Freeride Road Trip’08 (1/3)

Després de passar com es podia desembre i gener als piris sense gaire neu, fent més pista de la desitjable per mantenir la forma física i les sensacions, va arribar el dia d’agafar els trastos i pirar cap als Alps. Ha estat el viatge de la temporada, varem esquiar moltíssim, el Dani estava molt fort i jo també m’havia preparat per aguantar bé.... Cotxe i manta direcció VERBIER, CHAMONIX i LA GRAVE.....

En aquesta entrada explicaré com va anar per Verbier. A Verbier van ser 4 intensos dies amb la millor neu del viatge. Primer dia solete i bon temps, ideal per anar a explorar el Mt. Gelé que encara no coneixia ja que feia uns anys que no obrien el telefèric. Unes baixades per la cara NE fins Tortin, i d’aquí cap al Mt.Fort, a on ens va donar temps a fer un backside per la ruta “normal” i després vam carenejar per tirar-nos per la temible cara N (a l'estiu ja penjaré fotos i itineraris de la zona), sense aconseguir trobar el camí. La neu com era previsible pols i en bona quantitat per les alçades de temporada, de fet n’hi havia força més que el març anterior.

Algunes fotos del primer dia:

Desde dalt del Mt.Gelé mirant cap al SE, s’aprecia a l’esquerra el Mt.Fort amb l’arribada del telefèric del mateix nom, més a la dreta l’imponent Bec des Rosses, encara amb neu insuficient per aventurar-s’hi.

Ara en direcció SO, mirant cap a Monsieur Mt.Blanc, amb en Dani al mig:

I ara la foto a l’inversa, desde el Mt.Fort mirant cap al Mt.Gelé. Respecte el Mt.Gelé, totes les cares són esquiables, tan sols és qüestió de trobar neu a les canals, però es veien traces per llocs quasi impossibles. L’itinerari més senzill i “oficial” és el que baixa per la cara NE (la que està a l’ombra a la foto)

Fotos desde el “sommet” real del Mont Fort, a 3330m, després de carenejar buscant la Face N (ULL, la face N és perillosa, poc evident, la carenejada comporta risc i amb tant pendent no veus res del què tens a sota):

La carena, amb en Dani buscant la línia (no la vam trobar, caldrà tornar a buscar-la més bé):

Mirant avall cap a les canals més habituals, ull qui tingui vertigen.

I mirant endarrere veient el camí que havíem recorregut, i impressionats també per veure els llocs on aquesta gent monten telefèrics, si no hi ha espai, a veure si aprenen al piri i fotent algun telefèric petitó en alguna roca d’aquestes plenes de canals....colla de cagats (dic això perquè segur que la seva resposta és que no perquè la gent es faria mal.....quin país....grrr...telefèric al Tristaina JA!!!)

De cara al segon dia arriba la anunciada perturbació, tota la zona alta xapada, trillem bona neu nova a Ruinettes, però massa gent en poc espai i decidim fer un canvi i anar a Bruson, d’on tenia bones referències i no coneixia. Cabina avall, bus, i ja som a Bruson, s’intensifica la nevada, i descobrim el secret de “Le Pêtit Canada”. A la zona alta hi ha un bosc perfecte; la mida justa per veure-hi però que a la vegada sigui esquiable. Tot i ser força tupit, i fora del bosc no veure un burro a tres passes a dins és un altre món, es troben línies i torrents, les pedres estan recobertes de barrets gegants de neu i no cal preocupar-se...Ens engorilem molt perquè a més estem sols, fins hi tot quan ja han xapat ens deixen tornar a pujar amb la cadira just davant del pister que xapa la zona....Ho sento, no hi ha fotos com us podeu imaginar, només un petit vídeo de l’anada l’olla del Dani:

L’endemà sabem que serà el dia, ja que a la matinada ha asserenat i la neu s’haurà assecat encara més, ens llevem ben d’hora per pillar els primers remuntadors i anar directes al Mt.Fort, i zona alta que havia estat tot el dia anterior xapat. Mare meva, això és la guerra, no sé d’on va sortir aquesta penya, però a primera hora es veia un rotllo diferent a primera hora: molts fats, cascs integrals, molts somriures.....


