Life is easy: EAT, SLEEP, and SKI

Us envejo!!

2010-11-21T03:40:00.000+01:00

"Simple i llanamente"....Als que avui heu iniciat la temporada, des de l'altra banda del món us envejo, i molt, pensar-hi encara m'enyora més, siusplau, dediqueu-me alguna baixada!

De moment l'únic blanc que veig és la boira matinal, SEMPRE, i quan dic SEMPRE vull dia cada dia hi ha boira. Ara que ja és primavera avançada a mig matí s'obre el cel una estona i surt el sol unes hores, però jo el què enyoro és el sol matinal reflexat sobre un capa de neu caiguda la nit anterior.

No m'espereu per començar temporada, jo tampoc ho faria.....

Us desitjo un bon inici de temporada

2010-10-22T20:28:00.001+02:00

Companys, el fred ja comença a notar-se, tothom comença a estar nerviós, expectant per saber quan arribarà la neu.

Per la meva part, per motius laborals, ja us aviso que tindré un inici de temporada tardana, fins a Nadal no em podré posar uns esquís, us desitjo que vagi molt bé l'inici.

Això sí, intentaré matar el cuquet algún cap de setmana acostant-me i gaudint de vistes espectaculars com aquestes, somiant que algún dia els baixaré, i amb una mica de sort pujar el meu primer 5mil..

Off-snow.......CAMPIÓ D'ESPANYA PESCA AIGUA DOLÇA 2010

2010-07-15T09:41:00.000+02:00

La pesca de competició d'aigüa dolça és l'altra "bogeria" que tinc, i aquest cap de setmana passat va arribar el moment culminant quan després de dues mànigues quasi perfectes vaig acabar CAMPIÓ D'ESPANYA, i subcampions per seleccions:

Així, els dos primers classificats vam obtenir plaça a la Primera divisió nacional.

I el setembre els 34 integrants d'aquesta primera divisió ens jugarem les places per als campionats del món i d'europa de l'any vinent.

Jo, de moment, aconseguint la permanència en aquest selecte grup (dels 34 mantenen la categoría els 18 primers) ja estaria més que satisfet. Sinó masses èxits en un any per assumir-los!!! jeje...

Aneto (3404m).......gran fi de festa de la temporada!!

2010-06-01T21:08:00.002+02:00

Aquesta temporada ens quedava un tema pendent, fer una clàssica de l’Aneto fins Aigualluts. Tot bon Pirineísta ha de peregrinar regularment al sostre dels nostres estimats Pirineus, i això és el què ens proposàvem tota la gent que durant tots aquests caps de setmana de la segona quinzena de maig hem omplert la Renclusa i la Besurta.

Dissabte 29 va ser el dia, pintava una meteo radiant i amb la possibilitat de neu recent de la jornada anterior (cosa que es va quedar a mitges). Així que divendres al vespre vam pujar a Renclusa per dormir-hi, cosa que vam fer a pesar que alguns “ossos” volien impedir-nos (sempre he dit que quan un refugi és ple, el millor mètode per dormir és beure’s un parell o tres de copes de vi durant el sopar....dorms com un tronc, jeje)

De bon matí el despertador sona ben d’hora, 4.45AM, dempeus, a esmorzar, i llestos. Quan ja estàvem quasi a punt ens trobem amb en Sergi (Serguei pels foreros del “malalts de neu”) i l’esperem per sortir plegats ja passades les 5.30AM. Encara és de nit, però la Maladeta ens saluda el bon dia

Osti, no sé què em passa, no sé si és que no estic acostumat a tanta gent, si és que m’he acostumat a esquiar amb els agonies del Nando i el Dani, però vaig amb una espècie de neguit que si veig algú davant l’he d’avançar...com si aquests m’haguessin de prendre la neu. Així que el Sergi té un problemilla amb les pells i naltros amunt.....Ens atrapa el sol, parada breu per posar-se cremeta i amunt, aixecant una mica el peu que sinó arribarem rebentats a dalt!!

De sobte, sense ni adonar-nos ja encarem la diagonal al Portilló superior, a on arribem en 1h45m.....Ara si, parada “tècnica”, a menjar i a esperar una mica. Ja sóc conscient que la possibilitat de neu pols ha desaparegut de moment, sembla que la nevada del dia anterior va ser massa humida, i amb la nit freda i serena s’ha endurit tot, així que no hi ha pressa perquè el sol encara li falta per deixar les coses al seu punt. Mar de núvols al cantó francés.

De del portilló superior la clàssica imatge de la glacera i el cim de l’Aneto

Un zoom per contemplar la quantitat de neu que ens espera allà dalt. Quina imatge més maca que ofereix l’esplendor nivosa de l’aneto al maig.

Tot i que en uns minuts començar a arribar gent veiem que els Sergi encara no arriba, així que per estalviar-nos el tap decidim baixar el Portilló i seguir amunt fins el Coll de Corones (3198m).

En una horeta més arribem a Corones, i veient que a la neu encara li falta una mica doncs ara sí que ens entaulem i mengem tot gaudint del dia i de les vistes. Curiosament la pujada s’ha fet molt menys dura que l’any passat, l’hem gaudit força, són dies d’aquells de primavera que fan afició.

El Sergi arriba al cap d’una estona comentant-nos tot el lío que havia tingut amb les pells, però també havent pujat a un bon ritme. Ja només queda l’última esforç, els últims metres, que és a més a més a on s’incrementa la pendent i sumat amb l’alçada es veu com molta gent comença a patir de valent.

Finalment arribem a l’avantcim molt contents i satisfets. Ara ja només queda Mahoma i arribar a la creu.

Mentre ens traiem els esquís de cop arriba un grup força nombrós, que sumat amb el que baixa del cim, formen un petit tap a Mahoma, i a mi, m’entra l’ànsia de calçar-me esquís (jeje, us ho poden dir els companys, que en aquell moment semblava foll, només tenia al cap calçar-me esquís i avall, calçar-me esquís i avall.....jajaja, ho sento, però sóc així, no m’ho tingueu en compte). Així que trec pells, les guardo, em preparo, aixeco el cap i veig que ells ja estan a la creu sense complicacions i llavors em regalo amb una baixada solitària, en aquell moment no hi havia ningú més baixant-la (normal, estava tothom col•lapsat a Mahoma, jaja) començant amb uns metres de 1 dit de neu pols sobre base dura, llavors uns 200m de crosta immunda que passo el més ràpid possible, per acabar amb els últims 600-700m de papapow a on m’accelero i em deixo anar gaudint aquesta última part d’una sola tirada com si fos la primera de la temporada. Esbufegant i amb les cames cremant, satisfet, m’estiro en una roca al sol......contemplatiu, rememorant dins meu imatges d’aquesta esplèndida temporada, mentre espero que baixin el Sergi i el Roger.

Gràcies a tothom amb qui he tingut el plaer de compartir baixades, muntanyes, pujades, suor........ I felicitats alhora per gaudir-les tant com jo.

Al cap d’una bona estona ens retrobem comentant la jugada i acabem de baixar fins a on ens permet la neu, a uns 2100m. Mirant amunt encara ens saluda la neu i l’esquí, en canvi mirant avall ja aflora la muntanya estival

Ara ja queda la penitència a una gran jornada, arribar caminant a la Besurta, a on xino-xano tardem quasi una horeta; però que la bellesa de la zona fa que tampoc sigui tanta

Bonus Season 1: Estaragne (3006m)

2010-05-25T22:43:00.002+02:00

Després de varies setmanes al dic sec ja sigui per la meteo, o per altres temes, ja em feia pensar que segurament la temporada ja estava finiquitada per mi, però finalment, tot i no poder acompanyar al Dani&Co. al Montblanc (des d’aquí moltes felicitats per baixar la Nord del Montblanc nanos, sento enveja sana companys), doncs almenys vaig poder aprofitar un bon diumenge d’esquí.

Després de parlar amb Renclusa i dir-nos que a part d’estar a tope, tenen gent en llista d’espera, doncs decidim buscar altres horitzons, menys massificats i amb bones possibilitats. Així que de cop em ve a la memòria la zona del Neouvielle, mail a l’oficina de turisme i perfecte, han obert la pista fins al Lac d’Oredon aquesta setmana (sinó l’aproximació és poc més que impensable, ja que la carretera queda tancada a Fabian mateix). Trucada a la Gîte, i sorpresa, tenen lloc de sobres, no tenen cap grup d’esquiadors i és que això de tenir tancat el túnel de Bielsa fa que la zona estigui molt més tranquil•la.

El cim que tenim pensat és l’Estaragne, que combina una de les millors baixades de la zona amb una ascensió molt directe. Així que dit i fet, matinem de valent i amb el cotxe arribem sense problemes tot i que al llac d’oredon hi ha un indicador de “route barre” però en canvi no hi ha res que bloquegi el pas (suposo que deu ser més per tema de treure’s responsabilitats que altra cosa). Des d’on deixem el cotxe, a 2050m, la neu és present, només haurem de caminar per un pla uns 10minuts per tenir continuïtat total de neu i començar a foquejar

L’Estaragne s’il•lumina ja de bon matí rebent el sol de maig (no són ni les 7 del matí)

Comencem a remuntar el fons de la vall amb una neu endurida però no del tot, que ens permet avançar bé sense necessitat de ganivetes. Quan arribem a la cubeta a sota del cim la pala E-NE ja està completament al sol.....ens haurem d’afanyar per trobar-la en bon estat, almenys sabem segur que amb aquest solano dura no estarà!

Toca fer una diagonal per accedir a la pala que a l’hora que arribem no té cap problema, però ull, és una zona relativament exposada si es passa massa tard, les restes de purgues i allaus de fusió ho denoten. El Roger i el Gifratxu comproven que “coliflors” d’allaus gelades no és lo més agradable de creuar, però tot és qüestió de pràctica....jiji, ric bastant veient-los... ;P;P

Ara si, ja encarem les pendents que donen la fama a l’Estaragne, sostingudes fins al cim (deu rondar els 30-35º) i que faran que la baixada sigui deliciosa

I en menys de 3 hores xino-xano desde que hem sortit del cotxe fem cim.

Al cim hi cabem justos els 3, ben petitó, però tampoc fa falta més, només ens hem creuat amb una persona durant tot el dia.....Tranquil•litat absoluta, gaudim de les vistes que ofereix el balcó.

Mirant cap al Sud, el vallon de Badet amb força neu, a una banda l’estació de Piau-Engaly a l’altra el Soum de Salettes i culminant al fons de tot la Munia (3133m)

Per fi podem contemplar els barrancs que sempre veiem des de Piau, però ara des d’una perspectiva millor......compte no relliscar al fer la foto!!! Algun dia també baixarem per aquí, segur que alguna línia hi ha, 1200m de canal de no res!!!

Cap al Nord, encara més carregat de neu, tota la olla de Campbiel, amb el rocós Pic Long (3192m) al nord, i just a l’E el Pic de Campbiel (3173m), que si es vol en una miqueta més de 1 hora més des de l’Estaragne es pot anar i tornar aprofitant per esquiar la maca pala somital

Havent recuperat forces ja toca pensar en la baixada. El llac d’Oredon presidint el fons

El Guifré in action!! Aquest any no us queixareu, han sortit més fotos d’acció que anys anteriors.

La neu doncs segurament està en el millor moment del dia, ja que en alguns punts més mal orientats està un pèl passada, i en canvi en altres més obacs comença a donar joc, amb lo qual és el compromís ideal que ens regala amb bones corbes. Això sí, s’ha d’esquiar amb velocitat i “treballar” una mica.

Arribats a baix girem la mirada per reviure altre cop el descens i quedar satisfets també d’haver agafat una variant a la segona meitat de la pala de dalt, molt directe i sense ni una traça. Bona feina!

En resum, bona jornada, ja dins de la “bonus season” que dic jo, que són totes aquelles esquiades a partir del 15 de maig, que ja són de regal, de més a més, de recrear-se amb la sort de seguir tenint neu i condicions

De retorn, de camí a la vall d’Aran el dia ens ofereix imatges de postal, com aquesta dels Gourgs Blancs i Perdiguero sobre els verds boscos propers a Loudenville, a les primeres rampes del col du Peyresourde. Un espectacle

Eriste (3056m)

2010-04-13T18:44:00.002+02:00

Quan al llarg d’una temporada s’acumulen tants dies bons, tants descensos per recordar, tants moments inoblidables, es fa difícil jornada rere jornada mantenir la motivació, és com si t’acostumes a menjar de carta fina i llavors de cop et diuen que només pots escollir menú. Per aquest motiu és quan a final de temporada s’han de seleccionar millor els dies i objectius.

També costa mantenir les ganes de fer fotos, de pensar en quines poden quedar bé, de pensar en escriure alguna cosa que tingui un mínim d’interès per algú. Al final de les jornades t’adones que s’han quedat a l’aire fotos que no has fet, imatges i sobretot moments que només quedaran gravats al nostre cap. Ho sento, no sóc un professional.

Ho he de confessar, sí, aquest diumenge no tenia excessives ganes per motius varis, intentant buscar qualsevol excusa per fer una altra cosa, o millor dit, per no fer res; però com que el grup arrossegava doncs vinga, cap al monte! I Així vam conèixer una vall preciosa, a on mai hi havia estat, vam baixar per un dels millors descensos de la temporada, i vaig tornar feliç; feliç perquè una bona baixada junt amb bons amics tornen a motivar a qualsevol. Feliç perquè aquests moments compartits ni es compren, ni es poden explicar. Per això com deia és tant important fer una bona selecció, per no caure en la rutina i la mediocritat que fan decaure les ganes.

Ens vam acostar al massís del Posets per la seva vessant oest, per Biadós. Però no per fer el Posets, sinó per anar cap als Eristes i tastar la baixada per la seva coneguda cara nord.

Ens llevem d’hora, contents i animats per com el Barça segueix en la seva línia, batent rècords, i guanyant de nou al Bernabéu. Però per A o per B no sortim tant d’hora com ens agradaria, cosa que finalment va jugar a favor nostre trobant la baixada en les millors condicions del dia

El Posets (3375m) i Espadas (3222m) encara endormiscats

A les granges de Biadós ja no queda ni gota de neu (cara sud i solana), però a la banda de davant, el bosc orientat a nord encara està tot nevat fins a 1600m, així que ens toca caminar mitja horeta fins a trobar neu contínua

No coneixem la zona, però tampoc fa falta, el sol ens marca els nostre objectiu

Creuem el pont (1820msnm) i just llavors començar l’ascens de debò, pugem per una àmplia canal per la dreta del Puntal de Barrau, castigada per allaus que semblen de fa moltes setmanes perquè tenen molta neu acumulada a sobre. Aquí ens comença a tocar el sol i escalfa de valent!!

Un cop arribats a l’ibón de es fa una diagonal a esquerra passant per l’ibón de lleners ja a uns 2500msnm. En aquest ibón veiem una pértiga de medició de ERHIN que marca 270cm de gruix, quina temporada per aquestes contrades!!

Ja desde l’ibón de Lleners s’aprecia el cim, al qual arribarem rodejant la cresta per l’esquerra, però per aquesta cara fa una pinta també.....

Encarant la pala final

Arribats a una bretxa la gent deixa els esquís per acostar-se per una última pala força pendent fins a la roca a on toca crestejar. Decidim que no podem perdonar ni un sol metre i ens arribem amb els esquís a l’esquena a peu de cresta. Des d’aquesta banda bonica imatge de Cerler i la vall de Benasc

Esquís fora i a pujar la fins al cim, en el meu cas pujo per les roques fins a l’aresta pròpiament dita, i al veure el percal decideixo que m’ha entrat gana i no em ve de gust fer allò a pèl, així que mitja volta i a esperar que tornin els que han pujat. Aprofito per fer fotos de la zona.

Espectacular aquesta amb las Tres Sorores, Munia, Vignemale i en primer terme la piràmide de la Punta Suelza

Just davant la mole de pedra de Las Espadas amb el Posets treien el cap per darrere

I al N i NO muntanyes i neu per totes bandes!

Reagrupats de nou ens preparem pel millor moment del dia, la baixada. Primers girs just sota el cim pendents però amb neu pols de molt fàcil esquiar, per reagrupar-nos tots i fer la pala somital amb deliri. Com es conserva la neu pols, mmmm....m’agrada! Alguns girs més avall ja passa a papapow, i l’engorile és considerable. Arribats a l’ibón de Lleners ho tenim clar....la propera per la zona farem alguna “variant”, jeje....

Decidim baixar directes, per l’altre costat del Puntal de Barrau, com marca el llibre de Faura&Llongàs com a variant, un espectacle de baixada que a la part final s’emmerda una miqueta i hem de saltar alguna roqueta petita i algun tub estret per arribar al riu. Aquí la meitat del grup retrobem a mà esquerra un camí que ens retorna al pont, però els altres han baixat massa.....¿¿??¿¿??...Els esperem al pont i els veiem arribar pel riu amb els pantalons molls fins al genoll., jajaja, sí és que no en tenen prou en fer esquí de monte, que ara el freeride és també fer descens de barrancs amb esquís, jaja... L’austríac va remugant: eztoz catalanez serrr locossss, mi país yo ezquiarrrrr zobre nieveeee, jaja...

Ja des d’aquí tot i encara haver-hi neu, ja és més discontínua, i acabem per posar-nos esquís a l’esquena alguns metres més avall, tot contemplant aquests moments que et regala la primavera, aquests contrastos tant bonics.

Arribem a Biadós a on no hi queda ningú, el refugi també està tancat, bé de fet al refu em sembla que a la nit ja no hi havia dormit ningú i només ens hem creutat amb una parella d’esquiadors en tot el dia. Vall molt més solitària del què ens pensàvem, es respira una tranquil•litat contagiosa, que fins hi tot ens fa mandra plegar veles i marxar d’aquest lloc.

Ara a pensar en la propera.....

Tempestades (3278m)

2010-04-08T00:08:00.002+02:00

Ja s’acaba la setmana Santa d’aquest any, i per vàries raons, tot i tenir tota la setmana de vacances he esquiat menys del desitjat. D’altra banda volíem acabar-la amb un descens dels bons, amb “pedigree” i a la vegada aprofitar per retornar als Anetos-Maladetas, al rei dels Pirineus.

Dit i fet, el mal temps previst per diumenge fa que el dediquem com a dia d’aproximació, intentant acostar-nos al màxim a la zona de Ballibierna. Ja de pujada, en la llunyania, ens emocionem amb les condicions que s’intueixen. En aquesta època i anys humits, el contrast entre el verd a les planes i les muntanyes completament blanques és preciós.

Intentem pujar per Llauset desde el poble de Aneto, però a una alçada d’uns 1900m i encara força lluny de l’embassament la carretera/pista està encara bloquejada per la neu. I em sembla que encara li falta un temps per a poder arribar-hi ja que la zona abans del túnel es veu encara molt carregada de neu.

Així que com que anem amb temps canvi de plans, i cap a la vall de Benasc. Arribem al Pla de Senarta i ens fotem a la pista que porta a pescadors, just aquí hi ha un tros encara nevat al mig del bosc on patinem una mica, però passat això i amb la barrera oberta, mig en broma mig en serio anem provant fins on és transitable la pista....i a lo tonto a lo tonto, apartant alguna “pedreta” del mig aconseguim fer uns 6km!!! Just a partir de llavors comença la neu contínua!! Parada i fonda!

Anem amb la idea d’una circular Tempestades-Ballibierna que a sobre el mapa fa bona pinta, tot i que som conscients que és un tute considerable. Així que ens llevem d’hora i en uns 40minuts arribem a Pescadors, a on el grupet que hi ha passat la nit també es prepara. En aquesta alçada ja hi ha força neu i aquest dia fotia un fred d’hivern

Primeres llums sobre la Tuca de Ballibierna (3062m), quant en canvi tota la vessant E del massís del Posets ja brilla amb força

A l’Ibón de Llosas (2470m), a mig camí de pujada ens enganxa el sol a nosaltres, cosa que s’agraeix

La cara NE de la Tuca Arnau (2814m) té un aspecte de Big Mountain. Com ens agrada imaginar descensos impossibles encara que després no siguem capaços de ficar-nos-hi.

Superat l’Ibonet de Llosás (2500m) es fa el gir a esquerra per encarar la “pala” del Tempestades. Les primeres voltes amb molt de compte perquè el vent del dia anterior ha format una placa i som els primers en passar, superat els primers metres la pendent suavitza i es converteix en un ascens llarg, veus el cim en tot moment però sembla que no arriba mai!! I les muntanyes del voltant de mica en mica s’empetiteixen

Per arribar al cim esquís a l’esquena, ja que el tub final tot i ser molt curt és força dret, fins hi tot en algun punt deu arribar als 45º

Finalment, amb una mica menys de 5h des de que hem sortit del cotxe arribem al cim, i ens podem agenollar de nou davant del nostre Rei Aneto

Per variar, com desde qualsevol cim del cordal Aneto-Maladeta, les vistes t’empetiteixen. No sé, són uns pics que sempre em fan sentir molt petit.

Mirant cap al SE, aspecte esplèndid de la zona de Boí-Taüll darrere del Russell

A l’Est l’espectacular cresta de Salenques, i tota la zona d’Aigüestortes

El pati per la cara NE és considerable, al fons es veuen els Aigualluts, per aquella banda la neu brilla d’una manera que fa pensar en com gaudiran els afortunats que baixin de l’Aneto

Mirant al SO, Ballibierna i darrere seu Cerler, tant la zona actual com la zona prevista per l’ampliació, totalment plenes de neu.

Cap a l’O, infinitat de Pirineus, però sobretot el Posets (3375m) dominant l’horitzó

Se’ns ha fet un pèl tard, tot i que encara anem sobre l’horari factible per enllaçar la circular, veiem com la cara E del Ballibierna, que és per on preteníem pujar està començant a purgar, i tampoc coneixem ben bé l’estat de la cresta. Amb lo qual decidim que gaudirem del descens continu fins a Pescadors. Ens calcem els esquís al cim, tubet amb bon firn, i després palote amb polseta en alguns punts una mica encrostada, per un cop passat l’ibón de llosás enllaçar torrents i ja bosquet més pla fins a pescadors, per arribar-hi sense quasi remar Una delícia de baixada

Un altre cim i una altra bona baixada al sarró, em sembla que ens estem mal acostumant, baixades d’aquestes, de més de 1400m de desnivell no es troben a qualsevol lloc. Especialment la pala de dalt, que són quasi 800m continus des del cim.

Recollim ràpid i avall que fa baixada. No sé què fot més por, si alguna de les baixades per on ens posem, o passar amb el cotxe per la pista de pescadors, amb les pedres que cauen des de dalt, que t’imagines el cotxe com una bitlla empesa per una roca al fons del barranc!!

Intent Canals Falcobí

2010-04-05T19:24:00.000+02:00

Divendres de Pasqua tornem a Andorra, si és que és casa nostra, i això fa que al haver-la vist i recorregut tantes vegades aquest any, sempre ens vinguin al cap opcions i possibilitats de bones baixades. A part, que per activitats d’un dia, és ideal per la nul·la aproximació.

Fa un mes, des dels Aspres de Banyells vaig visualitzar les canals del Falcobí, a la vall de Rialb, vam intentar fer-ne recerca però no vam ser capaços de trobar-ne ressenyes ni descensos esquiant, així que ens guiaríem una mica per les fotos que havíem fet i amunt!! Ja d’entrada mala senyal, l’últim mes ha estat poc nivós a la zona, i això es notava ja només entrar a la vall, quina diferència en l’espessor en tant sols 15dies, queda poca neu al pàrking de Sorteny! Fa 15 dies, al pujar l’Estanyó encara hi havia murs de neu envoltant l’aparcament.

Pel camí de pujada es fa evident la disminució d’espessor, i fins hi tot la pèrtiga situada a uns 1850mm quasi no n’hi ha, quan fa un mes tenia vora 80cm i era constant a tot el pla

La primera canal, la més “senzilla” es veu contínua, però ja força més estreta, en canvi la central sembla que ha perdut la total continuïtat que tenia, i també es veu més estreta. A la base de les canals, a uns 1900m, apareixen força clapes.

De totes maneres decidim tirar amunt, fa un dia tapadot i fred, amb lo qual esperem trobar la neu endurida per pujar amb seguretat.

