R.I.P. Shane..... Ride In Peace

Aquesta setmana ha estat una de les més tristes per l'horrible notícia de la mort de Shane McConkey. Ha estat el meu gran ídol en el món de l'esquí, per mí ens deixa el més gran de tots, un innovador, per tots aquells que no el coneixeu heu de pensar que en bona part l'esquí és on és ara gràcies a ell, va ser dels primers pensadors dels carving, també l'introductor dels fat (recordeu sinó els volant machete), i més endavant introductor dels cambers invertits i rockers. Recordaré sempre l'imatge seva baixant una super pala a Alaska amb esquís acuàtics....l'any següent apareixerien els cambers invertits. Esquís com els Pontoon són obra totalment seva.

Es va forjar al costat de Doug Coombs (mort a La Grave fa unes temporades), aprenent la seva finura esquiant, i conjugant-la amb la seva bogeria, aconsellant i ensenyant esquiadors més joves que ells com en Seth Morrisson o en JT Holmes que es convertitirien en mites propis. En definitiva un mite dins la comunitat freeskiing.

Va ser també el primer en fer el salt base amb esquís, un cop "controlat" això, posar-se un vestit d'ocell i volar tan sols movent els braços; sempre vivint al límit.

>

Des d'aquest petit racó de món i aquesta petita pàgina el meu petit tribut al més gran de tots. Gràcies SHANE

Circular al Marimanha

I una setmana més amb sol i temps estable, que si, que molt maco, però ja comença a avorrir. Volem que torni un gran Kahuna i ens deixi de nou paquet fresc a tots els nostres estimats Pirineus.

Però mentre això no passa, nosaltres seguim descobrint racons dels Pirineus, i que grans que són quan amb unes pells sota els esquis i les suficients cames pots arribar a qualsevol lloc, no hi ha cap mitjà de transport millor sobre la neu. Aquesta vegada va tocar el torn a una zona a cavall entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà; la zona de Marimanha fent una circular de dos dies. Zona preciosa i desconeguda per mi, que a més em serveix per fer noves coneixences, des d’aquí una salutació a tots, Albert, Laura i Guillem, molt divertit haver compartit aquest finde amb vosaltres (i també a l’Ari, però ja fa uns quants anyets, fins hi tot dècades, que ens coneixem, jeje...però era el primer cop que esquiàvem junts en travessia).

Sortim dissabte matí de Beret a l’hora dels marquesos, quasi les 11h!! Però és el què toca, que han baixat una mica temperatures i així trobarem la neu millor. La primera part una mica pesadeta perquè vas paral•lel a les pistes (i mira que vaig plorar a veure si ens deixaven agafar un cop el remuntador per estalviar-nos el tostón) fins el Portilló de Marimanya a uns 2400m. Com sempre des d’aquesta zona de la Vall d’Aran l’Aneto omnipresent:

Des d’aquí hi ha dues opcions, baixar fins la cabana de Marimanha per gaudir d’una primera baixada i remontar per fons de la vall, o fer un flanqueig descendent per anar a parar als llacs de Marimanha; finalment ens decantem per aquesta segona opció, ho repetiré de l’altre forma segur, feia bona pinta aquest primer descens. Ja mirant als llac de Marimanha a uns 2250m.

Seguim remuntant per una pala fàcil que duu a un altre circ paral•lel, no sense abans contemplar la cara nord del Tuc de Marimanha (2678m) i el circ que té, uns 400 m de desnivell fins al llac inferior, amb una pinta de nevera conservadora de la neu pols, aquesta podria haver estat la segona baixada del dia:

Una parada tècnica (o sigui parada de bocata) al collet i contemplació......La muntanya de Barlonguera just davant nostre, un altre 2800, on la baixada del Barranc deth Milh té molt bona pinta (fàcil, però fa pinta de divertida)

Des d’aquí ens arribem al Col d’Airoto, però decidim deixar els motxillots i acabar d’arribar amunt direcció Tuc de Bonabé (2720m, tot i que no vam arribar al cim) un espectacular mirador, de les vistes més impressionants que es poden apreciar:
Al nord el Mont Valier vist per la cara sud...la cara nord és la bona, una gran pala pendent i molt sostinguda, a tenir en compte...

Al sud l’espectacle del Parc d’Aigüestortes...Montsaliente, Saboredo, Amitges, Bassiero, Ratera, Colomers, Subenuix, Peguera, Montardo.....etc etc, que algun valent s’atreveixi a marcar-los a la foto...

