver passat un parell de dies de l’última nevada. El falcó tancat, lo què significa que les línies de la cara nord estaran verges!!jeje, dit i fet, remuntem just per sota la cadira i en 15minuts som a dalt. Obrim una línia amb molt bona neu a la zona de les canals, així que ja comencem amb bon regust de boca...

Tornant cap a l’altre banda apreciem com el Cerbí està petadíssim de neu, si recordeu al gener ja li vaig fer una foto des d’aquest mateix lloc (LINK)....la comparativa és brutal, i més encara tenint en compte que llavors a la base ja vam mesurar 160cm de neu, i la pala estava espectacular..

Però encara teníem més feina, vam remuntar fins al Cerbí de Durro per fer la pala frontal que semblava al seu puntet...i mare de Déu quina polseta més seca, les baixes humitats d’aquesta estació deixen una neu molt bona, ho he comprobat personalment varis cops....:P

Una vista des de dalt el Cerbí de Durro, cap al Turbón, i en primer terme una altra espectacular pala....i ni ha moltes i moltes per aquesta zona, no entenc encara com amb el terreny que hi ha Boí segueix sent relativament petit

Ja a la tarda, després del divertiment, ve l’objectiu real...i anem, altra volta, a la Renclusa. Pujada des de Llanos ràpida i cansada que ens quedem sense sopar, tot i que finalment arribem a temps, amb les últimes llums del dia, per comprobar que la Renclusa està sitiada per la neu

Sopar, xerrera i relax, i cap a la piltra, i de sobte, OSTIA!!! La osa HVALA a sota el meu llit.....amb raó els seus companys l’havien enviat a dormir lluny. L’endemà, lo de costum, matinar, esmorzar i a ritme constant cap a amunt. Sortim del refu amb la neu una mica encostrada, però a uns 2300-2400m ens adonem del què trobarem, jeje. En unes 2 hores som al Portilló superior.

I això és el què ens espera!! Fa 10 dies que ningú passa d’aquí i som els primers. Impressionant l’aspecte que ofereix la glacera, realment molta neu acumulada

Instantànies dels moments d’esforç a la glacera, el Dani obrint traça com un jabalí, i el Rubén i un servidor anar fent, a bon ritme però reservant per la baixada.

Parada i fonda al ventisquero de Corones, bocata, fogonet i te calent que ens reactiva del fred que fot, visualitzar el final de la baixada i així agafar forces per encarar la pala somital

Fins finalment, en un total d’unes 5horetes tocar el Rei....No vam passar Mahoma, jutgeu vosaltres mateixos....

Aquí els tres malalts!!! Molts contents pensant en el què ens espera.

La baixada impressionant, els primers 500-600m de desnivell una neu pols increïble, lleugera, divertida, seguit per 500-600m més amb encara neu pols en les bones orientacions, per una mica abans d’arribar als plans començar a trobar neu més pesada, però ja era quasi a baix.....

I ara ja amb tranquilitat retorn cap a Llanos, amb el temps i la calma suficient per immortalitzar l’aspecte que presenten els plans d’Aigualluts

I una finalment des de la Besurta mirant direcció la Renclusa i la baixada de la Maladeta. Recordar que la foto és un 20 d’abril a 1920m d’alçada, i és als Pirineus....

I per convertir-ho en encara més èpic, arribem al cotxe vora les 15h, just quan comença a nevar, l’endemà ens diuen que han caigut 50cm més, Altra cop portillons i glacera verges de traces....Arribo a casa, miro els models, i bufff.....diumenge entra una altra de forta, un altra gran Kahuna en camí cap a casa nostra.....

Semana Santa'09.... paquetàs!!

Això és un sense aturador com deia aquell, neu i més neu, pow i més pow, i ja passem de mig abril i seguim amb neu i més neu.... La setmana Santa la vam passar als Hautes Pyrenees, obrint traça, enfonsant-nos fins a la cintura, esquiant a la "White Room", fent sprays per posteriorment travessar-los totalment per dins, poques paraules poden definir la gran quantitat de neu que vam trobar i que vam caure, linko unes fotos del reporter oficial de la SS, que jo estava massa enfeinat, jeje....

Per cert, el dia de la "fermeture" a Peyragudes increible, un solàs d'escàndol, i powder day. I pensar que al final d'aquest dia s'aturarien els remuntadors fins l'any vinent, inaudit....

Com a mostra un botó...un servidor obrint canals a Peyra..

LINK DEL REPO COMPLET Realment no té pèrdua, les fotos són d'escàndol, els contrastos amb el verd, el color de la neu, les quantitats ingents acumulades, el sol d'abril... hi ha res millor???


I ara, a més, estic emocionat, no m'ho vull creure el què he vist als models, no pot ser, no pot ser, no pot ser, aquesta supernortada no entrarà, no pot ser..... i si és??? Ara tota la setmana de nervis pendents de la nortada...