Arribem a un primer estretament, on ja veiem com estan les condicions, en aquesta zona en concret hi ha poc espessor, de fet a vegades el piolet toca herba, i la neu està força podrida ja que segurament la roca s’ha anat escalfant amb el sol i ha anat fonent la base.

Seguim pujant i a mig camí trobem un segon estretament a on per una banda hi ha gel no massa ben format i sentim com corre l’aigua per sota, i per l’altra banda hi ha la neu més podrida que trobem, t’enfonses per sobre del genoll en un parell de passos. Tot i que el Dani passa bé, no ens refiem del gel ni la neu i traiem corda per assegurar el pas. Un cop superat, al guanyar alçada la neu s’endureix i ja es puja amb seguretat fins a dalt de tot. Força pendent i exposició en aquest punt.

A mitja canal magnífiques vistes de la cara N de l’Estanyó

Sortida al cim, no és un cim en si, ja que forma part de la carena del Besalí, però queda una mica més elevat, estem a uns 2500m. Entre una cosa i una altra ens ha costat més de dues hores superar els quasi 600m de canal. (Ja ressenyaré amb més detall les canals quan puguem dir que les hem baixat esquiant, de moment la feina ha quedat a mitges)

Des del cim bona vista de la vall d’Ordino, i de la mole de la Font Blanca just davant

Ens remirem i remirem la canal de baixada, el cor ens diu una cosa: avall!!! I el cap ens fa dubtar. Finalment després de l’entrepà i meditar-ho fem quorum i decidim que ja tornarem quan tinguem continuïtat total de la canal i unes condicions més estables, ja que en algun tram on la neu estava podrida i amb poc gruix al esquiar-la fort i carregar pes podria arribar a esllavissar, passant bé el primer i deixant un marrón als següents.

A més a més, traiem el cap per la cara N i veiem pow!! Com canvia en aquesta època segons orientació! Li deixem l’honor de petar la canal al Nando i no ens ho pensem gaire.

Arribem fins al “desaigüe” del fons de la vall, a uns 2000m, i collons, quina neu més bona que hem trobat, polseta de primavera!! Així, que com que el dia ha estat fred i no passa res per allargar la jornada una mica decidim que hem de ratllar de nou la cara NE del Besalí, així que tornem a posar pells i de nou Amunt! Pel camí de pujada observem l’estrip que li hem fet abans a l’entrada

I, a més a més, els sol i núvols de la tarda ens regalen amb un “halo” solar complet i preciós, que sumat amb no trobar a ningú en tot el dia donen un toc místic al dia.

Arribem fins a un replà just abans del Besalí i de nou avall que fa baixada, a gaudir de 500m més de pow primaveral. Amb 2 baixades, entre el Nando, el Dani i jo, hem abarcat quasi tota la zona, jeje, si algú puja avui abans de la nevada prevista per demà, pensarà: “cuanto cabrón”....

L’hora i també el cansament marca que ja toca plegar veles, tot i que per ganes faríem un altre descens, així que desfem la vall de Rialb per arribar al cotxe de nou passades les 17h...i de nou un molt bon dia per Andorra.

Circular Panticosa-Sallent vía els Infiernos (3083m)

2010-04-03T17:06:00.004+02:00

Havent visualitzat una mica la zona de primera mà el dia anterior fent el Garmo Negro, ara toca una mica més de dificultat i realitzar l’ascens als Infiernos pel corredor sud. Però a més amb l’alicient d’encadenar tota la baixada pel torrent que mena fins a Sallent de Gállego, així que estem parlant d’uns 1450m d’ascens, i uns 1700m de descens, tot i que la part final fins a Sallent, que es troba a 1300m, ja està pelada.

Així que matinem força perquè sabem que la meteo ens perseguirà tot el dia, resseguint la primera part de la pujada del dia anterior. A mitja pujada ens decantem a la dreta a buscar el Collado de Pondiellos a uns 2800m

També observem com va quedar els descens després del pas de la gent del dia anterior, jeje, sort que nosaltres vam “obrir” bona part de la baixada. Jo crec que si ara obro una entrada dient que hem fet heliesquí i ensenyo aquestes dues fotos, cola....jeje

A mig camí ens troben a un “mañico” molt autèntic que puja amb el seu gos i a part d’intercanviar comentaris, doncs s’apunta al nostre pla i compartim el dia plegats. En unes 3 horetes anar fent ens plantem al coll.

Aprofitem al coll per reagrupar-nos i menjar mentre comentem la jugada i observem els Infiernos

Ens acostem al peu de la canal sense tenir-ho gaire clar, tot i sortir d’hora el temps ens està atrapant i al no sortir el sol amb força tota la cara S presenta una crosta, que tot i que no es trenca fàcilment, més aviat esquiant no es trenca, té amagat sota seu una sorpresa.....desenes de centímetres de “porexpan” incohesiu. Segurament a dins la canal amb el pendent que té tot això potser estaria purgat, però de totes maneres, la crosta i l’estat de la neu, sumat sobretot amb el factor que els núbols ja ens impedien bona visibilitat decidim tirar avall i no esperar que empitjori.

Bona vista sobre el Pic Tebarray (2913m) amb una pala frontal molt maca que desemboca directe al Torrent, així com també del gel a la NW dels Infiernos, no sabia que hi havia una petita glacera¿?¿?

La part alta, doncs un descens per aprendre tècnica de com baixar en crosta i amb llum plana (no us fieu de les fotos, que estan “tocades” una mica perquè es vegin bé), després més avall ja entre les parets del torrent feia que tinguéssim una sensació de relleu i la neu ja estava tova. Ara si, a gaudir!!

Per arribar al “fondo valle”, i començar la penitència després de l’espectacular descens. Ara toca un llarga diagonal seguint el fons de la vall, i a més descalçant molts cops els esquís per travessar torrents que ja han fos els passos amb neu

La neu més o menys contínua s’acaba a uns 1500m, així que els 200 que falten és una espècie de freeride d’herba pel mig de les feixes sobre Sallent.

I aquí s’acaba el periple per un Pirineu no tant llunyà com ens pensem, i aquest any carregadíssim de neu. A la tarda comença a ploure a Sallent, i les previs són dolentes per fer travessia, així que pleguem veles i tornem a casa. Ben fet, perquè l’endemà comprovem que s’havia passat el dia nevant i acumulant vora 30cm més...

Una salutació per l’Àngel, encantados de conocerte!!!
Aquí teniu el link amb el blog que porta i els seus àlbums de fotos, aquest any porta més de 32.000m de desnivell!!! I potser ara que publico això ja en porta uns quants més! Això si que és viure i muntar-se la vida per gaudir-la!! Que són dos dies:

http://www.pirineosordesa.com/blog/

Garmo Negro (3066m)

2010-03-31T02:31:00.001+02:00

Després del descens de la canal de l’Alt a Andorra tenim la sensació d’un objectiu complet, això fa créixer alhora les ganes de “sortir” del Principat després d’haver-lo trillat força aquesta temporada. Així que aprofitant que tenim uns dies marxem a l’altra punta dels Pirineus, en concret a Panticosa. Aquesta temporada està sent èpica en quantitats de neu ja que estem tenint entrades de SW de forma repetida de tal manera que no deixen de carregar de neu la zona.

La idea inicial era encadenar refugis durant 3 dies per fer una circular, però les previsions de meteo ens fan avortar aquest pla per fer sortides de dia. Així que dormim al Balneari de Panticosa amb un espessor considerable (60-70cm) tot i ser només a 1630m.

Diumenge al matí i sense conèixer la zona ens decantem per un dels “clàssics”, el Garmo Negro, de 3066m.

Comencem amb esquís a l’esquena tot i tenir neu des del Balneari, per un caminet dins del bosc de mal foquejar per com està la neu i pel caminet en si, que amb la neu dura del matí es puja molt bé a pota. Un cop superem els primers 200m el bosc s’obre i veiem lo carregat que està tot aquesta temporada

La Peña Gabarda (2612m)

Una canal temptadora

El dia s’alça sobre la zona de Brazato i Foratula.

L’ascensió és força directa, sense complicacions ni pel què respecta a seguir l’itinerari ni en dificultats fora del normal. Quasi en tot moment es veu el cim del Garmo Negro.

Però com que en aquesta vida la cosa més senzilla pot esdevenir complicada, a partir de uns 2100-2200m, la neu recent dels dies anteriors ja humitejada una mica (estem en orientació E) comença a enganxar-se a les soles i dificultar el lliscament, a un parell del grup per algun motiu X els pans són considerables i fa que el ritme decaigui un pèl. Tot i això les ganes i l’espectacular paisatge ens empenyen amunt.

A l’altre costat es veu algun grup arribant al Circo de Brazato, suposo que amb l’objectiu de pujar al Baciás.

Cap al S, la Sierra de Tendeñera ens recorda d’alguna manera el nostre estimat Cadí

El Balneari, ja amb el sol apretant queda força avall!

Finalment, sense pressa, però sense pausa ens plantem a un collet final, i fem la pala somital per l’aresta; a on fa una temperatura perfecta per fer l’entrepà mentre esperem que el grup arribi al complet!!

El cim del Garmo Negro és una fina aresta amb barrancs a totes bandes a excepció de la pala S per on hem pujat. Mirador fantàstic de la Vall del Tena i del Pirineu Central, treient el cap pels barrancs que el flanquegen ens delim imaginant-nos traçant l’immaculada olla NW, amb un pinta de powder....

Al N, el Balaitous

Al E, la mole del Massís del Vignemale

A la llunyania una mica més al S, Taillón i Perdut

A SE els Foratulas y Brazato que veiem abans semblen petites muntanyes colgades de tonelades de neu.

Cap a l’altra costa, a l’W, el rocós Midi d’Ossau i Formigal (què voleu que us digui, des de la llunyania em semblava una successió remuntadors en unes zones bastant planes...)

El grup al cim! Marsi, Oscar, Nando, Dani, i jo mateix

Després de quedar-nos tots embadalits davant de nous paisatges, el Nando repetint que ja ens ho deia ell, que havíem de sortir d’Andorra, i el Dani que només veia canals per tot arreu, doncs a gaudir del descens....Aquí de nou ho sento, mea culpa, només tinc una foto i encara gràcies, però ja sabeu que quan apreto les tanques i a sobre hi ha bona neu m’entra una mena de neguit a dins que m’oblido de tot, jeje. Aquí teniu un petit botó de la signatura que li vam fer al Garmo

A diferència del què creiem la neu estava en un estat molt bo, no era pols pols, però si una espècie de pols humida que lliscava i corria molt bé, després a uns 2300m passava a primavera, i ja per sota de 2000 era velcro. La part final del bosc altra vegada esquís a l’esquena ja que per l’estret caminet la neu estava podrida amb alguna clapa i es feia millor caminant. A baix ens esperava una birreta de premi,

Bona iniciàtica a la zona i primer 3mil de la temporada. A la tarda ens acostem a Sallent de Gállego a veure el poblet i connectar-nos per conèixer la previ de meteo. MMMM la cosa no pintava clara, així que matinarem i amunt a veure com pinta la cosa, amb una mica de sort anirem a l’Infern, jeje. ;P

Comapedrosa (2943m) per la Canal de l’Alt

2010-03-18T23:38:00.002+01:00

De nou, avui ha estat un gran dia, gran de veritat, la felicitat per l’objectiu complert ens omple i es fa difícil explicar la complicitat que es genera entre companys en moments així. Aquesta temporada les condicions d’innivació han fet que Andorra esdevingués gran part del nostre terreny de joc fins al moment. Segurament és poc coneguda per aquest aspecte, però ni de bon tros les estacions d’esquí omplen tot el principat i queden moltes valls per recórrer i pics per esquiar.

El punt somital d’Andorra és el Comapedrosa, amb 2943m, a l’extrem nord-oest, i a més a més, es suma a aquest fet que segurament es troba a la vall amb l’accés més “complicat”, i dic complicat perquè el punt de partida es troba ni més ni menys que a Arinsal, a tant sols 1550m, amb lo què es converteix amb una sortida d’uns 1400m de desnivell. Però no només això, sinó que a més, compta amb una de les canals més llargues, estètiques i divertides que podem trobar, ja no només a Andorra, sinó arreu dels Pirineus. Es tracta de la Canal de l’Alt, una canal amb orientació SE amb ni més ni menys que 900m de desnivell!!!! I a sobre molt constant. Una canal de categoria alpina!!

El nostre peregrinatge per valls andorranes ens havia fet observar-la en vàries ocasions. Des del Pic de Pedrons ara fa un mes:

I des de l’Estanyó ara fa tot just 4 dies

Sempre ens la miràvem amb deler, pensant quan seria el moment, ho vam probar fa un parell de setmanes (veure linkconeixent el Comapedrosa, però les pèssimes condicions ens van fer renúnciar, tot i que ens va servir per conèixer la zona

L’evolució de les nevades i el mantell al llarg d’aquesta temporada ha fet que les orientacions SE fossin temibles, molts accidents, masses, en aquestes vessants. Així que finalment, ahir, preveient la mala meteo del finde, i les magnífiques condicions de primavera que ens ha regalat aquesta setmana, teníem clar que avui era el dia, així que ràpid creuament de missatges, veure el partidàs del Barça, i marxem ràpid camí a Andorra per dormir allà i matinar com cal per anar amb el timing correcte.

Ens llevem d’hora i a les 7.00 estem a punt per començar, just quan Andorra comença a despertar

Esquís a l’esquena fins a uns 1700m per la pista orientada a sud i anar fent tranquil•lament fins al replà del Pla de l’Estany. Amb el Pic i refugi del mateix nom tot mig colgat per la neu. La pèrtiga que hi ha al pla indicava 125 cm de gruix.

I aquí comença la pallissa seria; en principi anàvem a fer el mateix camí que l’altra vegada de pujada, per enllaçar la baixada per la canal, però mira cada cop ens agrada més això de pujar per on baixarem, així que al veure la canal allà mateix i amb bona pinta, decidim tirar pel dret i amunt!

Com sempre, les perspectives i el nostre ull ens enganya, el cim es veu allà mateix, i tampoc sembla tant gran com la veiem des dels altres pics. Però només cal apreciar en aquest parell de fotos la magnitud de la mateixa en relació a nosaltres per adonar-nos que és un canaló amb bechamel dels bons

Tal i com s’anunciava de tant en tant entren núvols alts que enteranyinen el cel, quasi millor, perquè el Llorenç és considerable, la neu està dura (no gelada) i els crampons agafen perfectament sense enfonsar-se massa.

A mitja pujada la pendent fa un canvi i es posa la cosa més dreta, de fet, força dreta, sumat a lo què ja portem fa que sigui una pujada exigent físicament. En ascensions d’aquest tipus t’adones del plus de diferència amb altres de menys desnivell, el coco hi pren part i s’ha d’intentar no mirar massa ni amunt ni avall, per no desmoralitzar-te. Agafar un ritme i anar fent, regulant-se i hidratant-se com cal ja que estarem més de dues hores dins de la canal.

Finalment, 4 hores després d’haver sortit del cotxe arribem a dalt!! Ja tenim mitja feina feta, aprofitem per menjar amb calma i tranquil•litat, necessitem recuperar forces, a part, que la baixada creiem que encara pot tenir un punt més bo si esperem

Des del cim el panorama és espectacular. Començant pel sud i girant en el sentit contrari a les agulles del rellotge veiem, el Port del Comte, el Cadí, la frontera amb Catalunya per la zona del Tossal del Bovinar i la Tossa Plana; el Pas de la Casa amb el Pic de Pedrons, Pic Negre, etc. etc. Estanyó i Serrera; FontBlanca, Fangasses i Tristaina amb la divisòria del Port d’Arinsal i pic del pla de l’estany; Montcalm, Pica d’Estats i Sotllo, tota la zona de Certascan i l’alt Pallars amb la Vall d’Aran darrere; un zoom a la vall ferrera; Aigüestortes amb l’Aneto vigilant darrere, Com he dit és un mirador excel•lent.

I com és d’esperar, Andorra als nostres peus!!

I ara bé lo bo!! L’esforç tindrà la seva recompensa, i ara mateix ens espera el millor descens d’Andorra! Ens calcem els esquís just al costat de la creu del cim, per no perdre ni un metre, i avall. El patí és considerable, ja he dit que no és un descens excessivament difícil ni exposat, però hi ha tant de desnivell que els fons de la canal es veu molt petit. I aquest cop, perquè ningú es queixi si que hi ha fotos d’acció!!

Hem enganxat la baixada al seu punt, tant pel dia, com per l’hora. Arribem al cotxe satisfets i contents, però ja surten altres nomes, altres pics, altres racons, nous projectes i vells que tornen a prendre força.

Perdoneu pel rotllo i quantitat de fotos d’aquesta entrada, però és que si no ho feia així no faria honor a la magnitud de la mateixa.

Estanyó's North Face

2010-03-15T09:20:00.002+01:00

Aquest diumenge ens decantem per una altre dels “grans” andorrans, amb la cara nord de l’estanyó com a objectiu del dia; que el Dani ja li havia posat l’ull l’any passat. Després de la dificultat d’aconseguir esmorzar alguna cosa el dia de la constitució andorrana, arribem fins l’aparcament de Sorteny (1750m) força ple, es nota que estem en “temporada alta” d’esquí de muntanya i les valls andorranes estan plenes a vessar de neu. A part d’algun comentari una mica sorneguer respecte la quantitat de material que carretegem, ens posem a la feina per la pista barrada, i en uns 20-25 minuts ja hem arribat al refugi de Sorteny (1969m). En temporada més avançada, amb el cotxe quasi s’arriba al refugi, que queda poc més enllà del final de la pista. El Serrera majestuós apareix ja al fons, amb la cara nord completament ventada, que aquesta si que haurà d’esperar

Passat el refugi i mirant enrere, tornem a fer un cop d’ull al Serrat de Coma Obaga, que ja vam veure la setmana passada des dels Aspres de Banyells, i si bé es veu amb moltes possibilitats, no fa una pinta massa bona en quant a estabilitat es refereix: moltes cornises, moltes purgues, molt carregat i molts graus....quin còctel oi?? Ja trobarem el moment oportú

I ja una cop entrem a la Pleta de la Serrera, just al costat de la cabana que hi ha, a uns 2200m, veiem l’objectiu del dia: la nord de l’Estanyó. Una olla immensa, a on el pendent va increscendo en tot moment, d’una mica més de 450m de desnivell arribant a uns 2850m, al què seria l’avantcima de l’Estanyó.

Seguim dubtant ja que sembla ventat, però decidim acostar-nos al peu de la pala i valorar-ho llavors, veiem que hi ha una zona que sembla dura i ventada, que ha deixat al descobert la última crosta, però pel mig de la pala, tot i fer pinta de ventat sembla factible, així que ho provarem, ens arribarem directes a la franja rocosa, que és on les condicions no semblen tant bones i si és possible des d’allà directes a dalt pel tubet central

Com sempre per aquestes valls, el fontblanca omnipresent

A mitja pujada ens anem engrescant, les condicions no són perfectes ja que hi ha una espècie de crosta de vent superficial de poc gruix, però a nivell d’estabilitat sembla bo, així que decidim seguir fins a dalt.

Un cop ens posem dins la canal superior, el pendent es manté molt constant, i mai per sota de 45º.

Ja apareix la Pica d’Estats dominant l’horitzó.

A partir de la meitat del tub, just a un estretament, la neu empitjora degut a que la zona està més pelada i la neu més dura, però sobretot augmenta la pendent i molt, especialment als últims 50 metres, no ho semblava tant des de baix i la cosa es posa tiesa, així que assegurem cada pas, ben concentrats i un cop sortim a dalt respirem alleugerits. Com podeu comprendre no hi ha fotos, ho sento, però cada cosa al seu temps.

No ens arribem fins el cim que queda just a sobre, però des d’aquí les vistes són espectaculars. Cap a l’est infinitat de pics nevats del desconegut Ariège.

Al nord és un espectacle, quantitats industrials de neu que cobreixen muntanyots com el Font Blanca, la Pica d’Estats, i Arcalís al mig, al bell mig del “paquet” dels Pirineus.

I cap al Nord-Est segueix l’espectacle desde la Pica Roja, fins la Comapedrosa, amb “o Rei” al fons, i la zona dels Estanys d’Angonella i Pic de Les Fonts enmig. Fem un zoom cap al Comapedrosa, contents perquè les condicions de neu primavera que es preveuen per la setmana vinent segurament faran les delícies en descensos orientats a sud.

I ara toca baixar, després de fer un mos i avaluar les condicions que hem trobat pujant, som conscients de l’exposició que hi ha a l’entrada amb la neu més dura i la forta penta (segurament per sobre de 50º just a l’entrada), així que finalment decidim baixar-ho però ens assegurarem fins a superar aquest punt.

Dit i fet, preparem material, baixa primer el Dani muntant el tema, s’assegura i és el meu torn. Recullo material, un parell de girs, recullo més material, i al fer l’últim gir just a l’alçada del Dani no sé com però em sembla que pico amb un tros de neu dura, em desequibilibro i caic. M’aguanta la corda, bufff, però un esquí surt a 200km/h canal avall, nooooooo!! Per sort, al primer estretament l’esquí surt volant i queda clavat a la neu. Així que em tocarà baixar uns metres amb crampons fins a recuperar-lo.

Això ho hagués pogut obviar, i explicar que ho hem fet tot perfecte i ha estat una baixada d’escàndol de dalt a baix, en canvi prefereixo mostrar-ho perquè veieu que no sempre tot són flors i violes, per tant cal avaluar les condicions en tot moment i la seguretat ha de primar davant de tot. Quan es vol fer aquest tipus d’esquí ens hem d’ajudar de tècniques d’alpinisme i sempre tenir un pla B, perquè es pot cometre un error i més quan les condicions de neu no són les òptimes. Mantenir la calma i no voler córrer per sortir lo abans possible dels “fregats” també s’ha d’aprendre. També una altra cosa que hem après avui és que dilluns mateix aniré a comprar una cinta per lligar els esquís a la cama per quan ens posem per llocs així, és un marrón considerable perdre un esquí i veure’l com arriba al fons de la canal centenars de metres avall, sort que avui s’ha parat als pocs metres.

Hem perdut força estona entre una cosa i altra, però un cop recuperat l’esquí no ens ha impedit gaudir del resta de baixada descarregant la tensió acumulada

A partir d’aquí avall que fa baixada acabem de gaudir d’una neu pols molt bona per dins el bosquet i enllacem amb la pista fins al cotxe, quan arribem ja no queda ningú a l’aparcament, normal amb l’hora que és.

Circ de Pessons

2010-03-09T00:52:00.000+01:00

Diumenge “comme d’habitude” toca buscar una miqueta més d’adrenalina, sortim sense rumb fix i finalment intentant encertar bones condicions; acabem a Grau Roig direcció el Circ de Pessons, amb l’intent que no ens atrapi el mal temps previst i per veure el què es cou per allà. Ja des de l’aparcament de Grau s’intueixen bones condicions cap a la zona de Montmalús, pillows!!

En uns 30 minuts ja som al llac del Cubil des d’on comencem a buscar l’objectiu del dia. Sembla que hi ha quorum, s’intueixen bones condicions a la punta E de Gargantillar (2864m) i al pic de Ribuls (2820m).

El Pic de Ríbuls té opcions molt maques. Seguim sorpresos per una méteo inesperada, ni un núbol, res fa presagiar el canvi de temps que s’acosta, de totes maneres l’Edu s’encarrega que el ritme no decaigui mai.

Un cop al circ de Pessons, a quasi 2500m, per tant bona alçada que garanteix condicions fantàstiques de neu, hi ha moltes canaletes maques a la zona, no molt llargues, però per la proximitat i punt de partida de la zona fan que tranquil•lament es pugui plantejar una sortida que n’encadeni unes quantes. Mirant al nord tenim les canals que baixen per la cara S del pic del Cubil (2833m)

Mirant al E, s’entreveu la baixada per la N del Pic de Pessons (2858m).

I mirant al S, les mencionades punta Est del Gargantillar (2864m) i pic de Ríbuls.

Decidim pujar pel coll de Ribuls, comencem foquejant, però entre el pendent i que sota la neu nova hi ha una capa dura que fa que llisqui una capa sobre l’altra i els esquís no “aguanten” a la pendent. Així que esquís a l’esquena i amunt, a la zona mitja de la pujada hi ha una pendent maca.