Marimanha i l’Aneto que ens vigila en tot moment

Per fi l’objectiu d’avui a la vista, el Llac d’Airoto, molt fotogènic per l’entorn que l’envolta

I avall falta gent, baixada divertida fins a creuar el llac i buscar la barraca...Aquí la tenim, el nostre niu per passar la nit, amb totes les comoditats que es poden demanar...

Tampoc és qüestió de llevar-se d’hora, que la nit ha estat freda i la neu estarà massa dura, així que aconseguim dormir ni més ni menys que quasi 10hores (em sembla que era el primer cop que no matinava en un refu i que dormia tant). Sortim direcció el Serrat dels Plans, per una canal evident orientada a E, i per tant ja en condició de pujar-la amb bona neu, per creuar als immensos Plans d’Isavarre i creuar els llacs del Rosari. Al fons el Tuc de la Llança i el Muntanyó d’Arreu, i zona que es proposava per l’ampliació de BB, mmmmm, millor que no toquin res, que ja està bé com està i BB ja és prou gran..

El coll que havíem de pujar just a sota del Pic del Rosari (2608m) té una cornisa descomunal, de varis metres, canvi de plans, veiem una pala sense cornisa just a sota el Marimanha i allà anem. Tot i el fort pendent, la neu aguanta molt bé i aconseguim superar-la amb força dignitat amb esquís als peus.
Un cop al collet, els llacs de Baciver. Ja hem perdut el compte dels llacs que hem passat, quin munt de llacs gelats!!! Horitzó de meravella de nou: Bessiberris, Montardo, Aneto-Maladetas, Posets, Perdiguero...bufff...amb el cap de baqueira i l’escornacrabes en primer terme

Flanqueig a dreta, esquís a l’esquena i a pujar a poteta el coll de l’ós, just a temps, en algun punt la neu comença a estar molt desfeta, mitja hora més tard i la cosa hauria estat més perillosa. Un cop aquí guardem definitivament les pells i ja gaudim de la baixada, amb una neu al peu del Baciver que després de superar la part superior dura miraculosament trobem NEU POLS, tal i com ho sentiu NEU POLS, vam descobrir una autèntica nevera al Cloth der Os

I aquí s’ha acabat l’història del cap de setmana, per últim un tribut a un mite dins del món freerider de la vall, la cara N del Baciver, no moltes persones poden dir que l’han baixat, en aquests moment no semblava en condició de passar-la sense rapelar alguna part rocosa, la muntanya és allí i algun any tindrem la possibilitat i motivació per fer-la....

A reveure gent!!!

Font Blanca ou Pic du Port (2903m)

Setmana anticiclònica, i per A o per B amb no excessiva motivació..Total que tenia quasi decidit dedicar-me els dos dies a pescar amb la colla aprofitant el bon temps, fins que dissabte a les 19h em truca l’energúmen del Dani i simplement em diu que en 40minuts em passa a buscar, que espavili a preparar-me.....I ja veieu que sóc un tio fàcil....apa truca a tothom, que no vinc a sopar, que no vinc a pescar, que arribaré tard a dinar, que no puc venir al cine..... Ja ni em demanen quin és el motiu de deixar-los altra vegada plantats, ells/elles mateixos m’ho diuen resignats: Al final puges a esquiar oi??? Sobra la resposta.... Fins hi tot una trucada compromesa just al marxar em fa trontollar els esquemes, eh Dani???, finalment la cabra tira al monte i en aquest cas era el Font Blanca que ens cridava.

Arribem allà a les 23h al punt de sortida, preparatius i sobar profundament. A les 6 i algo toca diana, preparatius amb calma i una mica més tard de les 7 ja estem amb els esquís als peus... Bona sensació, la neu ha endurit, així pujarem més còmodes i la baixada es podrà fer al seu punt just. Era el temor que teníem que la fusió continues a ritme alt durant la nit, per sort no fou així.

En aquesta època, abans del canvi d’hora el sol es lleva molt d’horeta, abans que les pistes obrissin ja rebien el Llorenç:

Seguim pujant, sempre ajudats per les ganivetes, i com que anem bé de temps decidim treure el cap per la Portella de Rialb (2506m), just al coll entre el Besalí (per cert, molt bona pinta també fa el descens del Besalí direcció E-NE cap al refugi de Rialb) i els contraforts del Font Blanca. Certament curiós com la vessant que dóna a Arcalís té força arbres i bosc i en canvi l’altre vessant no se’n veu ni un!! Aquí ja estem a una alçada considerable i es té una estupenda perspectiva de l’estació d’esquí, de fet, com més puges més t’adones de la immensitat de tota aquesta zona i la minúscula àrea que n’ocupa l’estació.