Som els primers, schuss cap al Jumbo, també som els primers, i finalment telefèric del Mt.Fort, i uffff.....també dels primers......Ens tirem just sota el telefèric direcció Gentianes (per entendre’ns per la mateixa cara on baixa al pista de bumps, un pèl més a la dreta), dos girs a dalts a on el vent no ha deixat acumular tanta neu i encara es noten els bumps, un cop passat això la glòria no es nota el fons dur i tota la penta (que és bastanta) per nosaltres......VICTÒRIA.....jeje, per suposat no hi ha fotos, deixem que la resta es barallin per trillar-ho (amb dos-tres pujades de cabines més ja va quedar tot trillat) i nosaltres anem a la bowl de Tortin a on encara no havia vingut la gent....bufff....2 baixades sense parar a fons obrint traça (cada baixada són 1000m de desnivell de res...), canviem d’orientació i agafem la cabina cap a Chassoure per fer la diagonal alta del Col de la Mouche a on encara no estava traçat. Aquí ja estem a l’èxtasi, és on s’havia acumulat més neu, 30-40cm de neu inconsistent, fem 3 voltes en aquesta zona, el Dani s’engorila i li pica a algun saltet “maco”:

D’aquí directes al backside. Per mala sort el Dani queda tallat a l’entrada del telefèric darrere meu, això em dona temps a fer algunes fotos a dalt mentre l’espero:

Mirant al backside es veu el Petit Mont Fort just a sota amb la glacera del mateix nom, junt amb el Rosablanche i la resta de gegants valaisans (Weisshorn, Dent D’Herens, Matterhorn, Zinalrothorn, Pigne d’Arolla, Mt Blanc de Cheillon, etc.):

Així com de l’estètic Grand st. Bernard (que sapigueu que el nom el van posar en honor meu:P)

Un zoom:

Agafem les canals de més a l’esquerra entrant el més amunt possible, que són les més inclinades i menys trillades, i seguim en l’èxtasi, la neu és tanta i tant bona, que a l’encadenar girs amb tanta pendent s’aixeca per sobre l’espàtula fins per sobre el genoll. Com que el Dani ja fa de les seves i casi es despenya, mentre es recupera em dóna temps a fer 2 fotos més:

Desde Siviez tornem a Chassoure per fer un Vallon d’Arbi, mare meva, això és immens, tot una vall verge de remuntadors sense patejar ni foquejar, encara quedem moltes traces per omplir. Arribem a la Tzoumaz amb el pet al cul perquè ens xapen l’enllaç. Arribem a temps pels pèls, i encara ens dóna temps de tornada a fer una bacombe en firn snow (està encarada al S). Com dirien per allí: “Quel bonheur”. Satisfets per la meravella de no trepitjar cap pista en tot el dia ens n’anem al jacuzzi del nostre hotel de 5*:

L’endemà ens dediquem a fer alguna de les canals d’Attelas, que també tenen molta tela, n’hi de “tots” els tipus desde molt difícils fins a impossibles, jejeje.

Degut a la calor les orientacions encarades fats al sol tenen una capa de regel per sota de 2300m, així que decidim buscar bona orientació, i així anem a la cara NO del Mt.Gelé, la que dóna a Attelas a on trobem més canals amb neu pols i bona quantitat. Fem 3 voltes fins que les trillem bastant.......Al final del dia l’acabem amb un Col des Mines a on sorprenentment tot i la calor, buscant un racó cara N trobem polseta, per acabar a Verbier en firn.

Tot i la colla de i freeriders que viuen i esquien a Verbier, hem estat capaços de trobar les nostres línies, i amb unes foques i petites aproximacions encara tindriem powder per dies, per això la conclusió de Veurb és el lema que li hem batejat: A VERBIER TOTHOM TÉ LA SEVA LÍNIA...