El temps canvia de cop, es tapa i començar a nevar, així que sabent la previsió que diu que la cosa ha d’anar a més, un cop a dalt decidim baixar per on hem pujat i fins un altre dia....Llàstima de la poca visibilitat a la baixada (la foto us enganya, que estan força retocades perquè siguin acceptables i es vegi algo)

De tornada a Grau, el temps encara aguanta i podem buscar algun raconet de pow, així com mirar al Montmalús (2782m) des d’una perspectiva poc habitual i que descobreix un altre tresor amagat, la canal NO, totalment purgada, però que segurament degut a l’orientació, alçada i previsió de nevades encara serem a temps de fer aquesta temporada. Ara si que ja tenim un pla definit per tornar a la zona i fer-ne una bona trillada!!

El Aspres de Banyells, vall de Rialb. Andorra of course

2010-03-07T21:30:00.000+01:00

En el nostres afany de la cerca constant de bones baixades, amb continuïtat per lliscar, amb orientació per trobar bona neu i sobretot amb la il•lusió d’anar redescobrint zones que tot i la seva proximitat mantenen la tranquil•litat hivernal vam aprofitar el bon dia de dissabte per endinar-nos a la vall de Rialb. Per sort, amb el cotxe arribes fins al parking al punt d’informació de Sorteny, a uns 1750m, així que directament del cotxe ja et calces esquís i amunt. La innivació és molt bona, amb un bon tou ja des del cotxe:

El principi no té massa història, remuntar tota la vall del riu fins al refugi de Rialb a 1995m, on s’arriba en uns 30-40 minuts anar fent.

Gaudint de l’entorn nevat i de la descoberta de la Canals de Falcobí, molt maques i amb continuïtat.

Un cop aquí deixem les traces que van cap al coll del Besalí per la part de darrere i girem “plein Sud” per encarar la pujada pel tub de més a l’esquerra i aquí canvi de neu. Passem de la neu dura ventada del fons de la vall per una combinació de neu pols sobre una base dura. La imatge de la cara S del Font Blanca, i de pala N-NE del Besalí omnipresents, s’intueix que es tracta d’una olla que guarda molt bé la neu, ja que la molt del Font Blanca deu parar els vents i això sumat a la bona orientació dels pendents del Besalí donen com a resultat un paquet considerable. De nou s’imaginen desenes de possibles baixades.

A mesura que pugem s’obren unes vistes espectacular sobre l’skyline andorrà. Amb Arcalís en primer terme amb el pic del mateix nom i com no el Cataperdís estimat. També el Comapedrosa ens saluda i ens recorda que segueix allà esperant-nos, no pateixis, no et lliuraràs de nosaltres penso jo.

Fent ús del zoom de la càmara veiem gent encarant el llom final del Font Blanca, just a sobre l’inici de les canals de la baixada Sud, com ja he dit, molt molt nevat. I també un zoom al cim, esbrinant possible línies de descens.

Un cop dalt la pala a uns 2700m, ja no queda més que preparar-se i avall!!! Com ja imaginàvem una baixada molt maca, sense ser difícil, manté la pendent constant, amb lo què s’encadena fins al refugi ja per sota dels 2000m, i amb moltes variants per les canals a l’O dels Aspres, tot i que en aquella zona es veia que el vent havia escombrat la capa de neu recent i no ens hi vam acostar. A mitja baixada i amb el sol més alt tinc temps a tornar a contemplar la continuïtat de les canals de Falcobí, totes elles es poden fer de dalt a baix amb esquís als peus, pendent remarcables en algunes d’elles i a tenir en compte l’orientació S, amb lo qual possiblement la millor època sigui al gener amb un any de molta neu, o ja a la primavera amb condicions d’estabilitat quan han agafat el “punt”

Ja al cotxe, just sortir de l’aparcament una mirada de reüll ens duu cap a la vall de Sorteny, coronada per l’Estanyó i Serrera, que sembla que també tenen bones condicions per temptar “variants” al nostre gust. També una altra foto de la canal de la Rectoria del Pic del Carroi, que sembla en bon estat per si algú en dubtava

Coneixent el Comapedrosa

2010-03-01T21:30:00.004+01:00

Andorra es caracteritza per lo humanitzat que està en general i per l’accessibilitat de totes les seves valls, però en la meva opinió, n’hi ha una especialment diferent, solitària, tancada, però que a la vegada és la que guarda el millor premi per a l’esquiador. És, ni més ni menys , la vall del Comapedrosa, el cim més alt d’Andorra amb els seus 2942m. Així doncs a pesar de les males condicions de neu previstes decidim endinsar-nos-hi, així almenys ens servirà per conèixer de primera mà la zona, i fer una temptativa de condicions de l’objectiu.

Ja d’entrada, el què fa tirar enrere a la majoria de gent és el desnivell de qualsevol sortida que es plantegi en aquesta vall, ja que el punt de partida és ni més ni menys que 1550m, a uns metres del peu de pistes d’Arinsal. Comencem amb esquís a l’esquena els primers metres de la pista

Al cap d’una estona ja hi ha suficient neu contínua per calçar esquís, devem ser a uns 1700m.

Sense més història anem avançat, fins arribar a l’esplanada a on hi ha el refugi, i a on desemboca la canal de l’Alt, a uns 2000m. Ja sabíem que no era dia propici per temptar grans pendents ja que, o bé estarien congelades, o bé haurien purgat el dia anterior. Ni més ni menys. Aquí s’aprecia com ha purgat tota la Canal de l’Alt. Dimensió considerable, i ha baixat fins acumular-se en un petit clot com es veu a la foto.

Passem el refugi i de mica en mica s’obre el cel, tal i com estava previst, perfecte, així ens podem orientar una mica, que cap de nosaltres havia estat abans per la zona i la boira ens despistava una mica. Mirada enrere amb un lleuger ressol i l’acumulació de l’allau de la canal....Caldrà esperar que torni a quedar ben tapada, almenys amb aquesta allau segurament que ha fet caure les plaques que encara quedaven a la part alta de la canal. A partir d’aquest punt l’espessor de neu és espectacular, i a la mínima que surt el sol comencem a flipar amb la quantitat de possibilitats de baixades que té la zona, a cada mirada una de millor!! M’agrada la zona!

Encarem ja a O per pales sostingudes direcció el Pic de Baiau, bona pendent i longitud. Si aquesta és l’itinerari clàssic i ja té una bona inclinació i desnivell, la resta imagineu-vos. El Dani i el Nando en ple esforç, encar estem a 2250m i queda un bon tros. Seguim pujant sense ganivetes amb una crosta que anem trencant, però ja veiem que de mica en mica el gruix de la crosta és major.

A uns 2500m ens toca posar ganivetes ja que la crosta és massa espessa i ni es trenca, així que seguim remuntant amb calma i pensant en com patirem a la baixada....

Arribem al circ superior, a uns 2650m, i enfilem cap a la canal que condueix al coll de Malhiverns (2830m), aquí la neu canvia, però no a pols, sinó que veiem neu granulada en superfície amb alguna agulla. Seguim remuntant la canal fins a uns 2750m. A partir d’aquí comencem a fer “sumes”: som conscients que trobarem mala neu en qualsevol orientació+estem en una inclinació al voltant dels 35º NE després d’un temporal de SW+fem un forat a la neu i hi ha una placa compacta de 40cm sobre neu menys cohesionada+tenim una convexitat just sobre els nostres caps+no ho acabem de veure clar.....resultat, ja en tenim prou per avui, jeje....no semblava inestable del tot, i segurament amb esquís a l’esquena i a prop de les roques haguéssim pujat, però mira, un altre dia serà. L’objectiu del dia que era conèixer la vall estava complert, per tant avall que fa baixada. És una baixada patidora fins a 2300m, una crosta immunda que demostra que ens falta molt per esquiar perfectament en totes les situacions. Almenys l’entorn fa que t’oblidis de la neu i imaginis futures baixades envoltat d’una estela de neu pols...

A partir de 2300m es fa la llum, tornem a recobrar les facultats i tornem a esquiar, i gaudim d’un bon “papapow”, que com tots sabeu m’encanta!!

Mirant amunt penso....cullons....quin backside que té Arinsal, i que poc ens currem al Piri el backcountry desde les estacions. Remuntant els 150m de desnivell (30-40 minuts com a molt!!!) que separen l’últim remuntador d’Arinsal fins al Port Vell tens accés a una baixada de 1000m de desnivell que et condueix de nou a pistes sense caminar excessivament pel fons de la vall. No acabo d’entendre com la gent que fa temporada i té dies per descobrir totes aquestes coses no ho fa, o almenys no se’n sent a parlar. Això fos una estació del Alps amb renom i segur que estaria ressenyat en nosequants llibres (I si ens currem un llibre de backcountry desde remuntadors al Piri???¿¿??? mmmmm, no sé, millor m’ho guardo pels amics, coneguts i saludats... jejeje)

Després d’aproximadament unes 6 hores entres una cosa i una altra tornem a ser al cotxe, i fem un últim cop d’ull al “secret més ben guardat d’Andorra”. Es veu “La pala del Ruf” al sol, també fa pinta de disfrutona. Tornarem, segur!!

Apa, per a que no em digueu que no us il•lustro!! Aquí us poso una pano (podeu fer zoom) feta desde el Pedrons fa un parell de setmanes, en verd he marcar la part de l’itinerari que vam fer de pujada. Moltes opcions de baixada i totes bones...

Més fotos de l'Ordiguer

2010-02-26T01:28:00.003+01:00

M’han arribat algunes fotos més, i algunes estan força bé. Quina il•lusió, quan avui les he vist, sumat a les pèssimes previsions meteorològiques per al cap de setmana, doncs com a mínim el record de la baixada i l’esperança de tornar a fer coses similars en breu m’ha alegrat el dia.

Just superant el ressalt empotrat

En plena ascensió, no em negareu que l'entorn és espectacular, dins la canal, sentint la respiració del Cadí

I més del tram final. Primer jo superant el pendent final enmig la ventolera. I la segona, quan ja arribava el Dani, intentant sortir de la paret, que té la seva “cosa” quan estàs “agafat” literalment a la paret i aconsegueixes treure el cap com una mustela

Una mica d’spray després d’haver saltat el ressalt inferior

Això és tot, ara sí....Feliços per haver complert un dels projectes, i encara més feliços perquè en tenim un munt de pendents i estem motivats per anar-los fent. Aquesta foto resumeix el meu estat d’ànim

Ambient a l'Ordiguer

2010-02-23T23:33:00.000+01:00

Després d’un bon dia al Puigmal ja començàvem a tenir ganes de fer baixades més exigents, i anar a visitar la cara nord del Cadí és un bon recurs per trobar-les. La serra del Cadí és d’aquelles muntanyes que captiven la vista, de les més “dolomítiques” que tenim en tots els Pirineus i que tot i no ser ni massa altes ni massa grans deparen grans alegries sempre. Ja el dissabte desde Puigmal la seva imatge apareixia omnipresent.

Així que sense objectiu concret ens plantem de bon matí al Coll de Pallers el Dani, l’Edu i un servidor.

Davant nostre nombroses opcions que intentem visualitzar i endevinar-ne l’estat....Sàbat, Ordiguer, Ticó, són noms que surten de les nostres boques; però observem el vent a les crestes i coneixent la previsió meteorològica finalment ens decantem per pujar per l’Ordiguer que queda molt arrecerada enmig del rocam i veure com es presenten allí les condicions

Sortim doncs direcció Prat de Cadí, hem deixat el cotxe a 1490m i carreguem tots els trastos a l’esquena per fer el caminet. Tot i que el boig del Dani es calça esquís just a l’inici del camí, hi ha trams sense neu o amb poca neu que aconsellen caminar la primera part, a uns 1700m el gruix de neu ja és suficient per foquejar tranquil•lament. Així anem fent el bonic camí enmig del bosc. A mesura que anem pujant i a la vegada acostant a la roca el gruix de neu creix exponencialment

Arribats a Prats de Cadí (1820m) l’imponent roca de l’Ordiguer apareix just davant nostre amb les dues canals més populars, Cristall a l’esquerra i la pròpia canal de l’Ordiguer a la dreta. Ens creuem amb un parell de grups de muntanyeros, però ningú amb esquís. El dia encara aguanta i ens permet veure un grup enmig de l’ordiguer; millor pensem, així obriran traça de pujada!

Seguim pujant per l’evident obertura del bosc encara amb esquís als peus, i curiosament, a diferència del què passa en altres llocs, la traça de pujada és més aviat de caminar, i com que és força profunda fins hi tot es fa difícil encaminar els esquís per dins, així que en sortim i obrim les pròpies ziga-zagues fins ben bé al peu de la canal

Un petit esforç més amb unes voltes cada cop més obligades i unes desenes de metres abans del ressalt en una zona menys pendent fem el canvi, tot aprofitant per contemplar l’escenari....Aquí ens ajuntem amb una parella que també pujaran l’Ordiguer, bon ambient....

Sense massa treva, enfilem amunt i ens trobem amb el ressalt inferior (de fet és l’únic, la resta ja estan tapats) que té suficient neu per pujar-hi per un cantó

I a partir d’aquí agafar el ritme de pujada, concentració i amunt sense parar massa. L’escenari a l’interior de la canal espectacular, totalment encaixonat dins la muntanya

Al mig trobem un altre estrenyiment amb una pendent considerable, a la foto s’observa com per les parets baixa neu del cim empesa pel vent que deu bufar.

Superat l’estrenyiment, en comptes d’enfilar la clàssica sortida a la dreta, seguim les traces ja fetes que condueixen directament al Puig de la canal del Cristall (2583m). El tub final és on més s’incrementa el pendent, aquí trobo a faltar un segon piolet per anar més segur, per sort l’Edu ja és a dalt i me’n pot passar un per fer la sortida de la cornisa amb seguretat. No ho sé, devem rondar els 50º en aquest punt, o potser fins hi tot més.

És sortir a dalt i congelar-se a l’instant de la ventolera que fa, hi ha torb que no deixa veure a gaire distància, llàstima, les vistes des d’aquest punt han de ser boníssimes. Esperem l’arribada del Dani, que va junt amb els altres dos que ens hem trobat a baix i deliberem una mica. La pendent i el tub inicial fa respecte, els altres dos decideixen buscar el Cristall, però no és moment amb el torb que hi ha, així que decidim desfer la pujada. Mentre calcem esquís i ens posem a punt, veiem de tornada la parella. No han trobat l’entrada al Cristall, així que baixaran com nosaltres. Ens miren relativament incrèduls com entrem amb els esquís al tub, i entre el Dani i jo trenquem intencionadament una petita placa que s’havia format sota la cornisa. Ara sí que ja estem a punt; així que dues respiracions profundes, convicció i avall....

La neu està perfecte per fer aquest tipus de descensos, estable, pols compactada que ofereix unes condicions òptimes perquè la baixada es converteixi en un plaer. Des de dalt, mentre ens miren i ens veuen desaparèixer en la boira enmig d’udols i crits deuen seguir pensant quina gent més rara.....

Esperem a l’Edu, que no ho ha vist clar i ha preferit destrepar el primer tros amb els crampons als peus. Realment allà dalt, amb el vent que feia, el torb, la pendent, etc. etc. no és fàcil tenir el cap sempre clar, i si un mateix no ho acaba de veure del tot clar doncs la prudència s’imposa. Fa gràcia veure com baixen enrere, és com un “deja vu” de fa una estona, però com si el vídeo anés enrere, jeje!!

Seguim ja els tres amb esquís als peus i a mitja baixada, just abans de l’estrenyiment trobem una altra parella que pugen, i que ens comenten que portaven estona preguntant-se d’on venia la purga ¿¿??¿¿?? També bastant sorpresos al veure gent amb esquís per allí. De nou esperem que passin per no “purgar-los” més i seguim avall, encaixonats a la roca, “Ambiance”!!! Realment no m’esperava gaudir tant la baixada, bona neu, bon pendent, espectacular entorn, i bona companyia: l’essència de l’esquí!

Arribem al ressalt final, i amb el subidón d’adrenalina que portem us imagineu com el superem oi??? Un saltet i avall!! Ens recordem de les paraules que sempre dèiem temps enrere: que al “backcountry” ens tornàvem més conservadors....jaja....I ara si, gaudim dels 300m de desnivell que queden fins a Prat de Cadí a través del bosc i la neu fonda, amb l’escenari de la Cerdanya de fons. El colofó a un gran dia, absolutament satisfets d’haver fet l’Ordiguer en aquestes magnífiques condicions.

Aquí teniu el mapa de l’itinerari que varem traçar. En total quasi 1100m de desnivell.

Just abans d’arribar al cotxe, la nevada apreta i tornen a caure cebes del cel.

Un altre dia per guardar al calaixos de les esquiades memorables.

Puigmal d'Err (2910m)

2010-02-21T16:56:00.005+01:00

Dissabte dia 20....Ens acostem de bon matí a l’estació d’esquí de Puigmal amb l’idea de veure com ho ha deixat la nevada del dia anterior, divendres. La cosa no estava malament del tot, però com de costum el vent havia fet de les seves al bowl superior i s’havia de buscar. Per variar hem trobat unes vaguades amb “cosa tova” i ens hem regalat força bé.

Passades les 11 ja hi havia massa gent pel nostre gust, i com que això de les cues cada cop ens costa més “d’assumir” hem decidit posar pells i amunt, que ens havien dit que al cim del Puigmal i havia una cafeteria amb moltes dones i bona cervesa!!

Hem posat pells més o menys a uns 2200m i hem enllaçat amb la traça de pujada que ja havien obert uns grups abans

La pujada poca història, amunt i amunt, i de tant en tant girar-se i riure una miqueta amb els “intents” de voltes maria dels altres. Dir que el David, era el primer cop que calçava uns esquis de muntanya, i bé, muntanya muntanya tampoc són, que fer voltes maria amb uns esquis de 192cm no és trivial per una nèofit o no neòfit. Jeje, encara recordo jo al principi amb els altres esquís, la sensació d’ànec marejat...

Ja al cim, els últims 100m de desnivell molt ventats, però amb neu. Bona vista cap al Pic d’Eina, Nou Fonts, Bastiments, etc.....Pirineu Oriental en la màxima expressió

El Guifré ja arriba, primer cim “important” amb esquís als peus, felicitats!! La plana ceretana als peus.

I com sempre, l’espectacular imatge del Cadí-Moixeró amb la Tossa d’Alp en primer terme i la temptadora paret nord sempre vigilant, pensant quant ens veuríem cara a cara, segurament més aviat del què ens imaginàvem.

Això és tot nois, demà més i millor!

Pic de Pedrons (2715m)

2010-02-15T01:23:00.002+01:00

2n diumenge de febrer, amb les estacions a tope, toca travessia. Intentem pensar en algun lloc on el vent no hagi fet massa mal, evitant sempre cares S SE carregades. Finalment decidim anar a conèixer la zona del Pedrons, a cavall entre Pas de la Casa i Porté. Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha uns metres més enllà del Pont de Baladrà, a sota de l’antiga mina i amunt.

Cap al fons de l’Ariège la vall està nevada fins a baix de tot, i en canvi els cims s’aprecien molt ventats.

Ràpidament veiem que la pujada és i serà molt facileta, resseguint un suau llom, que al cap d’uns quants minuts ja et veus l’objectiu final al fons

La pujada no té massa història, a part de una bona feina de cames, i més encara després del tute del dia anterior. Això és bo, un bon mastí dels Pirineus ha de tenir unes bones cames. El nostre amic austríac, en Matthias, seguia a bon ritme tot i el poc rodatge d’aquesta temporada, ell ha vingut Catalunya a escalar, no s’havia ni endut el material d’esquí perquè no s’imaginava que aquí esquiéssim i la gent d’allà li havia dit que la temperatura d’aquí era sempre alta, jaja, quina cara que feia quan veia tantes muntanyes nevades i tants pics esquiables.

En una miqueta més d’un parell d’hores arribem al cim havent superat els quasi 850m de desnivell, parada i fonda, i de pas contemplar el paisatge!! Per cert, un bon pati, des del Carlit fins l’Aneto, no m’ho esperava

I aquí, en primer terme, desafiant-nos, una de les baixades que tenim entre cella i cella aquesta temporada, la Canal de l’Alt del Comapedrosa, una canal orientada al SE de ni més ni menys que 900m de desnivell, tot una raresa als Pirineus, però que de moment tants allaus i plaques en aquesta orientació ens està retenint, esperarem el què haguem d’esperar, la canal no es mourà de lloc, però els nostres esquís lliscaran per allà

A la dreta, també sempre elevada per sobre els cims andorrans la “nostra” Pica d’Estats

I finalment, mirant al O, per sobre de Soldeu, d’Arinsal, de la Vall Ferrera, i per sobre de tota la Vall d’Aran, com si ens vigilés, s’alça el “rei” majestuós com sempre

I davant nostre també tenim 360º tant de vistes com de possibilitats. El vessant O del Pic de la Mina, quina descoberta!!! Una canal central molt neta i de pendent constant, buff, més deures a la llista.

Mirant cap a O, el Pic negre d’envalira i tota la divisòria andorrano-catalana plena de canals i opcions, això si, amb molta menys neu que la zona nord andorrana.

Mirant cap a O, la canal O del Pic de Pedrons és una bona baixada, amb pendnet i patí maco, llàstima que no té ni de bon tros suficient neu. I és que està clar que ha ventat molt.

I ara ja és moment de pensar en intentar gaudir, observant la baixada. Difícil, ja que on no està dur amenaça de caure. Finalment ens decantem per un tub bastant directe i sort! Neu pols a dins, cosa que ens permet fer uns girs fluids i divertits, llàstima que siguin pocs per la “gana” que portem. Un cop a la base una interminable diagonal descendent ens porta de nou al cotxe

Aquí s’aprecia la neu irregular de la part alta, entre dura i encrostada, tot i que el Matthias fent gala de la tècnica de tot monitor de l’escola austríaca d’esquí, sembla que sigui bufar i fer ampolles

Powcalís returns

2010-02-13T20:35:00.005+01:00

Després que el cap de setmana passat per compromisos no pugés a la neu, el mono de pols ja no podia més, el meu cap em demanava lliscar, fluïdesa, adrenalina, i no sé quantes sensacions més. Som addictes, no en dubteu, quant una sensació et provoca una plaer tant gran et genera addicció i això és el què ens passa als malalts del powder.

Estava clar que amb les nevades i sobretot la ventada que va fer aquesta setmana calia escollir bé el lloc, i Arcalís quasi mai decep, i més tenint en compte que feia dos dies que ho tenien pràcticament tot xapat.

Arribem en david i jo a primera hora, i malament rai, cadira tancada i donant llargues que tenen problemes mecànics. Hem fet el què podíem per lo què quedava mentre l’obrien, que han tardat quasi 2 hores. Ja els val, a una estació de primer nivell que diguin que se’ls hi ha congelat no sé què.....jo si que tenia els cullons glaçats del fred que feia!! Jaja!! I un cop ha funcionat han hagut de pujar els treballadors primer, osti, que no tenen motos de neu per pujar-los abans!! Bé, com de costum a casa nostra....

Hem vist el Raúl pujar amb el “grup” de currantes abans que ningú, osti titu quina enveja!! Però un cop nosaltres erem a dalt hem aclarit els dubtes de la neu, a la zona de la Portella era powder “comme d’habitude”, i aquí ja ens hem encès. Per tant ho sento, ni una foto fins que no ho hem petat tot!!! Jaja.

Després hem anar a veure si per la Coma i feixans quedava algun raconet. Ara si, foto del circ

I ara el Cataperdís, força ventat, veurem si la setmana vinent la meteo el regala amb una nevada sense vent i podem veure espectacle al Dorado

Desde Feixans cap a la Portella estava maco, bons salts a l’entrar i girs controlats dins els arbres. Però ja comença a haver-hi massa traça pel nostre gust, així, que comencem a fer alguna diagonal sota el Cataperdís cap al Rat, i trobem un bon regalet.

Zoom del david gaudint

Repetint ara pategant fins una mica més amunt per fer els tubets, un per cada un, pura delícia!!

