Tuc de Salana (2485m) i Corredor N Gran Tuc de Colomers (2983m)

Dos grans dies d’esquí i muntanya hem viscut a la ribera d’Aiguamog a la Val d’Aran, especialment coneguda per la seva excel•lent innivació, de les punteres a nivell pirinenc. Això es va demostrar clarament quan vam començar a veure neu a poc més de girar de Salardú, i quan vam aparcar el cotxe a poc més de 1400m i ja vam sortir amb els esquís posats amb un mantell constant. Començaven dos dies de on el Dani i jo explorariem una mica més aquesta ribera tot confirmant el que ja sabíem, que té moltes possibilitats i que ens hi veuran sovint per aquesta zona....

I si penseu que “cullons, quanta neu per estar només a 1400m” doncs ara flipareu en colors, perquè aquestes dues estan preses en la pista que va direcció els Banhs de Trèdos, a una altura al voltant dels 1600m (Per comparar el Dani no és precisament baix...).

Degut a les condicions del Sendrosa, que era el pla A, i que havia purgat tot, vam decidir fer el Salana (2485m), que quedava a mig camí del refugi de Colomers, objectiu final del dia.

Arribant al Tuc de Salana

Aquest pic secundari és un excel•lent mirador dels GRANS aranesos, girant 360º tenim primer a l’oest el Montardo, i una magnífica pala est que va fer que dibuixéssim baixades mentalment

Al S, pics de Llucià, Travessany, etc.

Al SE el Circ de Colomers amb el Ratera i el Gran Tuc com a punts culminants.

A l’est, les espectaculars canals de Sendrosa...n’hi ha per tothom....tot i que ara ja no és època bona per baixar-les, segurament fa un mes o mes i mig estaven al seu punt. Anotat queda.

I finalment al Nord, l’embassament d’Aiguamog, que és més o menys d’on veníem, i al fons el Mauberme.

Força inestabilitat en algunes orientacions, finalment descens per la cara NE en una neu molt bona, que ràpidament va passar a granissat, llavors ens vam decantar cap al SE per unes pales suaus a buscar la pista que ens portaria al replà on de nou vam tornar a posar pells i amunt cap al refugi...FI del primer dia:

Després de compartir converses i projectes amb uns maños molt simpàtics al refugi, a la piltra que ens esperava un dia dur. Per cert...magnífic el refu nou, té de tot!! I el guarda tot un crack, tenia uns dossiers amb ressenyes pròpies de corredors, escalades, esquiades, etc. de la zona, algunes de les quals dataven de l’any 80!!! Si jo encara no havia ni nascut!!!

Dilluns ens llevem a una hora raonable, i en marxa, el sol comença a sortir amb alegria i il•lumina el Port de Caldes, un magnífic descens, que enllaça amb la ruta cap al refugi Ventosa i Calvell, ja a la vall de Boí. Per cert...ben carregadet de neu es veu, per variar.

Passem una primera pala i bufff....objectiu a la vista, el Gran Tuc de Colomers:

També el Tuc de Ratera sobresurt majestuós.

Seguim amb l’aproximació pel Circ de Colomers petat de neu (busqueu fotos de l’estiu i veureu el pedregar que és....) i ens plantem al peu de la canal, contemplem el paisatge veient també uns corredors molt macos al Ratera i aquella zona, ens venen ganes de plantar una tenda just al peu del circ i passar-nos tres dies esquiant una per una totes i cada una de les canals......

Mirant amunt, i agafant aire per la matxacada que toca:

Ja a dalt la canal, després d’obrir traça en alguns trams amb neu per sobre dels genolls, el Dani surt a treure el cap a l’altre banda (jo vaig preferir ja no pujar, que el tema als últims metres estava “complicat”

Un cop aquí, és com si estiguéssim en un balcó:

I ara, per fi, després de tot, la RECOMPENSA:

El Dani in action, força pendent, més ben dit, molt pendent, no sabria dir quant, les ressenyes parlen de 45º. Calia assegurar cada gir que a la vegada amb la neu que vam trobar era tota una delícia, apoio amb la cama interior, força, salt i gir per apoiar de nou i altre cop, en un ball d’equilibri amb la força de la gravetat.

Un cop sortim de la canal, ens alliberem de la tensió i deixem lliscar els esquís per sobre d’aquesta neu pols que ens ha regalat el circ de colomers....

Ja de tornada ens girem un cop i veiem com les dues úniques traces del Circ són les nostres, paratge solitari com no ens pensàvem pas.

A partir d’aquí neu transformada que gaudim fins a uns 2000m, a partir d’aquí només fem que enllaçar llacs plans, amb caminets, més llacs, més caminets, força pesat, però almenys ho fem amb la feina feta...

Avui ha arribat el Gran Kahuna que demanava en l’anterior entrada, demà que encara el tindrem aquí, tocarà recuperar-se del tot d’aquests dies, i tornar a marxar a la muntanya....que és el lloc que li pertoca a un mastí dels Pirineus..