Tuc de Salana (2485m) i Corredor N Gran Tuc de Colomers (2983m)

Dos grans dies d’esquí i muntanya hem viscut a la ribera d’Aiguamog a la Val d’Aran, especialment coneguda per la seva excel•lent innivació, de les punteres a nivell pirinenc. Això es va demostrar clarament quan vam començar a veure neu a poc més de girar de Salardú, i quan vam aparcar el cotxe a poc més de 1400m i ja vam sortir amb els esquís posats amb un mantell constant. Començaven dos dies de on el Dani i jo explorariem una mica més aquesta ribera tot confirmant el que ja sabíem, que té moltes possibilitats i que ens hi veuran sovint per aquesta zona....

I si penseu que “cullons, quanta neu per estar només a 1400m” doncs ara flipareu en colors, perquè aquestes dues estan preses en la pista que va direcció els Banhs de Trèdos, a una altura al voltant dels 1600m (Per comparar el Dani no és precisament baix...).

Degut a les condicions del Sendrosa, que era el pla A, i que havia purgat tot, vam decidir fer el Salana (2485m), que quedava a mig camí del refugi de Colomers, objectiu final del dia.

Arribant al Tuc de Salana

Aquest pic secundari és un excel•lent mirador dels GRANS aranesos, girant 360º tenim primer a l’oest el Montardo, i una magnífica pala est que va fer que dibuixéssim baixades mentalment

Al S, pics de Llucià, Travessany, etc.

Al SE el Circ de Colomers amb el Ratera i el Gran Tuc com a punts culminants.

A l’est, les espectaculars canals de Sendrosa...n’hi ha per tothom....tot i que ara ja no és època bona per baixar-les, segurament fa un mes o mes i mig estaven al seu punt. Anotat queda.

I finalment al Nord, l’embassament d’Aiguamog, que és més o menys d’on veníem, i al fons el Mauberme.

Força inestabilitat en algunes orientacions, finalment descens per la cara NE en una neu molt bona, que ràpidament va passar a granissat, llavors ens vam decantar cap al SE per unes pales suaus a buscar la pista que ens portaria al replà on de nou vam tornar a posar pells i amunt cap al refugi...FI del primer dia:

Després de compartir converses i projectes amb uns maños molt simpàtics al refugi, a la piltra que ens esperava un dia dur. Per cert...magnífic el refu nou, té de tot!! I el guarda tot un crack, tenia uns dossiers amb ressenyes pròpies de corredors, escalades, esquiades, etc. de la zona, algunes de les quals dataven de l’any 80!!! Si jo encara no havia ni nascut!!!

Dilluns ens llevem a una hora raonable, i en marxa, el sol comença a sortir amb alegria i il•lumina el Port de Caldes, un magnífic descens, que enllaça amb la ruta cap al refugi Ventosa i Calvell, ja a la vall de Boí. Per cert...ben carregadet de neu es veu, per variar.

Passem una primera pala i bufff....objectiu a la vista, el Gran Tuc de Colomers:

També el Tuc de Ratera sobresurt majestuós.

Seguim amb l’aproximació pel Circ de Colomers petat de neu (busqueu fotos de l’estiu i veureu el pedregar que és....) i ens plantem al peu de la canal, contemplem el paisatge veient també uns corredors molt macos al Ratera i aquella zona, ens venen ganes de plantar una tenda just al peu del circ i passar-nos tres dies esquiant una per una totes i cada una de les canals......

Mirant amunt, i agafant aire per la matxacada que toca:

Ja a dalt la canal, després d’obrir traça en alguns trams amb neu per sobre dels genolls, el Dani surt a treure el cap a l’altre banda (jo vaig preferir ja no pujar, que el tema als últims metres estava “complicat”

Un cop aquí, és com si estiguéssim en un balcó:

I ara, per fi, després de tot, la RECOMPENSA:

El Dani in action, força pendent, més ben dit, molt pendent, no sabria dir quant, les ressenyes parlen de 45º. Calia assegurar cada gir que a la vegada amb la neu que vam trobar era tota una delícia, apoio amb la cama interior, força, salt i gir per apoiar de nou i altre cop, en un ball d’equilibri amb la força de la gravetat.

Un cop sortim de la canal, ens alliberem de la tensió i deixem lliscar els esquís per sobre d’aquesta neu pols que ens ha regalat el circ de colomers....

Ja de tornada ens girem un cop i veiem com les dues úniques traces del Circ són les nostres, paratge solitari com no ens pensàvem pas.

A partir d’aquí neu transformada que gaudim fins a uns 2000m, a partir d’aquí només fem que enllaçar llacs plans, amb caminets, més llacs, més caminets, força pesat, però almenys ho fem amb la feina feta...

Avui ha arribat el Gran Kahuna que demanava en l’anterior entrada, demà que encara el tindrem aquí, tocarà recuperar-se del tot d’aquests dies, i tornar a marxar a la muntanya....que és el lloc que li pertoca a un mastí dels Pirineus..