Finalment ha estat un bon dia d’esquí, com ho són en general els dies de paquet a Powcalís. Per variar Creussans estava tancat, fins hi tot hem sentit un parell d’explosions molt fortes i es veia el forat i la marca de la pólvora. Han fet caure força plaques, suposo que demà ja ho obriran.....La zona mitja-baixa, es veia literament enterrada en neu, en zones a on en teoria hi ha tubets ni es veien!! Demà serà la jungla allò. He recuperat una foto del dilluns 1, quan vam tenir la sort de ser-hi a l’obertura després de la nevada i la imatge parla per si sola

Ja a l’acabar el dia hem vist en Raúl i la gent del Dorado baixar per un tubo del Cataperdís. Bona feina nano......aquí t’he pillat!!

EL RETORN: Pow pow al Font Blanca

2010-02-02T01:13:00.001+01:00

Últim diumenge de gener, un dia important, era el retorn de l’inseparable company de fatigues, el Dani, el retorn després d’una lesió desafortunada. Era un pow day i no era plan del primer dia engorilar-se massa, aixi que ens vam decantar per l’opció muntanya, a on no cal córrer per tenir la teva línia, a on ningú te la pren, a on l’esforç sempre té recompensa.

Ja podem dir que comencem a conèixer força les muntanyes que entren dins del nostre “radi d’acció”, com són afectades cada una per la meteo, i quins vents afavoreixen mes a unes que a d’altres. Això es mes important del que sembla, ja que d’aquesta manera fa que en moltes ocasions puguis ser en el lloc adequat en el moment adequat. I de nou així va ser! Teníem clar que ens decantaríem per alguna de les valls al nord d’Andorra, a la divisòria, i finalment tenint en compte que era el primer dia, i que podria haver cert risc en funció de la neu caiguda ens vam decantar per lo conegut i sense aproximació prèvia, es a dir, el Font Blanca.

Passem per la pastisseria d’ordino a atiborrar-nos de croissants i ensaïmades, que no havíem esmorzat, i quan arribem al pont veiem que ja hi ha algun cotxe, bueno.....serà qüestió de posar fil a l’agulla. Abans de començar un parell de fotos.

Mirant cap a Arcalís i pensant en com la gent gaudiria

I aquí observant com el Dani torna a cavalcar sobre esquis

Seguim la traça mal feta per una zona de bosc emmerdada, però que ràpidament sobre al primer replà. Hem començat a bon ritme, es nota el material lleuger als peus, i les cames comencen a moure’s alegrement, encarem la pala abans del segon replà i allà avancem al grup que després sabríem que ens “coneixíem” virtualment, i un cop arribats al segon replà, atrapem als 2 que anàvem obrint traça i que es desvien cap al Besali.

Toca obrir traça amb una neu molt fonda, o sigui, que a regular-se i no fondre’s abans d’arribar a dalt.

Girem per encarar la vall que ens dura a la carena.. A la meitat una paradeta per recuperar energia, veure el camí fet, i també contemplar les vistes d’Arcalís i el Pic de l’Hortell (quantes baixades possibles s’imagina un amb aquesta perspectiva¿?¿?¿ Espectacular)

Encarem ja l’últim collet abans de fer l’aresta final, aquí amb compte perquè ha estat a sotavent i al collet s’aprecia una tímida cornisa,que no es pot despreciar.

Finalment superat tot lo anterior arribem a l’aresta, quan encara seguim amb el dubte de com trobarem la baixada, si estarà massa ventada, o s’hauran format plaques. Així com també amb el dubte de si ens acabarà engolint el mal temps o no. Per sort, era el nostre dia, d’aquells a on set posa tot de cara, trobem la pala O colgada sobre 50cm d’una neu lleugera (ens trobem a 2903m) i el cel ens ofereix una finestra per baixar. No m’ho puc creure, els esquis no toquen fons, la neu em comença a picar al pit i seguim pendent avall encadenant girs i gaudint sense parar. En un tres i no res ens hem cruspit els 500m de desnivell de la pala, i arribem a un replà.

Enllacem amb l’itinerari de pujada per una canal colgada de neu, a on altra vegada tornem a sentir la neu rebotant al pit i ja d’aquí sense parar seguim fins al cotxe gaudint de la baixada fins a l’últim gir.

Un dia per recordar. L’any passat ja vam obrir traça a l’Aneto i gaudir de la baixada a Aigualluts immaculada, aquest cop al Font Blanca ha estat encara amb més quantitat de neu recent. Sortides com aquestes són de les que fan afició, o més ben dit de les que creen addicció.

Avui (dilluns) hem esquiat a Arcalís, altra vegada la sort ens somriu i després que ahir les ordes de powderhounds trillessin mil milions de vegades la zona de la Portella, avui als pocs que corríem per la zona ens han regalat amb l’obertura de Creussans, freeride en estat pur, tubets, canaletes, caminades, roquetes, de tot i molt, llàstima que la càmera ha fallat i no tinc un record gràfic, perquè la veritat entre la brillantor de la neu nova i que no hi havia ni un sol núvol al cel era un dia per fer fotos. C’est la vie......

Des d’Arcalís aixecant el cap i mirant al Font Blanca ja no es veien les nostres traces d’ahir a la pala somital, el vent combinat amb la lleugeresa de la neu les havia escombrat, com si no volgués ensenyar a ningú que ahir va perdre la virginitat, jo me la mirava de reüll encara somrient, com dient-li que no pateixi, que no ens trobi massa a faltar, que ens tornarem a veure, jeje.

THE PERFECT STORM (4/4)

2010-01-20T18:46:00.003+01:00

Es lleva dimarts, sisè dia, altre cop radiant però congelat. Serà el desenllaç final de la setmana, els postres, tot i els espectaculars dies anteriors encara que no ho sembli és un dia important ja que en deixarà un regust o un altre. És com després d’un magnífic jalancio et porten un cafè nefast o un cafè deliciós. La pregunta del dia és, seguirem esquiant neu fonda??? 5 dies seguits???? La resposta està clara. SI. Això si, ara ja no és tant fàcil, caldran petites caminades, entre 5 i 30 minuts, per trobar-la, però la trobarem.....i a més a més de la bona.... Són d’aquells dies on preval la qualitat per sobre de la quantitat (com el cafè), i si al final s’ha de dedicar 1hora i mitja, o 2h en total a caminar i trobar, val la pena. Les baixades s’assaboreixen millor.

Comencem per la pala darrere del pic de Serre Chevalier, zona que ja tenim prou apamada, ens decantem a mà esquerra fins un camí que ha trepitjat una ratrac, millor, més fàcil, caminem fins a encarar una vaguada amb abrets sense ni una traça!!! Perfecte....obrim la pala cadascú per la seva línia. GLORIA PROFUNDA. Sabem que un cop la gent vegi que s’ha obert la veda ens seguiran, però no ens importa, nosaltres ja l’hem petat...Primera baixada i el cafè comença a tenir bon gust.

Agafem l’arrastre de l’Eychauda que et deixa per sobre de 2600 i tens un munt de possibilitats, de fet, tant sols una pista trepitjada recorre una part facilota. Fem un parell de línies que encara no tenen traces, i a la tercera, schuss per la pista que careneja, enllacem amb un caminet i arribem a un replà. Fora esquis, 5 minuts amunt, i un turonet sense traçar...Repetim un parell de cops.

Després en el camí a Monetier toca la Balme. S’arriba a la cadira i es camina just per davant l’arribada, un cop a dalt, es pot resseguir la cresta buscant la línia escollida. Ja està la diagonal i la traça trepitjada, millor (si es fa obrint traça amb neu per sobre dels genolls, doncs 20minuts es poden convertir en 1hora a part d’una pallissa considerable). Per la llum, el lloc, els colors, les formes...m’encanten aquestes fotos

Espectacular el “backside” d’aquesta zona, amb el Dome de Monetier (3404) just darrere, amb un baixada brutal de més de 1500m, que si es segueix pel Vallon de Chambran s’arriba a la Vallouise a uns 1200m. Aquest cop no ens hem aventurat, però venien ganes de carregar les pells, tirar avall i després pujar per on es pugui. De fet, mirant topos, tant, per darrere l’Eychauda fent el bowl, es pot arribar a una pista on amb 30-40 minuts de pells has de poder enllaçar amb els remuntadors de la zona de Briançon. Com veieu moltes possibilitats s’obren aquí, i aquestes possibilitats m’agraden, “dominis oberts” els hi dic jo...

Al fons del Vallon de Chambran es veu l’estació d’esquí de Pelvoux

Acabem el dia amb una pujada a la Cucumelle i un descens pels suaus vallons. Ja no queda cafè a la tassa, coincidim amb que ha estat un bon cafè, amb cos, assaborint-lo lentament, si senyor.

. Pleguem altre cop quan ens fan fora, i marxem amb més deures que no pas coses hem pogut fer....Sorpresos per la immensitat d’un domini amb moltes possibilitats, afortunats per unes condicions nivoses excepcionals i espantats perquè el llistó que ha deixat és tant alt que serà difícil de superar, i com tots sabem quan un ha viscut l’excel•lència no es conforma amb un terme mitjà.

Així, supero ja la desena de dies d’esquí aquesta temporada, i de moment cap ni un als estimats Pirineus, en canvi amb la coincidència d’haver pogut esquiar les dues grans nevades alpines. 10 dies, tots ells amb condiciones “poudreuses”. Per sort els Piris també han estat agraciats amb nevades, espero començar de nou a fer feina a casa nostra.....

Ale...AU REVOIR.......

PD. Ja estic enamorat de les Dynafit TITAN.....m’agafen millor que les meves Tecnica velles, són igual de dures i caminen com qualsevol de muntanya. S’han convertit en les botes del dia a dia.

THE PERFECT STORM (3/4)

2010-01-19T00:20:00.001+01:00

Sense tenir ni idea de què ha fet el Barça amb el Tenerife ens llevem dilluns amb un dia radiant (Si ara ja sé que van fotre un partidàs). Perfecte, el dia anima a l’acció, directes amunt.....Passem de llarg la cresta de la Balme sense ni fer una baixada, aquest cop la joguina del dia serà l’Yret i la Cucumelle. L’Yret és la cota alta de l’estació a 2800m, i realment, a part de 2 pistes la resta és tota ella un forapista. Es pot baixar per qualsevol banda, directe o flanquejant per encarar altres pales.....una delícia. Al final del dia encara quedaven línies..... En aquesta foto s’aprecia la part “frontal” des de dalt la cadira que té uns 500m de desnivell. També es pot baixar per darrere, per la cara N, ja sigui cap al Vallon de la Montagnole o les diferents cares de la Pointe des Neyzets.

Just davant de l’Yret hi ha la Cucumelle, 2698m, la perla de l’estació. Dic la perla en sentit freerider, ja que no té ni una sola pista, només la vermella que baixa pel fons del vallon i “recull” les diferents possibilitats d’itineraris, així com els que baixen les canals de La Balme. El remuntador només arriba a 2500m, al coll, punt des del que es pot baixar pel “vallon” tranquil•lament, però qui vulgui el premi de les possibilitats que té la muntanya, primer se l’ha de guanyar, i pujar a peu el 200m de desnivell per la carena, pujada fàcil i sovint traçada, que es fa en 30m anar fent.

En aquesta foto s’aprecia la cara O-NO de la Cucumelle, la més heavy per entendre’ns, amb algunes línies de nivell per baixar i gaudir com un camell. D’aquelles que les vas veient i et van captivant, et criden i no pots evitar els cants de sirena.....(La carena no es puja des del remuntador que es veu al peu, això serien 300m de desnivell)

Des de dalt de la Cucumelle, a part de la citada cara, i les pendents més suaus del vallon, en direcció al Grand Pre s’obren infinitat de possibilitats, de les quals només en varem veure alguna, simplement mireu un topogràfic de la zona i ho veureu, moltes de les baixades acaben a Monetier o Villeneuve, més de 1000m per sota d’on han començat. Ho sento, no puc ressenyar amb profunditat aquesta zona perquè
Tan sols en varem fer un tastet. A dalt la Cucumelle hi hauria una trentena de traces, a cada pas un parell o tres es perdien cap a una baixada, fins acabar només seguint un parell de traces. Això si, compte amb aquesta zona, queda allunyada de tot, amb barrancs i torrents, boscos espessos a la base. Queda apuntada com a deures per una futura visita.

Aquí sota una foto des de dalt de la Cucumelle mirant cap al NE, al col du Grand Pre, a mà esquerra queda la baixada cap a Monetier coneguda com Les Grands Pres, recte es pot pujar a la Tete du Grand Pre i buscar més canals, fent una diagonal per la dreta i pujant un altre collet s’obren encara més canals i opcions

Mirant a la banda pendent, cap al col de l’Eychauda....quién dijo miedo??

Ara mirant cap als suaus vallons, encara sense traçar, la gent, conscient, saben que en els plans amb la quantitat de neu que hi ha segurament tocarà remar, està tothom esperant que algú sigui el primer, i així un cop oberta la traça als plans ja es pot fer sense problemes. Evidentment amb la quantitat de baixades possibles que encara queden a d’altres sectors no ens hi dedicarem fins que algú s’ho curri i obri el camí.

Deixem la baixada més evident per emmerdar-nos més i així intentar conèixer la zona, fem la diagonal per la dreta i remuntem cap a una de les puntes de la zona....seguim esquiant per la carena fins entrar a la frontal de Villeneuve, uns quants girs en neu fonda, obrint traça, quina delícia!! Acabem pel bosc fins a una canal d’uns 3m d’amplada....derrapar una miqueta (Està tot trillada, ja que moltes baixades van a espetegar aquí) i sortida directe a Villeneuve.

Petats de tot el dia, però amb les cames que ja comencen a transmetre sensacions bones, comencen a ser “petxugues” en bona forma, arribem a temps per agafar el remuntador d’enllaç a Villeneuve per anar fins a Chantemerle. I sorpresos ens adonem que el remuntador aquest encara no l’havíem agafat i dona accés a una zona de bosc bastant gran que no teníem fitxada....i com moltes altres coses tampoc ens donarà temps a visitar. Altra vegada amb el nostre horari de jornada laboral (8 hores de feina incansable...jeje....de 9h a 17h....) arribem a punt a l’apartament per celebrar-ho amb un caldo calent, un bon formatge i una bona ampolla de vi.

Sembla mentida que després d’un gran dia d’esquí et llevis l’endemà amb la idea que ja res serà igual, que no pot ser que el dia sigui millor que l’anterior. Això vulgui o no et fa començar la jornada com desmotivat, expectant, però de mica en mica, baixada rere baixada, en aquest viatge sempre hi ha hagut alguna cosa nova, molts cops millor, altres simplement diferent, però que sempre ha mantingut la il•lusió al màxim i al final de cada dia teníem motius suficients per obrir l’ampolla de vi i celebrar la jornada.

THE PERFECT STORM (2/4)

2010-01-18T01:14:00.002+01:00

Diumenge, dia quatre, es lleva de nou nevant, per variar. Durant la nit s’han acumulat uns 20cm més de neu nova. Porta més de dos dies nevant....increïble. Si em demanessin que definís les condicions perfectes per esquiar no s'allunyarien molt de les que hem trobat!! Entre 50-80cm de neu nova, temperatures al voltant dels -10ºC, zero vent, i que un cop acabat de nevar aclarís ràpid per asserenar el cel i fer baixar la humitat. És a dir, les condicions que es donarien al llarg de la setmana, de moment ja havíem tingut el paquet, ara faltava que el mercuri es mantingués baix i no aparegués ni vent ni núvols.

Segons les previsions ha d’anar aclarint a mig matí, i dit i fet, al cap d’un parell d’hores para de nevar i comença a lluir un sol que ja no recordàvem. Directes muntanya amunt!! A petar els bowls superiors. Serre Chevalier està format a les cotes altes per multitud de bowls, pales i canals. Dediquem bona part del dia a la “Crète de la Balme”. Amb una sola cadira dóna accés a dalt de la cresta, uns 2600m i a partir d’aquesta resseguint la mateixa cresta (és tota descendent, amb lo qual simplement és fer diagonal) decantant-se cap a un costat (SO) o l’altre (NE) hi ha infinitat de possibilitats, fins a espetegar a un remuntador 600m o 900m (en funció de la banda) més avall. La cara SO és més solana i de baixades evidents, amb bon pendent per gaudir de valent. L’altra cara, la que va a donar als Vallons de la Cucumelle, és més abrupta, amb nombroses canaletes i un bosc a la part més baixa guapíssims, a més guarda molt bé la neu, de fet, en aquesta època no hi dóna el sol en tot el día.

Des de dalt la cadira es divisa tot el Vallon de la Cucumelle, així com darrere la muntanya de l’Yret i l’enllaç amb Monetier.

Després de dies de “mal” temps, s’agraeix el solet que fa, s’agraeix el fred a la cara, s’agraeix tornar a esquiar pales i canals deixant els boscos una mica de banda. La neu és lleugera i profunda, no tenim white room però en alguna recepció de salts, o algun gir més ajupit encara tenim algun faceshot. És un escàndol......Al final del dia, la baixada “principal” més senzilla està petada, però encara queden moltes zones sense traçar. De totes maneres, després de 8 o 9 baixades ho donem per bo i anem a voltar la zona de Briançon.

Aprofitant que el cel s’ha encapotat disminuint així la visibilitat a les parts altes, descobrim Briançon, és una zona poc concorreguda, i amb moltes possibilitats. Des del Prorel fins al poble són més de 1200m de desnivell. Vistes magnífiques de la vall que s’obre cap al Sud.

Realment en tota la setmana no varem poder esprémer el domini al màxim, i aquesta zona no la tornarem a visitar en el què queda de setmana. A l’estar a l’extrem oposat de L’Yret i la Cucumelle (zones més freeride) fa que la deixem de banda, tot i que segur que en temporada alta, quan la muntanya s’omple de gom a gom, aquesta sens dubte deu ser un dels pocs racons tranquils que queden. La muntanya de Prorel també guarda algunes canals en alçada d’alt nivell, això si, s’ha de suar, de fet l’últim dia ja es veia alguna línia a les canals, bona feina:

De nou, de tornada a l’apartament acabem amb una baixada pel bosc des de dalt a Prorel fins a baix, per si no estiguéssim prou cansats, doncs 1100m de desnivell de bosc de fades.

THE PERFECT STORM (1/4)

2010-01-15T18:14:00.002+01:00

El títol d’aquesta pel·lícula s’ajusta a la perfecció a la setmana viscuda a Serre Chevalier. Recapitulem: Primer dia dijous, de reconeixement, a la tarda, just plegar es posa a nevar i no pararà fins al cap de dos dies i mig.....si tal com ho llegiu, tot divendres nevant, tot dissabte nevant i diumenge es desperta també nevant!!! Llavors diumenge de cop asserena i es mantindrà assolellat la resta de dies. Les temperatures rondaran tots els dies els -8º / -12º. I tot això sense ni una gota de vent. La nevada perfecta. Això se’n diu estar en el lloc adequat en el moment adequat, ja que degut a la gran extensió de bosc de Serre Chevalier i al tipus (Làrix, com explicava en una altra entrada) permet perfectament l’esquí entre arbres els dies de nevada i un cop surt el sol pujar amunt i dedicar-se a petar tots els bowls que hi ha per sobre la línia d’arbres.

Però anem a pams....que val la pena.....Us havia deixat al segon dia. Tal i com he dit el tercer dia altre cop segueix nevant, durant el dia ho fa més lleugerament. Obren els telecadires de Prorel i l’Aiguillette, és a dir accés al “Forêt des Eduits”. La cadira de l’Aguillette són 500m de desnivell (aprox. de 1750 a 2250m) tot dins de bosc. Això significa que tot aquest bosc encara estava intacte de la gran nevada....no hi temps a perdre, comencem a coincidir amb els mateixos malalts del dia anterior. Fins hi tot un em saluda amb una rialla còmplice. Tots bojos per submergir-nos de nou en neu sense fons dins de boscos que semblen encantats. Amb tanta neu i tant bona sembla fàcil fer qualsevol cosa, saltar sobre de pillows de 1m de gruix, saltar roquetes, etc....Tot és més fàcil, surt de forma natural, sense forçar moviments

Acabem el dia amb una baixada fins a baix a Chantemerle (1350m) per dins els bosc. De nou espectacular, molt poc traçat, de fet, molt menys traçat que l'altre, ja que aquestes baixades ja acaben a peu de pistes....amb alguna zona oberta, alguna caseta.....per recordar, més de 1000m de desnivell en bosc:

Acabem el dia com es mereixen els grans dies.....arribem a baix quan ja estan els remuntadors tancats i menjant-nos una crêpe a la terrasseta just quan la nevada es torna a intensificar i a moments cauen cebes del cel. És un moment màgic, de pau pel gran dia viscut i a la vegada alegría per la nevada que torna a caure. Un moment de FELICITAT

THE WHITE ROOM

2010-01-09T00:03:00.014+01:00

A la nostra estimada Catalunya tots coneixem els efectes d’una llevantada amb tota regla, doncs bé als Alps també tenen algo similar, l’anomenen “retour d’est” i és un fenomen que es produeix quan una baixa travessa França d’oest a est i s’acaba posicionant al golf de Gènova. En general al arribar al Mediterrani es reactiva, i el moviment (antihorari) dels vents tot i la baixa està al mediterrani fa que la humitat i nubolositat arribi als Alps per l’est i sud. Això és el què anomenen Retour d’est i en zones com Serre Chevalier entra perfectament i al xocar amb els Ecrins descarrega amb intensitat.

El matí es lleva tapat, tal i com indica la previsió, però de cop sorprenentment s’obre lleugerament, agafem el primer remuntador i ja veiem que serà brutal, hi ha uns 40cm de neu nova a 1350m, a sobre de totes les pistes, en zones més arrecerades i dins el bosc la nevada és escandalosa, 50-60cm no sé, se m’enfonsa completament el pal sense poder diferenciar quina neu és la nova i quina la base.
Mireu quin barret tenia la politja de la cadira de la nevada nocturna, nevada a plom:

I alguna zona qualsevol d’un racó qualsevol a Serre Che:

I a la segona baixada descobrim una sensació nova, i és la d’ofegar-se per la neu que t’entra a la boca. Tal i com ho sentiu, amb uns esquis totxos i amb la neu rebotant per tot arreu. Recordo l’expressió que fan servir els americans per això que és THE WHITE ROOM. La sensació és única, vas baixant i t’envolta un núvol de pols, per davant i per darrere, estàs tu sol flotant i aïllat del món exterior, s’ha de viure. És senzill, més del què sembla, fora l’ansietat general de perdre de tant en tant la baixada de vista, acostumar-se a tancar la boca en el moment que la neu et pica i respirar just abans d’encarar el següent gir. I sobretot buscar graus, avui tot allò menor a un pendent de blava totalment inesquiable, et quedaves frenat i amb feina per sortir-ne. Llavors et converteixes, com ens ha passat a nosaltres, en fantasmes deambulants, amb una capa en forma d’estela de neu pols, d’udols malaltissos, i recerca de racons amagats intentant que ningú et vegi com arribar-hi...

Ho sento, però com bé sabeu, aquests dies no són dies de masses fotos. De totes maneres aquí va una captura d’un vídeo.....On està Wally??? Memorable.

I aquí el vídeo, prova del delicte....en David gaudint com un animal!!!

MEMORABLE, cap més adjectiu. A les 12h ha començat a nevar amb força de nou, com no recordava des de l’Arlberg. Vora les 17h ha parat de nevar, veurem que diuen les previsions, però tampoc és imprescindible, com que bona part del domini ha estat tot el dia tancada i els artificiers fotent petardos, només que demà obrin més zones seguirem experimentant la sensació a la que ha d’aspirar gaudir tot esquiador: THE WHITE ROOM

Larix Land

2010-01-09T00:00:00.005+01:00

Després de tot el període nadalenc en aturada forçosa per molta feina, reprenem l’any amb una setmaneta alpina. Veient que les previsions es confabulen marcant un clar “retour d’est” escollim destí, Serre Chevalier als Hautes-Alpes. Una zona que feia temps li tenia ganes ja que conserva un bosc de làrix (Melezes en français, un arbre que no es troba a la península, i en molt pocs llocs dels Alps. En canvi és comú a la taiga siberiana), és una conífera de fulla caduca que pot arribar a grans dimensions, i serre chevalier té una de les majors extensions de bosc d’aquest tipus. A més per la separació entre arbres i al no tenir fulles és perfecte per esquiar-hi.
El bosc va desde la base de l’estació (1200m a Briançon i 1500m a Monetier) fins a uns 2300-2400m, quasi res!!!