Després de fer una miqueta el cabra per la cresta fins que hem de retrocedir, seguim pel torrent de pujada normal, i ja no hi ha treva fins al cim, al qual s’arriva sense problemes amb esquís als peus. Últims metres per al Dani, amb el Besalí a l’esquena i les principals valls andorranes als seus peus:

Si una cosa té el Font Blanca és sens dubte l’espectacular mirador dels Pirineus, som capaços de divisar desde l’Aneto, fins al Cadí, des dels Bessiberris fins al Puigmal, i just davant nostre l’espectacular massís de la Pica d’Estats i a tot Andorra com un llibre obert, sens dubte un “must do” dels Pirineus

Girant 180º en sentit horari, començant O, direcció Arcalís. En primer terme el Pic de Les Fangasses (2662m) i l’Albella (2788m), després a mig terme les pistes d’esquí als peus del Pic d’Arcalís (2776) i el Cataperdís (2805m) (al darrere quasi no es diferencia perquè queda en línia el pic des Bayretes (2806m), i darrere d’aquests altres GRANS, d’esquerra a dreta; el Comapedrosa (2942m), el Mediacorba (2914m), Pica Roja (2902m), Punta Roumazet (2842m), Pic de Canalbona (2914m)...I en última línia la zona d'aigüestortes, quasi res!!

Seguim amb tot el conjunt dels 3mils la Pica: Rodó de Canalbona, Punta Gabarró, Pica, i Montclam, amb l’Aneto al fons, i el Tristania (2878m) i Etang Fourcat (2820m) en primer terme

el solitari i desconegut Ariège Français profund. En primer terme Le Pic de L’Aspre (2744m) i al fons la serra dels Trois Seigneurs (2199m) i el Pic de Piolou 2166m només!!)

L’étang du Gnioure (1840m)

i ja a l’altra cantó un altre skyline d’impressió, des del Canigó al Puigmal, i en primer terme els suculents Coume de Seignac (2857m), Serrera (2912m), Cabaneta (2863m) i Estanyó (2915m). Si és que a Andorra li falta algun 3000m perquè se li reconegués l’alçada mitjana de les seves muntanyes. En primer terme la baixada que deia de la pala de Banyell, 700m de desnivell constants. No és descabellat en un dia amb moltes ganes i bona forma pujar al Besalí, baixar cap al Refu de Rialb, i llavors encadenar una pujada als Aspres de Banyell, per tornar a baixar la pala nord cap al refu i anar-se’n cap a casa amb la feina feta i uns 1500m de desnivell acumulat i sobretot dues magnífiques pales al sarró....

L’étang Bleu completament glaçat, just a sota el Thoumasset, ens va sorprendre veure més de 20 formiguetes (o sigui esquiadors) creuant el llac i llavors pujant cada un per on podia la pala d’accés al Pas de la Soulane

Apa després d’aquesta entrada enciclopèdica-geogràfica, a descansar fins el proper finde a on tornarà a “caure” alguna coseta per Andorra.

Problemes amb el photobucket...

Doncs això, dir-vos només que he sobrepassat el límit de descàrregues mensuals al photobucket, que és de 25GB al mes, i per tant fins el mes següent no linkarà de nou fotos.....

També si voleu podeu fer una petita aportació a la causa, que per 40$ a l'any podria fer l'upgrade al photobucket pro i no tenir límit de descàrregues... quin rotllo...

Hauré de fer dues o tres comptes i anar alternant les fotos que linko i penjo en diferents llocs durant el mateix mes....

Maladeta pels Tubs de Paderna

Finalment dilluns (9/3), la meva estrena personal en ascensions més llargues. Ens llevem a punta de dia, d’un dia que promet meteo molt favorable i solet. L’objectiu del dia és clar, pujada directe cap a la Maladeta, i baixada també directe cap a l’Hospital de Benasque pel conegut itinerari dels Tubs de Paderna.

De bon matí, comprobem l’espessor present al Refugi, a 2140m, descomunal: .

Doncs dit i fet, tot i que trobem una neu ventada, fins hi tot en algun punt força dureta, l’ascensió no comporta cap dificultat associada, de tant en tant alguna paradeta per fer un glop, contemplar la bellesa i immortalitzar el moment:

Ja sobre la glacera, encarem el tram final més planet sota el peus de la roca de La Maladeta (3308m), per en unes 3,5 hores, parada de bocata inclosa, ens plantem al peu de la canal final.

