Eriste (3056m)

Quan al llarg d’una temporada s’acumulen tants dies bons, tants descensos per recordar, tants moments inoblidables, es fa difícil jornada rere jornada mantenir la motivació, és com si t’acostumes a menjar de carta fina i llavors de cop et diuen que només pots escollir menú. Per aquest motiu és quan a final de temporada s’han de seleccionar millor els dies i objectius.

També costa mantenir les ganes de fer fotos, de pensar en quines poden quedar bé, de pensar en escriure alguna cosa que tingui un mínim d’interès per algú. Al final de les jornades t’adones que s’han quedat a l’aire fotos que no has fet, imatges i sobretot moments que només quedaran gravats al nostre cap. Ho sento, no sóc un professional.

Ho he de confessar, sí, aquest diumenge no tenia excessives ganes per motius varis, intentant buscar qualsevol excusa per fer una altra cosa, o millor dit, per no fer res; però com que el grup arrossegava doncs vinga, cap al monte! I Així vam conèixer una vall preciosa, a on mai hi havia estat, vam baixar per un dels millors descensos de la temporada, i vaig tornar feliç; feliç perquè una bona baixada junt amb bons amics tornen a motivar a qualsevol. Feliç perquè aquests moments compartits ni es compren, ni es poden explicar. Per això com deia és tant important fer una bona selecció, per no caure en la rutina i la mediocritat que fan decaure les ganes.

Ens vam acostar al massís del Posets per la seva vessant oest, per Biadós. Però no per fer el Posets, sinó per anar cap als Eristes i tastar la baixada per la seva coneguda cara nord.

Ens llevem d’hora, contents i animats per com el Barça segueix en la seva línia, batent rècords, i guanyant de nou al Bernabéu. Però per A o per B no sortim tant d’hora com ens agradaria, cosa que finalment va jugar a favor nostre trobant la baixada en les millors condicions del dia

El Posets (3375m) i Espadas (3222m) encara endormiscats

A les granges de Biadós ja no queda ni gota de neu (cara sud i solana), però a la banda de davant, el bosc orientat a nord encara està tot nevat fins a 1600m, així que ens toca caminar mitja horeta fins a trobar neu contínua

No coneixem la zona, però tampoc fa falta, el sol ens marca els nostre objectiu

Creuem el pont (1820msnm) i just llavors començar l’ascens de debò, pugem per una àmplia canal per la dreta del Puntal de Barrau, castigada per allaus que semblen de fa moltes setmanes perquè tenen molta neu acumulada a sobre. Aquí ens comença a tocar el sol i escalfa de valent!!

Un cop arribats a l’ibón de es fa una diagonal a esquerra passant per l’ibón de lleners ja a uns 2500msnm. En aquest ibón veiem una pértiga de medició de ERHIN que marca 270cm de gruix, quina temporada per aquestes contrades!!

Ja desde l’ibón de Lleners s’aprecia el cim, al qual arribarem rodejant la cresta per l’esquerra, però per aquesta cara fa una pinta també.....

Encarant la pala final

Arribats a una bretxa la gent deixa els esquís per acostar-se per una última pala força pendent fins a la roca a on toca crestejar. Decidim que no podem perdonar ni un sol metre i ens arribem amb els esquís a l’esquena a peu de cresta. Des d’aquesta banda bonica imatge de Cerler i la vall de Benasc

Esquís fora i a pujar la fins al cim, en el meu cas pujo per les roques fins a l’aresta pròpiament dita, i al veure el percal decideixo que m’ha entrat gana i no em ve de gust fer allò a pèl, així que mitja volta i a esperar que tornin els que han pujat. Aprofito per fer fotos de la zona.

Espectacular aquesta amb las Tres Sorores, Munia, Vignemale i en primer terme la piràmide de la Punta Suelza

Just davant la mole de pedra de Las Espadas amb el Posets treien el cap per darrere

I al N i NO muntanyes i neu per totes bandes!

Reagrupats de nou ens preparem pel millor moment del dia, la baixada. Primers girs just sota el cim pendents però amb neu pols de molt fàcil esquiar, per reagrupar-nos tots i fer la pala somital amb deliri. Com es conserva la neu pols, mmmm....m’agrada! Alguns girs més avall ja passa a papapow, i l’engorile és considerable. Arribats a l’ibón de Lleners ho tenim clar....la propera per la zona farem alguna “variant”, jeje....

Decidim baixar directes, per l’altre costat del Puntal de Barrau, com marca el llibre de Faura&Llongàs com a variant, un espectacle de baixada que a la part final s’emmerda una miqueta i hem de saltar alguna roqueta petita i algun tub estret per arribar al riu. Aquí la meitat del grup retrobem a mà esquerra un camí que ens retorna al pont, però els altres han baixat massa.....¿¿??¿¿??...Els esperem al pont i els veiem arribar pel riu amb els pantalons molls fins al genoll., jajaja, sí és que no en tenen prou en fer esquí de monte, que ara el freeride és també fer descens de barrancs amb esquís, jaja... L’austríac va remugant: eztoz catalanez serrr locossss, mi país yo ezquiarrrrr zobre nieveeee, jaja...

Ja des d’aquí tot i encara haver-hi neu, ja és més discontínua, i acabem per posar-nos esquís a l’esquena alguns metres més avall, tot contemplant aquests moments que et regala la primavera, aquests contrastos tant bonics.

Arribem a Biadós a on no hi queda ningú, el refugi també està tancat, bé de fet al refu em sembla que a la nit ja no hi havia dormit ningú i només ens hem creutat amb una parella d’esquiadors en tot el dia. Vall molt més solitària del què ens pensàvem, es respira una tranquil•litat contagiosa, que fins hi tot ens fa mandra plegar veles i marxar d’aquest lloc.

Ara a pensar en la propera.....