El domini és immens, i a més la part alta és com moltes bowls on només hi ha una pista i la resta a disposar....té moltes possibilitats, desde bosc amb pendent mitjaneta, fins a zones que fan por només de mirar, però que segur algun local té alguna línia localitzada, a més moltes roquetes i arbres petits enmig, o sigui molts pillows o almenys n’hi ha ara que tenen força neu.

Primer dia de descoberta del domini, pujem a la Cucumelle, pujem a l’Yret cota alta a 2830m i ens posem pel Vallon de la Montagnole, una vall tota forapista fins a enllaçar amb la pista que baixa a Monetier (1500m). Després fem una ullada al bosc de Cibout, buaffff....pensàvem que estaria tot petat però trobem alguna línia, molta neu, llàstima d’una llum plana, sense relleu, cosa que fa que només gaudim de les zones boscoses. Això si, quan trobem zones fresques veiem que si ens neva com està previst pot ser memorable. Aquí un servidor escalfant motors pels dies següents:

Repetim de nou i aprofito per fer alguna foto mirant cap a la pujada que duria al Col du Lautaret:

A l’hora de plegar començar a nevar dèbilment però ja la tenim aquí, no pararà fins l’endemà. Ara a recuperar i a esperar

Per fi ja el tinc a casa....Material a punt!!!

2009-12-17T23:55:00.003+01:00

Com que lo promès és deute, aquí va una petita informació de l’equip que penso fer servir aquesta temporada.

Bàsicament es dividirà en 2: Els esquís del dia a dia, els que ja vaig fer servir l’any passat per tot arreu i n’estic força content:

Ja en vaig parlar aquí al blog al principi de tot, són els fischer Watea101... un esquí de 192cm, amb un patí de 101mm. Un esquí força gros, però a la vegada noble, com tots els Fischer, amb una espàtula que flota a la perfecció i un patí una cues amb la duresa adequada per agafar velocitat i recepcionar salts. Com tots els Fischer té aquella sensació de juganer, de noble, un esquí viu....M’agrada! Estan muntats amb unes Marker Duke, per tenir la possibilitat de la recerca de pow però a la vegada poder esquiar amb la seguretat i precisió d’una fixació d’alpí. Està clar que no és un esquí de travessa 100%, ja que per la longitud i amplada, les voltes maries es compliquen quan la pendent és considerable. Ara bé....en condicions de pow, seguirà sent l’esquí que treuré a passejar per randonnée!!jaja.. A més després de veure la pelí de l'Axel Naglich, MOUNT ST ELIAS, i veure com els esquís que fa servir són aquests vaig veure la llum!!!jaja

I ara les novetats d’aquest any, recordo que ho havia comentat fa uns mesos que tenia en ment alguna joguina nova...doncs ja està aquí, són uns G3 Reverend en 177cm de longitud, i tenen unes cotes de 126-93-114. Vamos un esquí tot terreny (potser al travessero de tota la vida o “malles culoprietas” com carinyosament els hi diem, els hi seguirà semblant de dimensions rídiculament grans) muntat sobre unes Dynafit Vertical FT12, la joia de la corona...El conjunt deu pesar un 30-40% menys que l’altre, i sobretot, la dynafit és més natural foquejat, això encara ho he de comprobar. Com ja s’ha comentat fins la sacietat, ens el fons és un tema de conceptes. I en general, la majoria de gent que ens critica els que anem “grossos” són gent que no els ha provat mai, o que no tenen el suficient nivell d’esquí i fluïdesa per gaudir-ne. Jo en canvi no critico els “superlleugers”, hi ha gustos per tot, hi ha gent que només va a gaudir de l’excursió i el paisatge, doncs llavors millor sabates petites. Però quan el què es busca són línies estètiques, baixades remotes, canals exigents, descensos amb neu fonda i fresca, i a sobre vols gaudir-ho al 100%, doncs les sabates ja han de ser unes altres.

Aquest segon equip el tinc pensat per travessa pura, dura, i més llarga....Quan anem a buscar corredors estres, llargues aproximacions, o a fer ascensions de varis dies......, Per una Haute Route o si cau un Monte Rosa o un Elbrus (xinitooooo, recupera’t ja!!!). Tot serà qüestió d’anar provant els dos parells i veure quins i quan fer servir...

I, és clar, ara per anar amb aquest equip falta alguna coseta pels peus.....doncs ale!! Altra cop la casa per la finestra, i m’he fet ni més ni menys que amb unes Dynafit TITAN, tenen una pinta espectacular, i en sec, les sensacions de duresa i reacció són com unes alpines, també s’haurà de comprovar. Anar-les provant i ajustant-les als merdosos peus que tinc, que tot em fa mal....Espero convertir-les en quasi les botes del dia a dia...

Aquí unes fotillos de l’equip, apa, va, opinions!! Vinga Raimon, que estaves esperant aquest post!!

PD...que petits es veuen els G3, als costat dels Fischer..jeje...

L'Espace Killy, un secret ben amagat

2009-12-14T21:29:00.013+01:00

Finalment ha arribat el retorn ansiat, ja som de tornada a casa, amb el mono controlat (o potser ara més aviat s’ha desbocat) i de cop ganes i il•lusió en una nova temporada.

Doncs si, una de les sorts, és que dins del grup hi ha algun meteoman que ja va dir fa unes setmanes, oblideu-vos dels Piris per la puri....retornem als Alps. I això vam fer, després d’una temporada 100% Pirinaica, la primera esquiada la faríem a l’espace killy. Un lloc que no ha de dur a engany a ningú, i dic això, perquè la gent es pensa que macrodominis com aquest estan encarats a l’esquiador mitjà, a l’esquiador “borrego” de tots en un ramat i avall. I res més lluny de la realitat, en el fons es tracta d’una àrea d’unes 10.000ha d’extensió molt ben connectada per remuntadors on la major part de domini és forapista, i a sobre amb molt desnivell. Per a tenir una idea de les dades que es manegen només cal comparar la proporció de km de pistes vs hectàrees de domini. A part de les aproximacions a muntanyes properes que es poden fer a partir dels remuntadors. Però bé, no cal entrar en més detalls, qui no s’ho cregui pitjor per a ell.....jaja....però dels llocs que he visitat sempre l’he considerada entre les millors zones, a l’alçada ni més ni menys de Verbier.

La meteo ens havia regalat una nevada d’uns 40cm el dia abans d’arribar, pensàvem (mentalitat pirinenca) que amb un dia ja ho trobaríem tot trillat.....juas.....en els quatre dies que vam rondar la zona no s’acabava la feina!!!! Ens ho volíem prendre amb calma al ser l’obertura de temporada, i així va ser. Ens varem “limitar” a retrobar sensacions i a buscar de nou la fluïdesa en els moviments després de tants mesos sense esquís als peus. Que fàcil és quan tens una neu seca sota els esquís

Primera pujada cap a La Tovière i ja coneixent una mica la zona directes avall cap a Val d’isere per pujar cap a Solaise.......D’aquí, encara freds i encarcarats sobre els esquís ens tirem de cap al pastís que es veuen a les pentes de la Combe de Laisinant....bufff.....neu per sobre la bota, com un merengue suau....glòria de nou

Amunt i canviem de vall cap a le fornet....I aquí ens regalem obrint línies amb molt bona qualitat de neu.

Pugem a Pisaillas, a veure com pinta la cosa per la zona del “Pays Desert”. Ha ventat una mica i la neu no és tant lleugera i fonda com a l’altra banda, no perdem el temps en mitges tintes i tornem on hi ha la feina a fer de veritat

Des d’aquí panoràmica espectacular de la Grande Motte i la Grande Casse....que per cert, per la cara N, té una línia maca maca....todo se andará....

L’endemà tornem de cap a la zona i PREMI....obren l’arrastre del Signal, que et deixa a 2921m, amb una pala cap al O petita, però maca.....i darrera l’accés als Grands Vallons, una penta constant orientada a N, molt àmplia i amb infinitat de racons que arriba fins Le Fornet 1000m més avall.....

No hi havia temps per gaire cosa...s’acumula la feina.....només una foto de rigor a la “paleta” frontal un cop la vam trillar suficient.

Decidim al dia següent donar una volteta per la zona de Tignes. Primer de tot panoràmiques des del peu de la Grande Motte. Que bonic tornar a contemplar l’immensitat alpina

Anem a veure què es pot fer a l’olla de les Aiguilles du Chardonnet..i llàstima una mica encostrat i el Guifré amb poques ganes de caminar i emmerdar-se a les canals. Una zona maca, seria comparable a un Cataperdís, però amb una olla bastant més grossa a la sortida

D’aquí pugem fins al Palafour per veure opcions a la zona i buaf!!! Uns paios s’han currat una pujadeta per darrere les Rocher Rouges, per baixar per la canal i conseqüent pala E frontal. Uns 500m de desnivell du pur plaisir......Ens quedem mirant la baixada i després com un llamp m’acosto fins on han acabat a preguntar......pure powder em diu el tiu....buaaaa.......sol no m’arriscaré, però ja em van explicar com arribar-hi, jeje, en 1horeta de res es fa!!! De fet ells ja venien d’encadenar una canaleta a les Aiguilles du Chardonnet."

Decidim apuntar els deures per futures visites, i tornem a Val d’isère a tastar les pales dels Marmottons que em semblen que estaran en bon estat....i sip, dit i fet....Ens acomiadem amb un superba baixada d’uns 800m de desnivell de no res...."

L’endemà no té més història que un dia encapotat, poca visibilitat, mig nevant i per tant poqueta cosa a fer......pleguem d’hora, cotxe i carretera...I a mig camí gasto en material de travessia...jeje....ja ho tenim tot!!! Però bé, això ja ho explicaré un altre dia

Ara torno a tenir la il•lusió i motivació que semblava no arribava, semblava que aquest any no en tenia ganes.......falsa alarma!!!

PD. Per cert, agrair al Guifré les fotos que va fer....que jo cada cop estic més gos i no vaig treure la càmara ni un sol cop, de fet ni la portava a sobre!!

Retorn a les alçades...

2009-09-13T23:19:00.009+02:00

Aprofitant que coincidia amb el Guifré uns dies de vacances ens vam acostar a conèixer un desconegut per nosaltres, el massís del Vignemale. Vam realitzar una circular en 3 díes a tot el massís amb l'itinerari següent aproximat:

Refugi de Bujaruelo (1338m) - Puerto de la Bernatuara (2338m) - Barrage d'Ossue (1834m) - Refugi de Baysellance (2651m) - Pic Long (3294m) - Refu Baysellance (2651m) - Hourquette d'Ossue (2751m)-Refugi Oulettes Gaube (2151m) - Puerto de Mulos (2591m) - Bujaruelo (1338m).

A més a més, com no podia ser d'altra forma, també serviria per imaginar descensos hivernals, veure l'estat de possibles cabanes on fer nit, així com estimar la viabilitat de les aproximacions necessàries.

En resum 3 dies magnífics, una meteo bona i uns paisatges de luxe!!
3 fotillos per fer boca des del cim del Grand Vignemale o Pic Long:

Vinga, info per a qui li interessi: El refu de Bujaruelo obre a partir del 15 de març, i en general ens van dir que la pista d'accés, en aquella època, acostuma a estar en "bones" condicions. Per la zona aragonesa, qualsevol cosa que es vulgui fer a la vall del Ara, o a la vall d'Ordiso, requereis aproximacions llargues i penoses; hi ha dues barraques de pastors al llarg de la vall però no tenen res, només un terra pla, sostre, llar de foc i una mica de fusta, per tant les aproximacions hauran de ser amb força pes.

Llavors hi ha el Valle del Otal, aquest si que és el bo, en 20 minuts desde bujaruelo et plantes a l'inici de la vall, amb un innivació espectacular (vora els 2500mm anuals), i a sobre orientat al E-NE, amb lo què hi ha un vessant orientat a pur N.....Al final de la vall té una cabana, suposo que amb poques comoditats, però que pot ser el punt de partida per les ascencions, i així anar més lleuger.

Banda francesa. Vallée du Gaube, sense comentaris, orientació, innivació i possibilitats infinites. El refu d'Oulettes obre el 15 de febrer, i l'aproximació és de 3-3,5hores des del Pont d'Espagne sortint del cotxe amb esquís als peus. Des del refu, a 2151m. hi ha mil possibilitats a l'abast.

Vallée d'Ossue. Una altra espectacular, tot el vessant N del massís del Vignemale té un desnivell brutal, i amb força o molta pendent; jo diria que es pot fer una directa des del Grand Tapou (3150m) fins al Barrage d'Ossue (1834m) que deu estar entre el top ten de baixades. En aquest cas les aproximacions són més llargues, excepte entrada la primavera que obren la pista fins a l'embassament, llavors deu ser el millor moment per atacar la zona.

Bé......ja veieu, com sempre oferint informació...jeje....

Per cert, vull felicitar des d'aquí al company de fatigues, al Dani, per completar en un mes la trilogía: Mont Blanc-Monte Rosa-Cervino, i aquest últim en solitari. Ara a pensar en la recuperació...ÀNIMS.

I també comentar que tinc noves joguines de travessa.....no tant totxes.....que espero m'acompanyin i em facin gaudir de moltes baixades, i perquè no també moltes pujades.

O Rei Aneto (3404m)

2009-04-22T12:02:00.004+02:00

Per fi m’he postrat davant de sa majestat, per fi he estat a tocar del Rei, era un compte pendent que tenia, ara ja em puc considerar una mica més pirineísta que ahir.....Hem fet l’Aneto, i a sobre amb unes condicions escandaloses..

Anem a pams, es va gestar una sortida de 2 dies, passant primer per Boí per acabar de rematar la neu pols que pogués quedar, a la tarda pujar a Renclusa, i dilluns fer l’Aneto.

Diumenge a Boí primera sorpresa del día.......sembla que encara queda feina per fer, i que la neu es manté pols tot i haver passat un parell de dies de l’última nevada. El falcó tancat, lo què significa que les línies de la cara nord estaran verges!!jeje, dit i fet, remuntem just per sota la cadira i en 15minuts som a dalt. Obrim una línia amb molt bona neu a la zona de les canals, així que ja comencem amb bon regust de boca...

Tornant cap a l’altre banda apreciem com el Cerbí està petadíssim de neu, si recordeu al gener ja li vaig fer una foto des d’aquest mateix lloc (LINK)....la comparativa és brutal, i més encara tenint en compte que llavors a la base ja vam mesurar 160cm de neu, i la pala estava espectacular..

Però encara teníem més feina, vam remuntar fins al Cerbí de Durro per fer la pala frontal que semblava al seu puntet...i mare de Déu quina polseta més seca, les baixes humitats d’aquesta estació deixen una neu molt bona, ho he comprobat personalment varis cops....:P

Una vista des de dalt el Cerbí de Durro, cap al Turbón, i en primer terme una altra espectacular pala....i ni ha moltes i moltes per aquesta zona, no entenc encara com amb el terreny que hi ha Boí segueix sent relativament petit

Ja a la tarda, després del divertiment, ve l’objectiu real...i anem, altra volta, a la Renclusa. Pujada des de Llanos ràpida i cansada que ens quedem sense sopar, tot i que finalment arribem a temps, amb les últimes llums del dia, per comprobar que la Renclusa està sitiada per la neu

Sopar, xerrera i relax, i cap a la piltra, i de sobte, OSTIA!!! La osa HVALA a sota el meu llit.....amb raó els seus companys l’havien enviat a dormir lluny. L’endemà, lo de costum, matinar, esmorzar i a ritme constant cap a amunt. Sortim del refu amb la neu una mica encostrada, però a uns 2300-2400m ens adonem del què trobarem, jeje. En unes 2 hores som al Portilló superior.

I això és el què ens espera!! Fa 10 dies que ningú passa d’aquí i som els primers. Impressionant l’aspecte que ofereix la glacera, realment molta neu acumulada

Instantànies dels moments d’esforç a la glacera, el Dani obrint traça com un jabalí, i el Rubén i un servidor anar fent, a bon ritme però reservant per la baixada.

Parada i fonda al ventisquero de Corones, bocata, fogonet i te calent que ens reactiva del fred que fot, visualitzar el final de la baixada i així agafar forces per encarar la pala somital

Fins finalment, en un total d’unes 5horetes tocar el Rei....No vam passar Mahoma, jutgeu vosaltres mateixos....

Aquí els tres malalts!!! Molts contents pensant en el què ens espera.

La baixada impressionant, els primers 500-600m de desnivell una neu pols increïble, lleugera, divertida, seguit per 500-600m més amb encara neu pols en les bones orientacions, per una mica abans d’arribar als plans començar a trobar neu més pesada, però ja era quasi a baix.....

I ara ja amb tranquilitat retorn cap a Llanos, amb el temps i la calma suficient per immortalitzar l’aspecte que presenten els plans d’Aigualluts

I una finalment des de la Besurta mirant direcció la Renclusa i la baixada de la Maladeta. Recordar que la foto és un 20 d’abril a 1920m d’alçada, i és als Pirineus....

I per convertir-ho en encara més èpic, arribem al cotxe vora les 15h, just quan comença a nevar, l’endemà ens diuen que han caigut 50cm més, Altra cop portillons i glacera verges de traces....Arribo a casa, miro els models, i bufff.....diumenge entra una altra de forta, un altra gran Kahuna en camí cap a casa nostra.....

Semana Santa'09.... paquetàs!!

2009-04-18T22:35:00.008+02:00

Això és un sense aturador com deia aquell, neu i més neu, pow i més pow, i ja passem de mig abril i seguim amb neu i més neu.... La setmana Santa la vam passar als Hautes Pyrenees, obrint traça, enfonsant-nos fins a la cintura, esquiant a la "White Room", fent sprays per posteriorment travessar-los totalment per dins, poques paraules poden definir la gran quantitat de neu que vam trobar i que vam caure, linko unes fotos del reporter oficial de la SS, que jo estava massa enfeinat, jeje....

Per cert, el dia de la "fermeture" a Peyragudes increible, un solàs d'escàndol, i powder day. I pensar que al final d'aquest dia s'aturarien els remuntadors fins l'any vinent, inaudit....

Com a mostra un botó...un servidor obrint canals a Peyra..

LINK DEL REPO COMPLET Realment no té pèrdua, les fotos són d'escàndol, els contrastos amb el verd, el color de la neu, les quantitats ingents acumulades, el sol d'abril... hi ha res millor???

I ara, a més, estic emocionat, no m'ho vull creure el què he vist als models, no pot ser, no pot ser, no pot ser, aquesta supernortada no entrarà, no pot ser..... i si és??? Ara tota la setmana de nervis pendents de la nortada...

Tuc de Salana (2485m) i Corredor N Gran Tuc de Colomers (2983m)

2009-04-08T01:35:00.005+02:00

Dos grans dies d’esquí i muntanya hem viscut a la ribera d’Aiguamog a la Val d’Aran, especialment coneguda per la seva excel•lent innivació, de les punteres a nivell pirinenc. Això es va demostrar clarament quan vam començar a veure neu a poc més de girar de Salardú, i quan vam aparcar el cotxe a poc més de 1400m i ja vam sortir amb els esquís posats amb un mantell constant. Començaven dos dies de on el Dani i jo explorariem una mica més aquesta ribera tot confirmant el que ja sabíem, que té moltes possibilitats i que ens hi veuran sovint per aquesta zona....

I si penseu que “cullons, quanta neu per estar només a 1400m” doncs ara flipareu en colors, perquè aquestes dues estan preses en la pista que va direcció els Banhs de Trèdos, a una altura al voltant dels 1600m (Per comparar el Dani no és precisament baix...).

Degut a les condicions del Sendrosa, que era el pla A, i que havia purgat tot, vam decidir fer el Salana (2485m), que quedava a mig camí del refugi de Colomers, objectiu final del dia.

Arribant al Tuc de Salana

Aquest pic secundari és un excel•lent mirador dels GRANS aranesos, girant 360º tenim primer a l’oest el Montardo, i una magnífica pala est que va fer que dibuixéssim baixades mentalment

Al S, pics de Llucià, Travessany, etc.

Al SE el Circ de Colomers amb el Ratera i el Gran Tuc com a punts culminants.

A l’est, les espectaculars canals de Sendrosa...n’hi ha per tothom....tot i que ara ja no és època bona per baixar-les, segurament fa un mes o mes i mig estaven al seu punt. Anotat queda.

I finalment al Nord, l’embassament d’Aiguamog, que és més o menys d’on veníem, i al fons el Mauberme.

Força inestabilitat en algunes orientacions, finalment descens per la cara NE en una neu molt bona, que ràpidament va passar a granissat, llavors ens vam decantar cap al SE per unes pales suaus a buscar la pista que ens portaria al replà on de nou vam tornar a posar pells i amunt cap al refugi...FI del primer dia:

Després de compartir converses i projectes amb uns maños molt simpàtics al refugi, a la piltra que ens esperava un dia dur. Per cert...magnífic el refu nou, té de tot!! I el guarda tot un crack, tenia uns dossiers amb ressenyes pròpies de corredors, escalades, esquiades, etc. de la zona, algunes de les quals dataven de l’any 80!!! Si jo encara no havia ni nascut!!!

Dilluns ens llevem a una hora raonable, i en marxa, el sol comença a sortir amb alegria i il•lumina el Port de Caldes, un magnífic descens, que enllaça amb la ruta cap al refugi Ventosa i Calvell, ja a la vall de Boí. Per cert...ben carregadet de neu es veu, per variar.

Passem una primera pala i bufff....objectiu a la vista, el Gran Tuc de Colomers:

També el Tuc de Ratera sobresurt majestuós.

Seguim amb l’aproximació pel Circ de Colomers petat de neu (busqueu fotos de l’estiu i veureu el pedregar que és....) i ens plantem al peu de la canal, contemplem el paisatge veient també uns corredors molt macos al Ratera i aquella zona, ens venen ganes de plantar una tenda just al peu del circ i passar-nos tres dies esquiant una per una totes i cada una de les canals......

Mirant amunt, i agafant aire per la matxacada que toca:

Ja a dalt la canal, després d’obrir traça en alguns trams amb neu per sobre dels genolls, el Dani surt a treure el cap a l’altre banda (jo vaig preferir ja no pujar, que el tema als últims metres estava “complicat”

Un cop aquí, és com si estiguéssim en un balcó:

I ara, per fi, després de tot, la RECOMPENSA:

El Dani in action, força pendent, més ben dit, molt pendent, no sabria dir quant, les ressenyes parlen de 45º. Calia assegurar cada gir que a la vegada amb la neu que vam trobar era tota una delícia, apoio amb la cama interior, força, salt i gir per apoiar de nou i altre cop, en un ball d’equilibri amb la força de la gravetat.

Un cop sortim de la canal, ens alliberem de la tensió i deixem lliscar els esquís per sobre d’aquesta neu pols que ens ha regalat el circ de colomers....

Ja de tornada ens girem un cop i veiem com les dues úniques traces del Circ són les nostres, paratge solitari com no ens pensàvem pas.

A partir d’aquí neu transformada que gaudim fins a uns 2000m, a partir d’aquí només fem que enllaçar llacs plans, amb caminets, més llacs, més caminets, força pesat, però almenys ho fem amb la feina feta...

Avui ha arribat el Gran Kahuna que demanava en l’anterior entrada, demà que encara el tindrem aquí, tocarà recuperar-se del tot d’aquests dies, i tornar a marxar a la muntanya....que és el lloc que li pertoca a un mastí dels Pirineus..

Arcalís 30M

2009-04-02T17:25:00.006+02:00

Ja s'acaben els adjectius powderians per tant dies de paquet que hem gaudit aquest any en aquest racó dels Pirineus.. Aquest passat diumenge va ser un més, però dels millors perquè es va sumar la poquíssima gent que es dedicava a petar el paquet. Increible!!! Suposo que sumant final de mes+crisi+semana santa a la vista+finals de març i per tant canvi de xip...el resultat és que ja comencen a quedar només els malalts de debò!! Aquells que estariem tota la nostra vida trillant neu pols i gaudint de la muntanya!!!