Gaudim de l’immensitat del moment, els Pirineus als nostres peus...Mirant cap a la Vall d’aran

Veient l’estat de la canal decidim no pujar-la, ja vindran temps millors; no és que no estigués bé per pujar la canal no, però és que encara no té suficient neu com per baixar-la amb esquis als peus, a veure si la primavera ens porta nevades sense vent, i en algun cas més humides que formin base suficient..

Fora pells, ens calcem i ara és la nostra!!! Per això hem arrossegat els totxos amunt!! Des d’aquí dalt la resta de muntanyes semblen petites!! Sinó mireu el Port dera Picada

Un zoom cap a la Vall d’aran, si us fixeu reconeixereu BB al fons:

I ara mirant cap a la zona de baixada, hem de deixar la Tuca de Paderna (2660m) que es veu a la foto a la nostra dreta per posar-nos als vallons de paderna:

Un cop arribats al primer replà, abans d’encarar la segona part de la baixada en girem enrere i descobrim una baixada moooolt temptadora, la pala que baixa directe del Pic d’Alba....mmmmm....us imagineu això amb powder!!! A més per l’orientació i al quedar sota els contraforts de l’Alba sembla que és una zona que guarda la neu de meravella i és menys afectada pel vent

I ja finalment al bosc, els tubs de paderna, un autèntic bosc de fades, diversió assegurada. És el moment d’alliberar l’adrenalina que encara ens resta.

La baixada arriba directe a Llanos, perfecte!! Contents i satisfets, ens jurem i rejurem que això ho hem de conèixer amb powder. Ja finalment parlant de la baixada del Pic d’Alba, quan passem per davant els Baños de Benasque, aquest mateix pic ens regala una altra imatge per somiar, les canals directes del Pic d’Alba (3118m) als Baños de Benasque (1700m), uns corredors força pendents que es desplomen directes al fons de la vall, més de 1400m per sota. Potser les ataquem la setmana vinet, potser l’any vinent, potser MAI, però el sol fet de somiar-hi, de pensar en baixar-les ja ens genera la nostra injecció d’adrenalina.

Gaundint de Tavascan

Diumenge ens llevem ben d’hora cotxe i carretera que cap a Tavascan falta gent, aquest cop amb el boig del Dani, que cada dia que passa demostra que és el més boig de tots....Durant el viatge molts plans per aquests dos dies següents. Arribem a Tavascan city i la cosa ja és heavy, a mitja pujada de la pleta del prat a uns 1500m els murs a banda i banda de la carretera ja són molt considerables, i a peu de refugi aquest és l’especacle visual de neu i muntanya

L’espectacular Serra de les Canals, que algun dia veurà aparèixer les nostres espàtules pels seus racons més íntims!!

Imatge del refu i el remuntador, sinònim de tranquilitat i bon ambient

Com sempre que esquiem el Dani i jo plegats poc temps per les fotos...Veiem la zona molt carregada, i deixem en stand-by els plans per pujar al diable, fem un parell de baixades i el dia promet ja que la neu està molt bé

Després veiem signes que la cosa no està molt estable, el coll de l’ós fa por, i les sobreacumulacions en orientacions S-SE són de por. Després de preguntar al pisteros i locals de l’estació, a més de veure plaques caigudes el dia anterior decidim quedar-nos en proximitat...

L’encant de Tavascan està en el terreny variat perfecte per fer una miqueta de freeride just a tocar la pista, el dia es converteix en una cerca de roquetes per saltar, tubets per baixar, i pales pel córrer. Deixem el camp minat després d’unes quantes recepcions i també unes quantes caigudes....(busqueu en Wally ;P)

Cap als volts de les dues posem punt i final a la divertida sessió no sense abans tornar a fer un cop d’ull buscant la canal somniada, escrutant possibles vies de pujada i per suposat línies de baixada

Però aquest punt final és només de la sessió matinal, ens liem la manta al cap, cotxe i manta fins a Benasc.....A les 18h ja estem de nou amb les botes als peus començat a foquejar a Llanos direcció La Renclusa. Un espectacle assistir a la posta de sol sobre el Port dera Picada....

Ja arribem foscos a La Besurta sota la llum de la lluna, una sensació indescriptible

Cap a les 20h, totalment sota la llum de la lluna i un cel estrellat arribem a La Renclusa, mig desorientats per tanta quantitat de neu, que ens enganya amb alguna referència, però sense cap altra contratemps remarcable....L’entrada al refugi està mig tapada, i desde l’interior, a la zona del menjador la neu bloqueja per fora totes les finestres, espectacular!!!

Rebentem tot el menjar que ens posen sobre la taula i ara si, posem punt i final a un dia llarg i esgotador, però emocionant i divertit alhora!!