Simplement un botó, com vaig petar la part alta de la canal ampla de l'Arcalís.... pow pow!!

El dia no té més història, molt powder riding amb el Dani i el Guifré, sense parar ni un sol minut, acabant a les 16h o'clock baixant pel tubo del túnel. Amb tan sols 1 traça al final del dia!!!

Quan a migdia es va obrir el dia, l'espectacle que oferia La Coma no tenía parangó; realment sorprenent la quantitat de neu, no sabría dir quants metres de neu acumulada deu haver-hi sota el Port del Rat, al clot del túnel, però són molts... El resum en fotos (espectacular el Pic d'Arcalís...algún dia serà nostre!)

R.I.P. Shane..... Ride In Peace

2009-03-28T12:53:00.023+01:00

Aquesta setmana ha estat una de les més tristes per l'horrible notícia de la mort de Shane McConkey. Ha estat el meu gran ídol en el món de l'esquí, per mí ens deixa el més gran de tots, un innovador, per tots aquells que no el coneixeu heu de pensar que en bona part l'esquí és on és ara gràcies a ell, va ser dels primers pensadors dels carving, també l'introductor dels fat (recordeu sinó els volant machete), i més endavant introductor dels cambers invertits i rockers. Recordaré sempre l'imatge seva baixant una super pala a Alaska amb esquís acuàtics....l'any següent apareixerien els cambers invertits. Esquís com els Pontoon són obra totalment seva.

Es va forjar al costat de Doug Coombs (mort a La Grave fa unes temporades), aprenent la seva finura esquiant, i conjugant-la amb la seva bogeria, aconsellant i ensenyant esquiadors més joves que ells com en Seth Morrisson o en JT Holmes que es convertitirien en mites propis. En definitiva un mite dins la comunitat freeskiing.

Va ser també el primer en fer el salt base amb esquís, un cop "controlat" això, posar-se un vestit d'ocell i volar tan sols movent els braços; sempre vivint al límit.

Des d'aquest petit racó de món i aquesta petita pàgina el meu petit tribut al més gran de tots. Gràcies SHANE

Circular al Marimanha

2009-03-26T12:52:00.016+01:00

I una setmana més amb sol i temps estable, que si, que molt maco, però ja comença a avorrir. Volem que torni un gran Kahuna i ens deixi de nou paquet fresc a tots els nostres estimats Pirineus.

Però mentre això no passa, nosaltres seguim descobrint racons dels Pirineus, i que grans que són quan amb unes pells sota els esquis i les suficients cames pots arribar a qualsevol lloc, no hi ha cap mitjà de transport millor sobre la neu. Aquesta vegada va tocar el torn a una zona a cavall entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà; la zona de Marimanha fent una circular de dos dies. Zona preciosa i desconeguda per mi, que a més em serveix per fer noves coneixences, des d’aquí una salutació a tots, Albert, Laura i Guillem, molt divertit haver compartit aquest finde amb vosaltres (i també a l’Ari, però ja fa uns quants anyets, fins hi tot dècades, que ens coneixem, jeje...però era el primer cop que esquiàvem junts en travessia).

Sortim dissabte matí de Beret a l’hora dels marquesos, quasi les 11h!! Però és el què toca, que han baixat una mica temperatures i així trobarem la neu millor. La primera part una mica pesadeta perquè vas paral•lel a les pistes (i mira que vaig plorar a veure si ens deixaven agafar un cop el remuntador per estalviar-nos el tostón) fins el Portilló de Marimanya a uns 2400m. Com sempre des d’aquesta zona de la Vall d’Aran l’Aneto omnipresent:

Des d’aquí hi ha dues opcions, baixar fins la cabana de Marimanha per gaudir d’una primera baixada i remontar per fons de la vall, o fer un flanqueig descendent per anar a parar als llacs de Marimanha; finalment ens decantem per aquesta segona opció, ho repetiré de l’altre forma segur, feia bona pinta aquest primer descens. Ja mirant als llac de Marimanha a uns 2250m.

Seguim remuntant per una pala fàcil que duu a un altre circ paral•lel, no sense abans contemplar la cara nord del Tuc de Marimanha (2678m) i el circ que té, uns 400 m de desnivell fins al llac inferior, amb una pinta de nevera conservadora de la neu pols, aquesta podria haver estat la segona baixada del dia:

Una parada tècnica (o sigui parada de bocata) al collet i contemplació......La muntanya de Barlonguera just davant nostre, un altre 2800, on la baixada del Barranc deth Milh té molt bona pinta (fàcil, però fa pinta de divertida)

Des d’aquí ens arribem al Col d’Airoto, però decidim deixar els motxillots i acabar d’arribar amunt direcció Tuc de Bonabé (2720m, tot i que no vam arribar al cim) un espectacular mirador, de les vistes més impressionants que es poden apreciar:
Al nord el Mont Valier vist per la cara sud...la cara nord és la bona, una gran pala pendent i molt sostinguda, a tenir en compte...

Al sud l’espectacle del Parc d’Aigüestortes...Montsaliente, Saboredo, Amitges, Bassiero, Ratera, Colomers, Subenuix, Peguera, Montardo.....etc etc, que algun valent s’atreveixi a marcar-los a la foto...

Marimanha i l’Aneto que ens vigila en tot moment

Per fi l’objectiu d’avui a la vista, el Llac d’Airoto, molt fotogènic per l’entorn que l’envolta

I avall falta gent, baixada divertida fins a creuar el llac i buscar la barraca...Aquí la tenim, el nostre niu per passar la nit, amb totes les comoditats que es poden demanar...

Tampoc és qüestió de llevar-se d’hora, que la nit ha estat freda i la neu estarà massa dura, així que aconseguim dormir ni més ni menys que quasi 10hores (em sembla que era el primer cop que no matinava en un refu i que dormia tant). Sortim direcció el Serrat dels Plans, per una canal evident orientada a E, i per tant ja en condició de pujar-la amb bona neu, per creuar als immensos Plans d’Isavarre i creuar els llacs del Rosari. Al fons el Tuc de la Llança i el Muntanyó d’Arreu, i zona que es proposava per l’ampliació de BB, mmmmm, millor que no toquin res, que ja està bé com està i BB ja és prou gran..

El coll que havíem de pujar just a sota del Pic del Rosari (2608m) té una cornisa descomunal, de varis metres, canvi de plans, veiem una pala sense cornisa just a sota el Marimanha i allà anem. Tot i el fort pendent, la neu aguanta molt bé i aconseguim superar-la amb força dignitat amb esquís als peus.
Un cop al collet, els llacs de Baciver. Ja hem perdut el compte dels llacs que hem passat, quin munt de llacs gelats!!! Horitzó de meravella de nou: Bessiberris, Montardo, Aneto-Maladetas, Posets, Perdiguero...bufff...amb el cap de baqueira i l’escornacrabes en primer terme

Flanqueig a dreta, esquís a l’esquena i a pujar a poteta el coll de l’ós, just a temps, en algun punt la neu comença a estar molt desfeta, mitja hora més tard i la cosa hauria estat més perillosa. Un cop aquí guardem definitivament les pells i ja gaudim de la baixada, amb una neu al peu del Baciver que després de superar la part superior dura miraculosament trobem NEU POLS, tal i com ho sentiu NEU POLS, vam descobrir una autèntica nevera al Cloth der Os

I aquí s’ha acabat l’història del cap de setmana, per últim un tribut a un mite dins del món freerider de la vall, la cara N del Baciver, no moltes persones poden dir que l’han baixat, en aquests moment no semblava en condició de passar-la sense rapelar alguna part rocosa, la muntanya és allí i algun any tindrem la possibilitat i motivació per fer-la....

A reveure gent!!!

Font Blanca ou Pic du Port (2903m)

2009-03-17T17:40:00.003+01:00

Setmana anticiclònica, i per A o per B amb no excessiva motivació..Total que tenia quasi decidit dedicar-me els dos dies a pescar amb la colla aprofitant el bon temps, fins que dissabte a les 19h em truca l’energúmen del Dani i simplement em diu que en 40minuts em passa a buscar, que espavili a preparar-me.....I ja veieu que sóc un tio fàcil....apa truca a tothom, que no vinc a sopar, que no vinc a pescar, que arribaré tard a dinar, que no puc venir al cine..... Ja ni em demanen quin és el motiu de deixar-los altra vegada plantats, ells/elles mateixos m’ho diuen resignats: Al final puges a esquiar oi??? Sobra la resposta.... Fins hi tot una trucada compromesa just al marxar em fa trontollar els esquemes, eh Dani???, finalment la cabra tira al monte i en aquest cas era el Font Blanca que ens cridava.

Arribem allà a les 23h al punt de sortida, preparatius i sobar profundament. A les 6 i algo toca diana, preparatius amb calma i una mica més tard de les 7 ja estem amb els esquís als peus... Bona sensació, la neu ha endurit, així pujarem més còmodes i la baixada es podrà fer al seu punt just. Era el temor que teníem que la fusió continues a ritme alt durant la nit, per sort no fou així.

En aquesta època, abans del canvi d’hora el sol es lleva molt d’horeta, abans que les pistes obrissin ja rebien el Llorenç:

Seguim pujant, sempre ajudats per les ganivetes, i com que anem bé de temps decidim treure el cap per la Portella de Rialb (2506m), just al coll entre el Besalí (per cert, molt bona pinta també fa el descens del Besalí direcció E-NE cap al refugi de Rialb) i els contraforts del Font Blanca. Certament curiós com la vessant que dóna a Arcalís té força arbres i bosc i en canvi l’altre vessant no se’n veu ni un!! Aquí ja estem a una alçada considerable i es té una estupenda perspectiva de l’estació d’esquí, de fet, com més puges més t’adones de la immensitat de tota aquesta zona i la minúscula àrea que n’ocupa l’estació.

Després de fer una miqueta el cabra per la cresta fins que hem de retrocedir, seguim pel torrent de pujada normal, i ja no hi ha treva fins al cim, al qual s’arriva sense problemes amb esquís als peus. Últims metres per al Dani, amb el Besalí a l’esquena i les principals valls andorranes als seus peus:

Si una cosa té el Font Blanca és sens dubte l’espectacular mirador dels Pirineus, som capaços de divisar desde l’Aneto, fins al Cadí, des dels Bessiberris fins al Puigmal, i just davant nostre l’espectacular massís de la Pica d’Estats i a tot Andorra com un llibre obert, sens dubte un “must do” dels Pirineus

Girant 180º en sentit horari, començant O, direcció Arcalís. En primer terme el Pic de Les Fangasses (2662m) i l’Albella (2788m), després a mig terme les pistes d’esquí als peus del Pic d’Arcalís (2776) i el Cataperdís (2805m) (al darrere quasi no es diferencia perquè queda en línia el pic des Bayretes (2806m), i darrere d’aquests altres GRANS, d’esquerra a dreta; el Comapedrosa (2942m), el Mediacorba (2914m), Pica Roja (2902m), Punta Roumazet (2842m), Pic de Canalbona (2914m)...I en última línia la zona d'aigüestortes, quasi res!!

Seguim amb tot el conjunt dels 3mils la Pica: Rodó de Canalbona, Punta Gabarró, Pica, i Montclam, amb l’Aneto al fons, i el Tristania (2878m) i Etang Fourcat (2820m) en primer terme

el solitari i desconegut Ariège Français profund. En primer terme Le Pic de L’Aspre (2744m) i al fons la serra dels Trois Seigneurs (2199m) i el Pic de Piolou 2166m només!!)

L’étang du Gnioure (1840m)

i ja a l’altra cantó un altre skyline d’impressió, des del Canigó al Puigmal, i en primer terme els suculents Coume de Seignac (2857m), Serrera (2912m), Cabaneta (2863m) i Estanyó (2915m). Si és que a Andorra li falta algun 3000m perquè se li reconegués l’alçada mitjana de les seves muntanyes. En primer terme la baixada que deia de la pala de Banyell, 700m de desnivell constants. No és descabellat en un dia amb moltes ganes i bona forma pujar al Besalí, baixar cap al Refu de Rialb, i llavors encadenar una pujada als Aspres de Banyell, per tornar a baixar la pala nord cap al refu i anar-se’n cap a casa amb la feina feta i uns 1500m de desnivell acumulat i sobretot dues magnífiques pales al sarró....

L’étang Bleu completament glaçat, just a sota el Thoumasset, ens va sorprendre veure més de 20 formiguetes (o sigui esquiadors) creuant el llac i llavors pujant cada un per on podia la pala d’accés al Pas de la Soulane

Apa després d’aquesta entrada enciclopèdica-geogràfica, a descansar fins el proper finde a on tornarà a “caure” alguna coseta per Andorra.

Problemes amb el photobucket...

2009-03-17T17:18:00.003+01:00

Doncs això, dir-vos només que he sobrepassat el límit de descàrregues mensuals al photobucket, que és de 25GB al mes, i per tant fins el mes següent no linkarà de nou fotos.....

També si voleu podeu fer una petita aportació a la causa, que per 40$ a l'any podria fer l'upgrade al photobucket pro i no tenir límit de descàrregues... quin rotllo...

Hauré de fer dues o tres comptes i anar alternant les fotos que linko i penjo en diferents llocs durant el mateix mes....

Maladeta pels Tubs de Paderna

2009-03-15T20:43:00.001+01:00

Finalment dilluns (9/3), la meva estrena personal en ascensions més llargues. Ens llevem a punta de dia, d’un dia que promet meteo molt favorable i solet. L’objectiu del dia és clar, pujada directe cap a la Maladeta, i baixada també directe cap a l’Hospital de Benasque pel conegut itinerari dels Tubs de Paderna.

De bon matí, comprobem l’espessor present al Refugi, a 2140m, descomunal: .

Doncs dit i fet, tot i que trobem una neu ventada, fins hi tot en algun punt força dureta, l’ascensió no comporta cap dificultat associada, de tant en tant alguna paradeta per fer un glop, contemplar la bellesa i immortalitzar el moment:

Ja sobre la glacera, encarem el tram final més planet sota el peus de la roca de La Maladeta (3308m), per en unes 3,5 hores, parada de bocata inclosa, ens plantem al peu de la canal final.

Gaudim de l’immensitat del moment, els Pirineus als nostres peus...Mirant cap a la Vall d’aran

Veient l’estat de la canal decidim no pujar-la, ja vindran temps millors; no és que no estigués bé per pujar la canal no, però és que encara no té suficient neu com per baixar-la amb esquis als peus, a veure si la primavera ens porta nevades sense vent, i en algun cas més humides que formin base suficient..

Fora pells, ens calcem i ara és la nostra!!! Per això hem arrossegat els totxos amunt!! Des d’aquí dalt la resta de muntanyes semblen petites!! Sinó mireu el Port dera Picada

Un zoom cap a la Vall d’aran, si us fixeu reconeixereu BB al fons:

I ara mirant cap a la zona de baixada, hem de deixar la Tuca de Paderna (2660m) que es veu a la foto a la nostra dreta per posar-nos als vallons de paderna:

Un cop arribats al primer replà, abans d’encarar la segona part de la baixada en girem enrere i descobrim una baixada moooolt temptadora, la pala que baixa directe del Pic d’Alba....mmmmm....us imagineu això amb powder!!! A més per l’orientació i al quedar sota els contraforts de l’Alba sembla que és una zona que guarda la neu de meravella i és menys afectada pel vent

I ja finalment al bosc, els tubs de paderna, un autèntic bosc de fades, diversió assegurada. És el moment d’alliberar l’adrenalina que encara ens resta.

La baixada arriba directe a Llanos, perfecte!! Contents i satisfets, ens jurem i rejurem que això ho hem de conèixer amb powder. Ja finalment parlant de la baixada del Pic d’Alba, quan passem per davant els Baños de Benasque, aquest mateix pic ens regala una altra imatge per somiar, les canals directes del Pic d’Alba (3118m) als Baños de Benasque (1700m), uns corredors força pendents que es desplomen directes al fons de la vall, més de 1400m per sota. Potser les ataquem la setmana vinet, potser l’any vinent, potser MAI, però el sol fet de somiar-hi, de pensar en baixar-les ja ens genera la nostra injecció d’adrenalina.

Gaundint de Tavascan

2009-03-13T13:02:00.006+01:00

Diumenge ens llevem ben d’hora cotxe i carretera que cap a Tavascan falta gent, aquest cop amb el boig del Dani, que cada dia que passa demostra que és el més boig de tots....Durant el viatge molts plans per aquests dos dies següents. Arribem a Tavascan city i la cosa ja és heavy, a mitja pujada de la pleta del prat a uns 1500m els murs a banda i banda de la carretera ja són molt considerables, i a peu de refugi aquest és l’especacle visual de neu i muntanya

L’espectacular Serra de les Canals, que algun dia veurà aparèixer les nostres espàtules pels seus racons més íntims!!

Imatge del refu i el remuntador, sinònim de tranquilitat i bon ambient

Com sempre que esquiem el Dani i jo plegats poc temps per les fotos...Veiem la zona molt carregada, i deixem en stand-by els plans per pujar al diable, fem un parell de baixades i el dia promet ja que la neu està molt bé

Després veiem signes que la cosa no està molt estable, el coll de l’ós fa por, i les sobreacumulacions en orientacions S-SE són de por. Després de preguntar al pisteros i locals de l’estació, a més de veure plaques caigudes el dia anterior decidim quedar-nos en proximitat...

L’encant de Tavascan està en el terreny variat perfecte per fer una miqueta de freeride just a tocar la pista, el dia es converteix en una cerca de roquetes per saltar, tubets per baixar, i pales pel córrer. Deixem el camp minat després d’unes quantes recepcions i també unes quantes caigudes....(busqueu en Wally ;P)

Cap als volts de les dues posem punt i final a la divertida sessió no sense abans tornar a fer un cop d’ull buscant la canal somniada, escrutant possibles vies de pujada i per suposat línies de baixada

Però aquest punt final és només de la sessió matinal, ens liem la manta al cap, cotxe i manta fins a Benasc.....A les 18h ja estem de nou amb les botes als peus començat a foquejar a Llanos direcció La Renclusa. Un espectacle assistir a la posta de sol sobre el Port dera Picada....

Ja arribem foscos a La Besurta sota la llum de la lluna, una sensació indescriptible

Cap a les 20h, totalment sota la llum de la lluna i un cel estrellat arribem a La Renclusa, mig desorientats per tanta quantitat de neu, que ens enganya amb alguna referència, però sense cap altra contratemps remarcable....L’entrada al refugi està mig tapada, i desde l’interior, a la zona del menjador la neu bloqueja per fora totes les finestres, espectacular!!!

Rebentem tot el menjar que ens posen sobre la taula i ara si, posem punt i final a un dia llarg i esgotador, però emocionant i divertit alhora!!

Arcalís....home sweet home

2009-03-11T20:37:00.002+01:00

Després d’un temps sense tastar la neu pols recent com ens havíem acostumat durant tot l’hivern vam tornar a casa, o sigui Arcalís, per enèsima vegada aquesta temporada posar cadenes al Serrat, nevant i mal temps cap amunt i veure com està el tema tot i fent un cafetó a la cafeteria de “l’argentina”.....El vent ha fet mal, només obren la zona baixa de bosc, res de portelles ni comes, grrr..... Decidim esquiar, i aprofitem força el dia, molt bona neu pols compactada a les baixades del túnel que estrenem nosaltres. També alguna linieta entre el bosquet, per finalment un cop asserena el dia emprenyar-nos perquè no obren la zona alta.

A mi per això ja fa temps que no em treuen les ganes, per tant m’hauré de currar les pujades, però valdrà la pena. Pujo fins una mica més amunt del replà de sota la portella per obrir les canals de sota la cadira, mmmm....quina neu, repeteixo un altre cop.....mmm.......perquè m’espera un finde mooolt llarg i cansat, que sinó m’hi estaria fins que les forces defallissin i pujaria a obrir la portella des de dalt. A part que la resta del grup està esperant-me...

L’espectacular paquet de neu que hi ha és d’una gran bellesa, jo vull que no s’acabi mai aquest hivern!!!

Ara remirant les fotos m’adono que hagués hagut de ser més egoista i fer esperar més als malalts que estaven a baix per petar la Portella jo tot solet....

I mirant altra vegada el Font Blanca....aquest any caurà...

I enmig d’aquest espectacle de neu, sol (i també vent) marxem pensant en el que hauria pogut ser i no va ser (almenys del tot)

Mi tesorooo

2009-02-16T13:14:00.001+01:00

Dissabte una altre bon dia d’esquí, ens van obrir la zona del Teso i cap allà vam anar, a ser els primers en petar-la. Sortosament la neu tenia millor qualitat que el dia anterior, havia fet una nit freda i seca, amb lo què s’havia compactat la capa inferior i assecat la capa superior deixant una neu que s’esquiava millor que la del dia anterior. I més encara a la zona on hi havia arbres, vamos tot un plaer!!!

Com ja sabeu el telecadira del Teso dóna accés a una zona de forapistes molt juganera, que tot i ser curtets tenen una bona penta i sobretot conserven molt bona neu, per tant diversió assegurada....

Així que vam dedicar tot el matí a fer això i cap allà a la 1 quan començava a venir la marabunta i estàvem els dos molt atonyinats per respectives caigudes doncs cap a casa falta fent, vam baixar al refugi del CEC de Salardú a fer un bocata au soleil...

O Rei Aneto

Bagergue e basta, jeje

2009-02-13T21:36:00.004+01:00

Bon dia d'esquí on encara han mantingut argull i peulla xapat. Neu compactada i pesada a les cotes baixes, en canvi boníssima al bosc. Llocs com Marconi, passarell, i sobretot el backside a bagergue...que ens ha deixat un regust de boca espectacular.

La quantitat de neu és impressionant, sembla una vall austriaca, viella està petat i les muntanyes arrodonides, no es veuen roques ni ressalts. Increible..

Beret

Backside

Demà ens espera el "tesoooooro" i peülla..

Powcalís (2)

2009-02-09T11:55:00.002+01:00

Repeteixo un títol d’aquesta mateixa temporada, perquè la veritat que és increïble, sembla que el Barça i la Meteo vagin emparellats.....que segueixi; a més tenint en compte el bany que vam donar a l’Sporting això deu voler dir que tornarem a tenir paquet aquesta setmana, jeje.

La història és la tònica de la temporada, que no per repetitiva deixa de ser igualment divertida....Molt paquet, com si ens haguéssim teletransportat a Utah o algún lloc d’aquests, les fotos semblen que vinguin de l’altra costat del bassal...Dissabte GRAN dia, que a sobre ens va regalar una horeta de sol i visibilitat que ningú s'imaginava vist com va començar i acabar posteriorment el dia..

Diumenge teniem espectatives de dia èpic, però no vas ser així, Arcalís completament xapat, al final vam acabar a Pal, super ratllats al principi per la gentada que hi havia en una minúscula zona oberta sense possibilitats fora-pista. Al final es va arreglar una mica ja que van obrir més zona i amb un lleuger pateig ens vam cebar en unes canaletes molt divertides de la part alta molt carregades de neu, on per fi vam descarregar l’adrenalina i gaudir a fons...tant que vam repetir-les 6 vegades...

Com deia en Raúl, va ser com piranyes......Nosaltres vam fer la primera patejada i obertura de la zona (per cert, obrir un tubet amb neu per la cintura no té preu....), a les següents baixades força gent encegada darrere nostre, i ñam ñam ñam ñam, a les dues últimes caminades quant ja estava tot venut ni cristu.....

Diumenge no photos...no hi havia ni temps ni ganes....

Aquí algunes instantànies de dissabte...

I aquesta, pels que ho coneixeu sabreu apreciar l'absurda quantitat de neu que hi ha...

El Dorado'09

2009-01-30T16:24:00.002+01:00

Doncs ja s’ha acabat el Dorado 2009 pels mindundis que no hem passat a la següent fase... I la veritat que el dia de la prova ha estat el menys divertit dels que ha estat el dorado’09 per la colla.

Era el primer cop que ens apuntàvem i ho hem utilitzat d’excusa per conèixer nous racons i esquiar dibuixant línies amb la ment. El diumenge 11, tal i com vaig “blogejar” condicions d’escàndol, amb un pamet de neu nova, solet i tot per traçar. Una setmana després, l’endemà d’estripar vàries canals a Porté altre cop cap a la Vall de Boí per fer la baixada del Cerbí per una presa de contacte amb la zona, i finalment la prova del 24-25 que es va realitzar a la zona de llevata. Però anem a pams.

El diumenge anterior altre vegada solet i temps encalmat feient preveure un bon dia d’esquí. Després d’unes baixades d’escalfament i comprobar que el Dani seguia amb problemes a la costella vam decidir posar terra pel mig i atacar el Cerbí. Ens van indicar que la millor via de pujada era per la carena d’Erta, però nosaltres amb la idea de reconèixer terreny doncs vam preferir enfilar la pala frontal. Reconeixent roquetes per possibles salts, taurons, etc etc (la dimensió de la pala fa infravalorar les dimensions dels salts, i millor comprobar-ho in situ).

Aquí una foto des del punt on comencen les roquetes, cap al bloc rocós del cim, intentant visualitzar baixades,. Encara amb les pells als peus..

A la següent conversió, i ja al meu límit per foquejar a gust, pells fora, crampons i a obrir traça. Mare meva quina suada, vaig obrir la major part de la traça solet, que el Dani millor no forcés, i en punts obrint amb la neu pels genolls i la penta que hi havia es feia duret....Just al final, el Dani obre els últims metres, la següent mirant avall.....com veieu la pendent de la pala és considerable,

Des del mateix punt mirant cap al Puig Falcó, i en terme mig la zona de llevata, on es va fer finalment la prova.

Acte seguit canvi, i avall en unes bones condicions de neu pols, gaudint de la baixada saltant fins hi tot alguna roqueta. El pobre Dani, no va poder fer ni un sol gir del dolor, arrghhhh, no podria fer el dorado la setmana següent.

Vista general de la zona:

I què dir-vos més del Dorado’09...Ah si!!!, al cap d’una setmana es va realitzar la prova, i realment lo únic divertit va ser trobar coneguts, fer-ne de nous, i veure que hi ha gent que en sap molt i és capaç de fer bones baixades tot i les condicions paupèrrimes.

El punt de sortida abans que els primers comencessin, a mesura que avançava les condicions es van fer més dures a nivell meteo, mala visibilitat i fins hi tot neu. La organització ho hauria d’haver previst i anar més per feina a l’hora de començar....

Més canals....Porté le spot

2009-01-21T10:56:00.007+01:00

Doncs dissabte tenia clar a on anar i on hi haurien bones condicions, i per variar va ser una decisió encertada. Després de llevar-me al matí i veure dos SMS de companys dient que no venien vaig decidir que, Què collons, un malalt autèntic sempre cap a la neu!! I tot solet cap a fer canals....

Porté estava pletòric i la neu, doncs què dir, pow pow.....

El resultat del dia van ser moltes baixades, més d'una desena, però sobretot molt bona neu a les canals que obria, un plaer petar allò tot verge, tot i que sempre amb precaució quan es va sol. L'avantatge d'anar sol...doncs jutgeu vosaltres mateixos

Després d'estar el diumenge fotent un vistasso per la zona on es té previst que es faci la prèvia del Dorado a Boí, i recordant les canals del dia anterior, la veritat, Porté és un spot brutal per fer algun esdeveniment d'aquest tipus!!! Resum breu del dia en fotos... Tot lo meu a les canals van ser firts traces!!

Retorn a les sensacions

2009-01-13T00:48:00.002+01:00

Molt bon cap de setmana d’esquí pirinenc, comme d’habitude, i retorn després de 3 setmanes d’inactivitat tant d’esquí com esportiva en general degut a la feina....grrrr.......he perdut bastanta forma entre l’aturada i els turrons, esperem que aviat torni a tenir les cames com a mínim com abans; segur que si.

Dissabte coneixent racons de Baqueira de la mà del Dani fent-me de guia i escapant dels núvols que ens restaven visibilitat. Al final molt bé, força feina i força bona. Esquiant amb graus a algunes canals del Teso, així com a la Marconi de la cara nord, la pala del francès, llavors gaudint de pendents suaus sense traces a Costarjàs i retornant a la zona del Mirador a saltar sobre pillows del arbres al més pur estil canadenc.

Finalment, tot i que les meves cames ja havien dit prou després d’intentar durant tot el dia seguir el ritme del Dani, vam acabar amb el backside “ta bagergue”, espectacular descens, on vam ser capaços de trobar un bon stash sense petar al més pur estil alpí: A la part alta vam petar unes combes amb la neu pels genolls, fresca i lleugera....

Vista de la vall d’aran:

Beret sunshine

El “Màgic”, la tortura del dia anterior per alguns…

Ta bagergue

El següent dia, fent cas de les previsions telefòniques del nostre sansei de la meteo, o sigui el Guifré, els tres bojos de Manresa (bé, més aviat seria un 2+1, que jo sóc l’assenyat) cap a Boí a pillar un powder day. Ho sento, poques fotos en un dia com aquest, no hi havia gaire temps. Puig Falcó forever.....Molt maca la cara nord on vam obrir algunes de les canals amb una neu espectacular.....Per cert, dels millors miradors del Pirineu indiscutiblement, no es pot plasmar en fotos la immensitat del panorama que tens, vam divisar des del Puigmal i Cadí, fins a les tres maríes, o sigui Monte Perdido i companyia....i just davant el rei Aneto

M’encanta aquesta foto…preciosa llum

Un zoom, si us fixeu en les traces veureu les dimensions de la vall i les muntanyes

O Rei Aneto

Moment de relax i tranquilitat, amb aquesta foto podríem definir la felicitat:

Action photos....

2008-12-25T20:35:00.004+01:00

Alguna foto més de dissabte passat.... (Aquestes les va fer un company, en Pablo)

En david..

STEEP!

Raul PROMO foto..jeje

Jo...

Plat du jour à Porté: "Canalons en pols"

2008-12-23T17:44:00.002+01:00

Bé, tal com titulava l’Albert al seu àlbum del facebook, podríem definir el dia com: “El dia dels canalons” i no de menjar precisament, o també....nyam nyam, ens en vam endrapar uns quants....

La història no té més que la següent, cadira de dos + arrastre estagnol + caminar lo necessari fins les entrades de les canals, i així tots els cops possibles fins a quasi les 16h. En resum, un dia d’aquells que es guarden al calaix de les esquiades magnífiques. A més aquest cop si que em va donar temps de fer unes quantes fotos.... Així que sense més preàmbuls aquí les teniu:

com he vist les estacions ja en tindríem suficient, i també, perquè no amb un 5-0 ;P

13/12 - GV...esqui tranquil abans de la tempesta

2008-12-16T10:29:00.003+01:00

Per definir el dia d’avui la paraula seria UN FRED DE COLLONS, neu pols polseta de la més bona a pistes, en alguns casos molt tovetes, de fet més toves que el forapista que estava força encostrat pel vent, però bé s’ha d’aprendre a esquiar amb tot tipus de neu, i la crosta, és una neu fotuda, la d’avui era esquiable però obligaba a bastanta precisió i sobretot suavitat per no “enganxar-te”.

El vent que bufava a les parts altes (a la resta ni te n’enteraves) sumat al fred et congelava de dalt a baix.

Només a primera hora hem tingut sol, i un cop acabada la jornada ha començat a nevar.....mmmm.......veure’m demà, seria bonic llevar-se amb un pamet nou, que tal com he vist les estacions ja en tindríem suficient, i també, perquè no amb un 5-0 ;P (jeje, això ho havia escrit abans del partit, però amb el resultat final ja em conformo...i més encara amb el doble pamet que finalment vam trobar l'endemà)

Era el primer dia d’aquest any a GV, hi ha servit per comprovar l’estat de varis “projectes”, i la sorpresa que TOTS ells ja estan amb la base de neu suficient, excepte les canals de la cara N del Pic Negre...ara un cop passat l’episodi de nevades que ens ve a sobre caldrà tant sols esperar el dia on la neu sigui la idònia i ja es podrien fer.....el que em fa més gràcia estava ple com feia anys que no es veia (per cert, lo mateix pels tubets de l’encampanada i el tossal, feia molt temps que no els veia tant plens de neu, quina meravella). Aquí es veu aquest que comentava que em tiba molt.

La descoberta d'un nou domini

2008-12-13T00:53:00.007+01:00

Aquesta setmana passada varem aprofitar també per acostar-nos a conèixer el domini del Tourmalet i comprovar de primera mà les bonances que se’n parlen. Tan sols vam estar-hi un parell de dies, TOTALMENT insuficient per poder-ne fer un reportatge complet de les posssibilitats que té, de fet simplement va servir per fer un tastet i veure que haurem de tornar!!! I tot això sense pujar al Pic du Midi!!!!

Una de les zones que més possibilitats té, a part del Pic, és la dels Quatre Termes.....que tampoc vam poder conèixer....o sigui que imagineu-vos, sense poder tastar dues de les millors zones, ja ens va agradar; no cal dir res més..

Aquí una foto de la “vall” on hi ha el remuntador dels 4 Termes

Aquí mirant a l’altra banda del Coll del Tourmalet, canals i possibilitats per tot arreu, això si, s’ha d’anar amb ganes de currar-se-les

Més a l’est, es veu la Canal de la Combe Caoubère, mmmm, quina pinta.....

Durant el dia i nit anterior havien caigut uns 10-15cm nous i calia aprofitar, primer les zones properes, i orientades a sud abans que transformessin, com aquesta, just al costat de l’arrastre que et duu del Tourmalet cap a la Coume Lonque

I així com va quedar després de passar-hi tres cops....

Més possibilitats cap a la banda de Bareges, també desde dalt la Coume Lonque

Després d’acabar amb aquesta zona, ens va, dedicar a la banda nord, més pols i més bona encara, i ens vam fixar en una pala que baixava des del Taoulet....dit i fet, baixem fins al TPH de Taoulet (és el primer tram del TPH del Pic du Midi per entendre’ns, inclòs en el ff normal, al Pic no deixaven pujar amb esquís encara), un cop a dalt pategem 5minuts per canviar de vessant i buff.....quines vistes....

La Coume Lonque, i al seu costat la impressionant Coume de Sencours, tot un forapista fins al fons de la vall a 1300m......

La pala en qüestió i als seus peus la ja tan nombrada Coume Lonque, bon desnivell, si senyor

Cap a la banda de Bareges emergeixen “blocs” de muntanyes espectaculars

Més imatges de canals i més canals desde el Foret de l’Ayre....aquest cop com un roc, impracticable, és lo que té estar a menys de 1400m....

Això ja són paraules majors.....però hi ha d’haver dies de tot....fins hi tot per liar-se la manta al cap i intentar-ne alguna. No totes eren contínues, però si que n’hi havia un parell o tres espectaculars i totalment contínues

Dimecres ens va enganxar un paquetàs que no vam poder tastar pel mal temps, però que avui el David m’ha dit que finalment l’han tastat a Peyragudes i ha estat espectacular, me n’alegro company. Espero que em dediquessis una baixada.
De tornada, tan sols creuar el túnel de Bielsa la precipitació ja disminuïa, i a Aínsa feia sol, tot i això les muntanyes aragoneses també es veien blanques...

I encara més avall, a l’alçada de Benavarri, ens girem i l’aspecte dels Pirineus catalans és impecable, quasi sembla un muntatge de la blancor i el contrast....

Demà i diumenge més….però per terres andorranes

Piau-Engaly....i un munt de possibilitats (6 i 9/12)

2008-12-11T00:21:00.006+01:00

Primer matí als Hautées Pyrenées, al bell mig de la serralada i amb unes valls profundes i fredes com si fossim als Alps. La neu a la Vallée d’Aure començava als 1000m i al voltant dels 1200m la neu era constant. Ens vam allotjar en una acollidora gite de Fabian

Tan bon punt entrar al cotxe i pam....imatge enlluernadora del Pic du Piau a 2694m, foto que servirà en el futur per intentar fer la cara E tant blanca que es veu a la foto.

L’innivació a l’estació espectacular, comme d’habitude, la olla petada de neu i esquiable per tots cantons. La qualitat de la neu, doncs això era otro cantar, el vent havia posat les condicions variables, tot i que buscant bé sempre es trobaven raconets de polseta per traçar.

A Piau hi ha poquíssims arbres, però els que hi ha.....pobrets, quina vida més dura;

El dimarts vam retornar a Piau, a “estirar les cames” tant com el temps permetia, una finestreta de bon temps i encara va quedar un moment per immortalitzar l’inici de la cara E abans comentada. mmmmmmmmmm................ només imaginar-me en aquelles pendents ja era feliç. Ara caldrà investigar les parts baixes que aquí no es veien si són franquejables o no....i de quina manera, o com s’ha de retornar al remuntador de 1400m.
.

Marxem de Piau amb el convenciment de que tot i ser una estació petita guarda raconets dins del domini i accés a baixades d’alta muntanya i també d’”alta volada”.... Hi tornarem, bien sur.....

Powcalís 31-11-08

2008-12-04T10:25:00.010+01:00

Primer de tot perdó pel retard....i segon perdó per una entrada tant breu... però no podia deixar passar més dies sense posar-la. A més, abans d'ahir, quan la tenia feta em va petar l'USB i ara doncs fa una mica de pal tornar-hi....

C'est la vie.....o més aviat com deia en una altra entrada C'est Gavé, perquè el paquet de neu d'Arcalís va ser espectacular.

Simplement enllaço unes fotos d'en Peri, que parlen soles...

El Fontblanca amb aspecte impressionant

L’Hortell com mai

En Jesús gaudint del backside

En Rafa obrint la Portella

PD. Encantat de retrobar-me i compartir alguna baixada amb en Rafa, Jesús i Peri; i també de saludar en Raúl i veure que ja vas com un toro altra vegada. Així com gaudir d'un dia tant bo en companyia de gent tant malalta com el Dani, el David i el Guifré.

Arcalís 23N

2008-11-24T00:06:00.003+01:00

Arcalís 23/11…..La cosa es podria resumir ràpid, mal temps, cotxes girant cua, només dos arrastres oberts cap a l’hortell i poc domini esquiable, en Dani, un servidor i un parell de col•legues més arribem a Arcalís, i quina és la nostra decisió, molt fàcil, els remuntadors oberts no compensen.....doncs pells de foca i amunt!!

EL cel semblava que volia obrir de bon matí, però al final encara es tapa més i comença a nevar de forma continuada tot i que poqueta cosa:

Primera pujada per la pista-carretera de la Coma fins l’entrada de La Portella, i cap avall!!

Segona pujada fins a Feixans, i aquest cop fins avall de tot a 1950m, que com que els companys ja estan rebentats ens recullen amb el cotxe i ens tornen a remuntar fins on s’acaba la carretera per a una tercera pujada. Aquest cop només remuntem fins l’anella. Tot i que hagués valgut la pena tornar a pujar a Feixans (per cert, espessor mesurat amb sonda a la traça de l’arrastre, mínim 80cm, màxim 150cm....quasi res!!!). I de cop, com si d’un petit premi es tractés per tal d’haver aguantat les inclemències, el cel sobre uns segons per escometre l’última baixadeta fins avall de tot.

Contemplant itineraris futurs: !!

El premi!!! (Mireu els arbres colgats....us asseguro que era neu bona bona.....una delícia vamos!!!) !!

Dani, àlies baranetes, In action: !!

Resultat del día, doncs millor de l'esperar, un mica més de 1000m de D+, i sobre els 1200 de D-; i a sobre trobant powder amagat...

****Nota: Sento la merdosa qualitat de les fotos, estan fetes amb telf.mòbil, que tinc la digital espatllada.

YES WE CAN !!!!!!!!!

2008-11-13T16:28:00.006+01:00

Doncs si estimats companys, després de dues temporades per oblidar, a excepció de finals, molt finals, de l’any passat, on ja molta gent assumia que als Pirineus això de la neu pols i forapista no era possible, per fi tornen a ser allò que han sigut sempre, un paradís per l’esquí, ben comunicats, amb bones baixades, però sobretot amb MOLTA afició i malaltia.

Com ja s’havia comentat en entrades anteriors ens podia tocar la grossa abans de Nadal, i així va ser, va caure un paquet històric, i per si no n’hi ha prou després d’aquest cada setmana va caient alguna cosa i es va mantenint el fred. Dies perfectes per treure els “fats” a passejar i demostrar a tots els incrèduls que SI, que als Pirineus també se’ls pot treure suc (mira que he hagut de sentit cops que uns esquís d’aquesta dimensió als Pirineus és tirar els diners.....l’enveja que tenia la gent l’altre dia, fins hi tot algú m’ho va dir a cau d’orella).

El lloc escollit, com no podia ser un altre, Arcalís. Realment estic enamorat d’aquesta zona: innivació boníssima, terreny de joc perfecte i amb moltes possibilitats, molt bon “ambientillu” de muntanyeros i freeriders, i “a prop” de caseta.

A més tenia el compte pendent de la lesió de l’any passat..... i ferida tancada i ben tancada. Com ja deia en l’anterior entrada aquest any ens convertirem en autèntics mastins pirinencs, i de moment anem pel camí, 2 dies d’esquí a les cames. El primer dia acumulant uns 1100-1200m de desnivell i el segon (en solitari, com un mastí autèntic) uns 700-750m.

Els itineraris sense dificultats molt remarcables, però si d’aquelles baixades que donen moltes possibilitats. Des del bony entre el Pic d’Arcalís i el Cataperdís per la pala NE cap a on arriben els remuntadors, i d’allà ficar-se a la zona de les canals de la Portella (si hi ha una zona al Pirineu, dins de dominis esquiables, divertida, sens dubte és aquesta, si a sobre té el paquet de neu que es veu a les fotos, és un escàndol).

I ara les fotos que esteu tots esperant (tot i que em sembla que ja han corregut per forums de tot el món, fins hi tot el meu germà les ha penjat als fòrums del Teton Gravity Research.....Mantinguem-ho en secret companys...)sssshhhhhh... En penjo un munt perquè crec que valen la pena guardar-les, un 8-9 de NOVEMBRE.........

La Portella:

Zoom

Des de la base de la Coma

A mitja Coma

Una mica més amunt

Un cop arribats al "coll":
Cap als llacs de l'angonella (és la olla just darrere la Coma, però cal pujar a dalt per veure-la)

Mirant cap al Sud, els cims nevats andorrans:

Cap al NE, la bonica imatge dels llacs de tristaina (avui si hagués portat companyia, una bona idea hagués estat remuntar Creussans per la pista, carenejar cap al NE i d'allà baixar alguna de les canals directes al llac....per l'orientació i alçada segur que estaven també d'escàndol; que maco que és el Pirineu quan té tanta neu):

Carenejant cap al cim:

Cataperdís (quina pinta la canal, hi havia 2 tios a dalt mirant-la però jo he tingut temps a baixar, caminar de retorn a on et deixa la cadira, esperar uns minuts i encara s'ho seguien mirant....):

Les traces de les dues baixades d'ahir (les dues de més a l'esquerra):

La d'avui (la de més a la dreta, just sota la canal que baixa del Cataperdís, no entenc com és que amb la d'espai que hi havia tots els travesseros baixaven en pilot pel centre...:hein?::hein?::hein?: Per cert, quins apuros passaven amb tant paquet i l'equipet que porten, jeje quina enveja que em tenien llavors...):

I aquí un altre cop es veu la traça mentre esperava a veure si baixaven la canal desde el Cataperdís:

Una foto que he fet llavors de La Coma, realment el circ tenia aspecte de paquet, semblava una glacera i tot, rodonet sense ensenyar ni una roca...

Pic de l'Hortell molt petat de neu:

Una altra de l'Hortell (no és Alaska això?? :oh!: :oh!: )

I finalment una seqüència que m’ha fet molta gràcia, perquè hi surto jo, i la veritat que quasi mai surto en fotos o vídeos, ja que sempre em toca fer de fotògraf, tot i la baixa qualitat de la foto (i també de l’esquiador...joder, és que a principi de temporada, i amb el cap pensant amb el genoll, encara et sents encartronat, serà qüestió de mica en mica anar agafant sensacions, jeje, i començant al novembre les agafarem ràpid!!!

C'est GAVÉ

2008-11-06T18:46:00.006+01:00

C'est Gave és una expressió francesa per dir "paquetón" que m'encanta, en tres síl·labes ho resumeix TOT. Doncs sí companys, la previsió es va complir, lo que ningú es volia creure per lo inesperat i després de tants fraus als models s'ha complert. I podem qualificar sense por a esquivocar-nos a una nevada històrica en quantitats que ha deixat els Pirineus blancs de punta a punta, de nord a sud, com feia molts anys que no recordàvem.

Aquest serà l'any dels "mastíns" pirinencs, que tindrem mesos i mesos de neu per poder pul·lular per tot arreu, buscar les canals que teniem en ment, etc. És que ara mateix ja hi ha neu a tot arreu, i a poc que la temporada es comporti normalment ens permetran gaudir d'una temporada excèlsia. Podrem atacar la gran d'Eina; l'ordiguer i cristall al cadí; cataperdís, mediacorba i tot el paradís al voltant d'arcalís; Tavascan, les canals de la cresta de mascarida i sobre l'estany del diable, així com alguna bogeria a la serra de les canals just davant (us imagineu d'on ve el nom oi.....); les canals quasi extremes de la SO de la Pica; totes les cares del Bassibé a Beret; les mil i una alternatives a Aneto-Maladetes; visitar els veins per petar l'envers du piau unes quantes vegades, una mica més al nord descobrir le Pic du Midi, així com la resta de domini de la Mongie (Fôret de l'Ayre inclòs), en resum molts mesos per endavant per convertir-se en uns veritables "mastins" i descrobrir l'escència del freeride pirinenc.

ALGÚ S'APUNTA ???????

I per començar res millor que tancar el cercle, i anar a visitar 7 mesos després, el fatídic punt on em vaig lesionar el 7 d'abril passat, per recuperar sensacions i tancar ferides. Això serà aquest dissabte 8 en bona companyia d'uns "malalts", prometo fotos....

Després de tantes i tantes fotos de la nevada que corren per la xarxa em quedo amb aquesta de la Y de Tavascan, pels records, pel què significa aquest indret per gent com nosaltres i sobretot per la de vegades que la petarem aquest any:

Serà veritat??

2008-10-25T20:09:00.004+02:00

Això cada cop està més a la vora, i aquesta setmana la xarxa va plena d'emocions i nerviosismes...Seran certes les prediccions?? Podrem menjar panellets, castanyes i moniatos amb fred com Déu mana???

Després de tan sols 3 mesos de que els últims apuression St.Joan per fer les últimes baixades (Com el Dani per la canal Estasen, mentre altres ens recuperàvem) podria ser que ens tornéssim a calçar els esquís, serà veritat????

Aquesta setmana no hi ha hagut sortida pirinenca per motius d'última hora, tenia l'íntenció de fer una sortida per Andorra, cap al Serrera o potser el Comapedrosa, llàstima, però el cap de setmana vinent no falla.

Ens cas de nevades consistents s'accepten proposicions "deshonestes"....jeje

vídeos

2008-10-22T23:46:00.003+02:00

Navegant per la xarxa, al foro xski.net, un forero ha penjat un enllaç a dos vídeos que m'han deixat força pillat, i han fet pujar el monassu exponencialment.

El primer pel concepte d'esquí: Un bon spot, unes bones cames, i sobretot bona neu. No fa falta més, ni remuntadors. Surten el mític Seb Michaud i companys a Las Leñas, foquejant després d'una nevada i engorilant-se amb el powder i les roquetes fent baixades d'escàndol. Un somni, i encara més quan això precisament és el què tinc en ment en un futur no molt llunyà, pirar-me 2-3 setmanetes a Las Leñas a fer això Freeride en estat pur: quan es pot dins dels remuntadors vale, però si fa falta es foqueja!!

El link: http://www.zapiks.com/argentina-2008.html

El segon és de telemark, i mola perquè és un vídeo molt ben fet i molt ben pensat, i les imatges també és clar. Però sobretot transmet molt el "concepte". Amb vídeos com aquest queda clar que si algún dia canvio algún moment l'alpí no serà cap a la taula, sinó cap al taló lliure!

El link: http://www.zapiks.com/powderwhore-the-pact.html

El circ d'Ulldeter

2008-10-21T16:53:00.004+02:00

Dissabte passat, altre cop de retorn a la muntanya, i el encara ens va respectar prou. Boira a la banda catalana, fins el pic de la dona, i la francesa a estones ennuvolada pels núvols que creuaven de la banda catalana. Després passat el migdia, que ja arribàvem al pic de l'infern es va tapar del tot, i fins hi tot baixant va caure alguna goteta, però res de l'altre món. Després baixant de Vallter, a la vall, si que plovia més.
La ruta tot i no ser molt difícil si que va ser força llargueta, i llàstima del temps emboirat, que segur que les vistes paguen la pena.
Sortint de Vallter direcció el coll de mantet vam pujar al Pic de la Dona (2704m), per després tirant direcció bastiments al coll de la geganta desviar-nos baixant cap a un pla per pujar el bacivers (2845m), i encarar la carena cap al bastiments (2884m). Un cop aquí amb la boira ens vam liar de carena, tornant cap al baciver, amb lo qual vam haver de tornar a pujar dalt el bastiments per encarar la carena bona i enllaçar el Freser (2835m) i l'infern (2869m) per seguir carenejant fins el coll de la vaca (el mapa de sota fa drecera, però com que no ho coneixiem i en aquell moment la visibilitat era de 50m com a molt vam preferir seguir carenejant fins enllaçar amb el GR-11 al coll de la vaca (2780m), per després ja seguir amb el GR fins vallter passant abans pel coll de la marrana, i mirant cap als fajols intuint les canals que en freeride recorda més bé que jo. En total es va convertir tot plegat en uns 20km i unes 8h de caminada.

Des del pic de la dona cap al bastiments i baciver (dreta, que per cert té unes vessants molt "maques" de cara a l'hivern)

mirant cap al canigó:

i aquí el menda abans de pujar l'infern, amb el temps ja emboirat:

Apa, si tot va bé, la setmana vinent més...que a part de conèixer zones posaré les cames a to.....i potser tocarem neu???? Qui sap, però les previsions diuen que si

Retrobada amb la muntanya, el fred i la neu

2008-10-13T00:35:00.004+02:00

Amb una mica de retard unes quantes fotos del dissabte dia 4 en el nostre intent de pujar besiberri i el comaloformo, dos 3000 dels nostres Pirineus. I ves per on es va convertir quasi en una sortida hivernal pel què fa a temperatures, mare meeva, quina rasca. No vam pujar dels 0 graus en tota la sortida, a excepció de quan tornàvem ja cap a la resclosa de Cavallers a 1700m, on a les 18h el termòmetre marcava 6 graus, tenint en compte que al migdia a ple sol a 3000m en marcava -6ºC, no està mal per ser octubre.

També pensàvem trobar menys neu de la que vam trobar, es nota que és una zona una mica desconeguda per nosaltres i encara no controlem a la perfecció la meteorologia de la zona. Ja que creiem que aquesta quedaria restringida a la cara nord pirinenca.

Primer explicar breument la sortida, i vagi per endavant que no hi havíem estat abans, seguint ressenyes la idea era fer el comaloformo i el bessiberri sud d’una tacada, al final vam arribar al peu d’aquests dos pel vessant NE i allà ens vam quedar, sota una muralla de pedra infranquejable sense assumir més riscos dels que volíem, però cap problema, tan sols ens vam quedar a 50m, i la zona és espectacular. La pujada és molt directa i força exigent físicament, des de 1700m puges a la presa i voreges tot l’embassament de Cavallers i ja de la cua, a uns 1800m enfiles una canal de pendent quasi constant fins a dalt a 3000m, sumat a que el terreny és d’avenç penós per la roca (pràcticament no hi ha camí) i en aquest cas encara més penós per la presència de neu i gel, doncs la sortida es va traduir en 10 hores de pateig, un bon entrenament.

Per cert, molt content a la baixada, ja que és força exigent a nivell de genolls i no vaig notar en cap moment res estrany a part del cansanci normal després de tantes hores.

I també molt feliç de conèixer noves zones que tinc la sensació que ens han d’oferir molts bons moments a l’hivern.

Apa, ara a lo què interessa o sigui fotillos:

Aquestes dues primeres donen mostra de la dura nit anterior, tots els torrents i cascades glaçades totalment, espectacular, i tot això per sota de 2000m, o sigui que força tela.

Aquí un parell de proves del delicte, JA HE TREPITJAT NEU FRESCA, d’aquella que fa cruc cruc sota els peus:

Tampoc ens havíem equivocat en això que nevaria més a la cara nord, el Mauberme (si no m’equivoco, que no conec gaire aquesta zona) tenia un aspecte pràcticament hivernal, des de la distància es veia com un pastisset, deuria recollir 20-30cm, sinó mireu;

I finalment una dels paisatges que es poden admirar, una part del Parc Nacional d’Aigüestortes en el seu esplendor, sembla que estiguis a vol d’ocell!!

Selènika'08

2008-09-28T19:36:00.005+02:00

Repte superat!! Hem acabat, i vius, la Selènika d'aquest any:

Després de varis anys intentant participar-hi, però que per A o per B al final no ho feia, aquest any SI!!

I la llàstima ha estat la coincidència d'una de les edicions diria que més dures, amb 98km, però sobretot amb 2770m de desnivell acumulat de pujada, duríssima. De les últimes edicions, ha estat la que tenia més desnivell acumulat, quasi ni un tram pla de rodar i menjar quilòmetres a gust, era enllaçar pujades i baixades. Especialment durs del km45 al 70, on es veien moltes cares i signes de patiment de la gent. Sinó jutjeu vosaltres el perfil:

En el meu cas, doncs entre la lesió que em va tenir al dic sec entre abril i juny, i que aquest ha estat dels anys que menys he tocat la bici, aquest mes de setembre només havia fet una cinquantena de quilòmetres, i en tot l'agost amb prou feines passava del centenar en total. Imagineu-vos quina bogeria, no estava rodat ni molt menys, i això amb tants quilòmetres i desnivell es paga; al km 60 pensava que no arribava, però finalment si. Un petit esforç, menjar bé, no cebar-se, les forces han anat tornat com per art de màgia, i no he hagut de saludar a "l'hombre del mazo" que en canvi si que visitava a bastants companys de cursa, i a gaudir del últims kilòmetres ja de baixada a Navarcles.

La classificació és el de menys, perquè amb més de 1000 participants la sortida és important, i nosaltres hem sortit bastant tard, lo que ens ha fet menjar bastants taps i embuts en zones estretes. Finalment hem arribat de la meitat, amb un total de 7h40 min, incloent el temps dels avituallaments, punxades, i sócorrer a un paio que ha fotut 3 voltes de campana en una baixada, lo què no està tampoc malament donades les circumstàncies!!

I al final sempre la mateixa història de patiment sobre la bici. Quan t'estàs morint et preguntes qui collons et manava apuntar-te a aquestes betièses, i un cop travesses la meta et preguntes quan serà la propera......

Ai!! Quin hivern ens espera, amb preparació com aquesta (el baranetes la setmana passada feia la matagalls) ens tirarem dies sencers buscant pales i neu verge, fent el famós yo-yo de les rockies.... (això era el què pensava quan em venia una mica de baixón...jeje ;P)

Pretemporada

2008-09-07T19:54:00.003+02:00

Ja es comença a notar a l’ambient, quan em retrobo amb amics i companys les converses últimament ja tendeixen a acabar parlant d’esquí.

Tot i això, puc dir que un cop recuperat de la lesió i havent fet una mica el gos les últimes 2-3 setmanes en quant a forma física, la setmana passada va “marcar” l’inici de la “pretemporada”, ara un parell de setmanetes de treball diari i un cop passats els excessos de la festa major manresana a finals d’agost, durant el setembre intensificar el treball, per intentar fer la Selènika amb un mínim de garanties d’acabar bé, i a partir d’aquí seguir combinant treball aeròbic de resistència amb peses al gimnàs.

Ara que falten unes 15 setmanes és l’hora de posar-se a treballar per arribar a to, aviam si sóc capaç de fer al voltant de 600km amb bici de muntanya, uns 100km corrent, i un parell o tres de sortides a la muntanya. Tot això combinat amb sessions d’spinning i algunes peses entre setmana.......

A veure si escrivint tot això al bloc m’obligo més i compleixo, que sinó sempre trobo excuses per quedar-me a casa i no fer res....

Segurament molts pensareu que tampoc és tant, però jo confio que amb això arribaré amb una forma suficient per escometre els petits reptes d’aquesta temporada.

Apa, a veure si llegint això, els que encara us esteu fent el remolón comenceu a posar fil a l’agulla a la forma física de cara a l’hivern.

La setmana passada vam fer una escapadeta per pujar al Puigmal des de l’aparcament de l’estació d’esquí per fer una mica de cames. Una foto mirant cap a l’estació, somniant en les futures línies hivernals, aquest any toca neu, i aquest spot serà un punt de trobada de malalts

Una motivació extra per posar-me en forma és les fotos i converses de tant en tant amb en David que està fent temporada a Xile, aprofita que ja s’acaba!!!

En honor als que han tingut la sort de no “tenir” estiu, un parell de fotos de La Parva de la setmana passada....mmmm.....powder andí!!

Projectes.....

2008-06-26T22:34:00.004+02:00

Ara que ha arribat la calor de veritat ens recluim a les altres aficions que la majoria tenim, i que gens sorprenentment en la majoria de casos són activitats a l'aire lliure......

Ara sorgeixen vells records, antics projectes, mirar vídeos per engorilar-se (Un que m'agrada molt són "The Seth Morrisson Chronicles" com molts sabeu junt amb en McConkey i en Coombs, els meus ídols), la setmana vinent toca "Focused".....

Un d'aquests projectes que tinc desde els inicis de la meva "conversió" és la Pica d'Estats, la muntanya, més alta i emblemàtica de Catalunya. Però no la seva baixada habitual per França, no....sinó la cara SO, la cara catalana. A l'estiu havia patejat la cresta entre el coll del Sotllo-Verdaguer-Pica-Gabarró, i la veritat que es veu un barranc de por, però una foto feta l'abril de l'any passat em va enamorar, i amb condicions adequades segur que hi ha línies esquiables.

Aquí teniu la foto:

Hi ha possibilitats més directes i netes desde la punta Gabarró, i d'altres més exposades desde el Verdaguer, a escollir segons les condicions del moment. Però no em negareu que combinen perfectament amb el nostre concepte d'esquí: dificultat, exposició, desnivell, bellesa i longitud. Ja que són uns 500-600m de desnivell directe fins l'estany d'estats.

Algú s'apunta??

Tornada a la vida "real"

2008-06-15T19:10:00.002+02:00

Després de dos mesos de baixa degut a la lesió, demà ja torno a la feina amb l'alta sota el braç. Dos mesos per reflexionar i adonar-me que estem fatal, que tot i aquesta aturada obligada segueixo assedegat de neu.

Quin és aquest virus de la muntanya i l'esquí que crea aquesta addicció??? Només ens entenem entre "iguals", i demà quan torni a la feina m'hauré de contenir de dir que la lesió m'ha canviat poc la visió, i preferiré dir que si, que a partir d'ara aniré menys a esquiar, que aniré amb molt de compte (cosa que ja fem ara) i que només esquiaré per pista i per zones acondicionades, per no haver de donar explicacions a algú que no podria entendre-ho.

I mentre reflexionava sobre això, sobre el dia de demà, truco al Dani, company de fatigues, que avui mateix tornava per enèsima vegada de l'Aneto, aquest cop ha conegut la pujada per Corones des de pescadors per intentar fer l'Estasen. Intent fallit per la boira i nul·la visibilitat en alçada. Això a 15 de juny, primavera rècord de rècords, que la lesió no m'ha deixat gaudir i el Dani s'ha haugt de buscar la vida en solitari per les Maladetes, la Grave, Mulleres, més Maladetes, Cataperdís, i unes quantes més.....i si tot va bé la DufourSpitze (Monte Rosa) per Sant Joan, i qui sap, si l'estiu comença "bé", potser una mica de Ski d'eté al Vignemale, 8 mesos després de començar la temporada en muntanyes de powder a Les Deux Alpes.

I després de sentir això, certament el què més desitjo en el meu interior, no és ni tenir tants diners com en Bill Gates, ni tant de poder com en Bush, ni tantes dones com en Briatore, l'únic que desitjo, i amb el què seria feliç és poder tenir una temporada sencera igual a aquests dos últims mesos dels quals no he pogut gaudir, passar-me de desembre a juny explorant els Pirineus.

Doctor, té solució aquesta malaltia???

Actualització estat lesió......ALEGRIA

2008-06-08T17:55:00.002+02:00

Bé, aprofito que fa dos mesos que em vaig "trencar" per comunicar el gir que ha donat la situació les últimes setmanes, i que com que per mi és motiu d'alegria vull compartir-la amb tots vosaltres que tants ànims m'heu donat, que durant el temps d'immobilització i de incertesa inicial us asseguro que són molt necessaris.

Tal i com comentava al final de l'última entrada el tema ha millorat molt des de que vaig canviar de centre de rehabilitació. En aquest últim lloc el fisio m'ha fotut molta més canya, fins hi tot va començar queixant-se que anava massa retrassat en la rehabilitació i que tenia massa poca mobilitat després d'un mes (no arribava als 90º, i anava encara molt coix i amb crosses) i que això podia ser perjudicial pel múscul. Finalment tant ell com jo ens hem sorprès de com ha millorat la cosa en 3 setmenes, i ara ja em fa córrer (si si, córrer) cada matí un quart d'hora, després compex a casa més estiraments específics i a la tarda sessió al centre.... A més, el divendres em va reconèixer que m'estava aplicant un pla que en general només l'aplica 3 dies per setmana en general, i que pensava que no l'aguantaria cada dia, doncs mira jo més content que un gínjol de poder tornar-me a moure i suar una mica cada dia, caps de setmana inclosos. La setmana vinent m'ha dit que començarem tocant bici i apretant encara més....

A dia d'avui quasi he guanyat tota la mobilitat (em deuen faltar ja només uns 10-15º per tocar-me el cul amb el taló) i al córrer, durant els primers dos minuts el dolor és inhumà (el fisio diu que no és dolor el boig, que és tensió muscular) llavors es calma i quasi arriba a desapareixer. Avui també he fet uns 45 minuts de piscina acceptables.

I sobretot, el que em va animar encara més va ser l'ecografia que vaig fer aquesta setmana. El metge va estar 10 minuts buscant alguna anomalia, i diu que es veia un múscul totalment normal, sense cap marca ni cicatriu, ni res de res, com he dit totalment normal. Fins hi tot em va preguntar si estava segur que la lesió va ser en aquella zona!!! En el moment que em va dir això al cap ja em van venir imatges de neu i més neu, muntanyes verges i jo lliscant a mach3 en el què els americans anomenen "the white room", que és ni més ni menys que la neu és fonda i lleugera quan t'arriba a les celles i tot el teu món es redueix al núvol de pols que t'envolta......

També estic content i agraït al fisioterapeuta perquè em va fer portar un dia les botes d'esquí al centre, i em va ensenyar exercicis per fer els dos mesos abans d'iniciar la temporada per reforçar tota la musculatura de la cara interna de la cama i el genoll (o sigui lo que m'he trencat), i així començar la temporada a tope!!

Per sort, a la meva feina em presionen poc, i tot i que ja sóc completament "funcional" encara estic de baixa per una setmana més com a mínim i em dedico tot el dia a la recuperació.....i perquè no dir-ho a la vidorra.... segurament si m'haguéssin apretat per tornar lo abans possible no hagués pogut recuperar tant bé, i això també és d'agraïr.

Final de Temporada a Ordino

2008-05-28T20:00:00.002+02:00

Tot i tenir grans expectatives en la Setmana Santa, no tot pot sortir bé, i finalment em vaig quedar tirat, sense esquiar.....buaaaa...... bé, si vaig pujar un dia al Port a “estirar les cames”, però no vaig fer cap escapada alpina (o pirinenca) a explorar forapistes i pendents verges com hagués desitjat.

Tot i això, vam tenir regal en forma de neu que feia presagiar una bona recta final de temporada, i alhora em van arribar les noves eines:

Així, que la setmana següent teníem previst petar el paquet a Tavascan, però una trucada al refu ens diuen que no obren, que per un dia passen de tenir accidents amb els allaus i tal...doncs què hi farem, de cap a Ordino!!! Van ser dos caps de setmana seguits pujant a Ordino i descobrint racons i més racons. És que a Ordino amb quantitat suficient de neu i ganes de fer exercici hi ha molta molta feina. A més, com que hi ha diferents orientacions es pot escollir zona en funció de les condicions, per exemple recordo el primer cap de setmana, força calurós començant esquiant tota la zona de la Portella que era la primera que havia transformat, i en canvi a la setmana següent començar per la Coma perquè encara quedava neu pols de les nevades dels dies anteriors.

Llàstima que passat Setmana Santa ja van desistir de reobrir Creussans, si ja tal com estava es va convertir en un punt de trobada de gent buscant la seva baixada, arriben a obrir Creussans i allò es converteix en una FreerideFest. L’ambient d’aquests dos últims caps de setmana va ser molt maco, molta gent caminant, buscant canals, força esquis amples...Ordino hauria d’aspirar a mantenir això durant la temporada.

Fotos del cap de setmana del 29-30, molt assolellat i força calurós, ens vam dedicar només a zones dins el domini:

La cara NE del Pic d’Arcalís, 2776m, aquest any no ha aconseguit acumular massa neu, però si l’han vinent acumula la suficient, la baixada pel centre no se’ns escapa!

La cara SE, a la dreta de la Portella, a la foto no s’aprecia però la pala tenia forces purgues, boles, i petites esllavissades a la zona rocosa, no ens hi vam aventurar

La zona a l’esquerra de la portella, d’orientació E-NE, bones baixades:

Un “saltet”, potser si us hi fixeu molt veieu els meus empastes, mare meva, recepció massa plana. S’havien de tenir dos collons i saltar avall per no caure en pla, ara ja ho sé...jeje

Durant la setmana la meteo ens deixava un altre regalet en forma de neu, i el meravellós circ de la Coma va conservar la neu en pols. La idea era, en aquest ordre, buscar la neu pols dins del domini, un cop fet això fer una canal del Cataperdís per anar-lo coneixent, i finalment provar les pells i les duke amb una mica de foqueig...DIT I FET!!!!

El Cataperdís, 2804m (ara que ja ens coneixem, l’any vinent intentarem intimar....):

Un parell de zooms:

I llavors vam decidir foquejar fins el Port del Rat i des d’allí fins la Cresta direcció Cabeyrou. Vam passar el Cap de Coste Grande.

Fotos Mirant Cap al Port del Rat i el Cataperdís des d’una altra perspectiva:

El cap de coste grande:

Fotos mirant cap a França, i més enllà la Pica d’Estats:

Fotos del què ens espera, una neu polseta maca maca....

I un cop feta la feina un record de les firmes que hem deixat

Molt bon dia d’esquí, ja és tard i decidim deixar-ho aquí amb un regust de boca immillorable. Però aquest regust es torna amarg quan en la baixada cap a l’aparcament en una caiguda a la zona de la Canal Gran em trenco.....i la resta ja la sabeu...i si no mireu les primeres entrades d’aquest bloc....per cert, ja camino decentment, i fins hi tot pujo i baixo escales...

Repúblika Freeride a Tavascan

2008-05-26T20:37:00.004+02:00

Després de les nevades de principis de març que per fi havien creat la tan ansiada base va continuar una setmana sahariana, amb temperatures molt altres, especialment el cap de setmana, però tot i les condicions vam decidir participar a la Repúblika Freeride que s’organitzava a Tavascan. Va valer la pena, primer per conèixer Tavascan, al qual no tenia el gust tot i que feia temps que li tenia ganes, i segon perquè l’ambient que es va viure a la concentració va ser boníssim.

Tavascan és una estació per motivats, què vull dir amb això, doncs que si , que des de la cadira tens accés sense patejos a algunes canals maques, i bastanta neu pols per trillar, però per arribar a lo realment bo de Tavascan t’ho has de guanyar, ara, la recompensa acostuma a ser immensa, la temporada vinent segurament serà junt amb Ordino la nostra segona casa, perquè volem passar moltes hores explorant el terreny. Tavascan ja està bé com està, potser tant sols demanaria un arrastre desde dalt de la cadira cap a l’esquerra, cap al coll de la cim, res, una cosa molt curteta i petitona, simplement que et deixes al coll i des d’allà cadascú busqués la seva línia.....

Tornant al tema, el primer dia un derby per parelles, on degut a les condicions de neu la part inicial molt bé, una canal seguida d’una pala on es podia quasi sense girar, llavors un pla pegamento, entrar en una altra pala, sortir volant en el ressalt de la riera, i encarar la part final on ja era esqui de combat contra herbes, arbres,i pedres, on lo millor era anar recte sense girar i sense apretar gaire els esquís ja que la base era justeta. En Marc surt amb el primer grup i a l’entrada a la canal ja es veu que van bé, entren de recte i els perdem, també surt en Raul i en Molluna en grups posteriors, tots molt bé, llàstima que a mesura que passa gent pelen l’entrada de la canal....

A mi em toca en l’últim grup amb la mala sort que quan ja han sortit tots i just abans la nostra sortida un xàfec de neu granulada barrejada amb pluja ens toca els ous. Ens donen la sortida i molt bé, em foto primer i entro primer a la canal, però noto com em pica l’esquí amb alguna cosa i al següent gir ja dins la canal, no sé com el perdo....mare meva, em quedo sols amb un esquí i vaig per terra, sort que em paro abans de les roques, i per sort l’altre esquí m’ha quedat aprop, bufff, quin susto... em recupero,em fico l’esquí i avall, m’han avançat tots però li enxufo de recte a la pala i abans del pla ja els torno a tenir darrere, excepte un que ja ni el veuré, com que no tinc ningú davant, no em conec la zona decideixo i després de la llet que m’he fotut prefereixo reduir una marxa i anar fent, al final mala posició,

A la nit classificacions i sortejos, com que la meva parella és una noia, resulta que som els primers mixtes....jeje premi de forfet de cap de setmana per l’any següent....I a sobre tant al Marc com a mi ens toquen regals, tot i que el Marc s’emporta un premi millor, una jaqueta GoteTex paclite de Haglofs, quin cabrón.

L’endemà tocava la Jam Session, en definitiva una prova de freeride on cadascú busca la seva línia i es puntua estil, fluïdesa, dificultat, impressió general, etc..... Durant la nit ha regelat molt i el dia tampoc es lleva excessivament calurós, caldrà esperar una bona estona perquè la neu estigui en condicions. Comencem el pateig una hora més tard, i quan tothom més o menys està a lloc i comprovem les condicions de la zona in situ, es veu que la cosa està dura dura encara, l’organització decideix suspendre la prova, però ja que estem allà alguna cosa haurem de fer???? Doncs apa, com que les cares S i SE ja estan transformant mirem amunt i alguns ens decidim a fer el Campirme on hi ha una cornisa formada sobre una pala que pot ser divertit, dit i fet....

Aquí una foto que demostra el perquè del “bojos” al Dani i companyia..juas juas com vaig riure,

La resta als enllaços que poso al final dels companys que van fer fotos....

Quan arribem a la zona on s’havia de fer la prova ja ha transformat, per tant aprofitem per baixar les línies que teníem pensades, i acabem deixant la zona ratllada:

Com que està la gent engorilada, algú proposa fer una baixada xina fins al refu on ens espera la barbacoa, comencem pel caminet i quan aquest gira tothom saltant per tot arreu de recte, quina colla de bojos que estan fets tots plegats!!!Quina gent..... Llavors carn a la brasa i força rialles, es nota que la gent ha vingut a gaudir i tot i les condicions ho vam aconseguir. L’any vinent repetirem.

També dir que sota el meu punt de vista hi va haver força coses a millorar, com el derby, tenir una normativa més clara respecte les parelles que es poden fer, o que si és per parelles s’hauria d’arribar plegats, o també fer el recorregut una mica més llarg, començant de més amunt..... Però bé, l’idea és passar un cap de setmana en germanor en un entorn com Tavascan, i això ja val la pena...

Aquí poso uns quants enllaços de cròniques que van fer companys, i àlbums de fotos que han penjat per la xarxa, per si us voleu perdre....

www.surfzone.org
http://masterofriders.blogspot.com
http://www.flickr.com/photos/_sml/sets/72157604141925847